La mola de Cortes, el massís del Caroig i la serra d’Enguera

La vall del Xúquer limita el massís de la mola de Cortes pel nord, en un tram força abrupte que actualment és ocupat per tota una sèrie d’embassaments.

Rafael Paulo

La mola de Cortes, el massís del Caroig i la serra d’Enguera (1.12), entre els principals espais naturals del Sistema Ibèric.

En el territori definit pels rius Reconque-Cantabán, Xúquer i Cànyoles pot definir-se la successió de tres grans conjunts de muntanyes: la mola de Cortes, el Caroig i la serra d’Enguera. Es tracta de l’extensió de terrenys amb materials continus del Cretaci més àmplia de tot el País Valencià, sols interrompuda per petits trams amb roques del Miocè, Triàsic en fàcies Keuper i Quaternari i, gairebé simbòlicament, una petita mostra del Juràssic prop de Quesa i Bicorp.

La mola de Cortes, domini mil·lenari de la cabra salvatge

El perfil pla de la mola de Cortes vist des del nord, emergint de la boira que omple la vall del Xúquer.

Ernest Costa

La mola de Cortes dona la imatge d’un bloc de pedra, únic i gegantí, aixecat per sobre dels terrenys propers; una mena de fortalesa rocosa que es defensa en totes les direccions amb una paret contínua d’uns 100 m de desnivell, dalt del llit del Xúquer i els seus afluents. No obstant això, la seva història és més aviat la inversa: les aigües d’aquest riu, amb la rambla de Cazunta i els trams terminals de la rambla de la Molinera (fins a la desembocadura d’aquesta, anomenada aleshores rambla d’Escalona), van excavar gorges espectaculars que aïllaren un altiplà de prop de 30 000 ha. Aquest altiplà, de relleu aparentment suau i amb una altitud mitjana de 800 a 900 m, està coronat pel Cinto de las Cabras (1107 m). Cap a l’oest, el llit del riu Cantabán, en trobar materials miocens en lloc de cretacis, va fer un treball menys acusat; el relleu es fa menys violent, encara que en aquesta banda occidental del massís se situen els cimadals de la mola, molt a prop de les muntanyes del Caroig. Cap civilització sembla haver conquerit el cor de la mola, potser per raons estratègiques o més aviat per la mancança d’aigua. Així, totes les poblacions actuals, al voltant de les quals es troben la majoria dels jaciments d’altres cultures (llevat de la cova de les Dones), se situen a les vores dels massís. Bicorp i Quesa al sud, i Cortes de Pallars i Millars al nord, voregen simbòlicament la mola i es reparteixen la major part del seu territori. A baix, el Xúquer en recull les aigües, que de vegades creen salts de gran bellesa, com l’antic Chorrador (desaparegut com a conseqüència de les obres dels embassaments més recents). Les parets verticals, poblades de moltes plantes endèmiques (Globularia repens subespècie borjae, Teucrium buxifolium varietat thymifolium, la subespècie borgiae de l’arçot, etc.) permeten sovint el trànsit per repeus entre Millars i Quesa. En aquesta zona Antoni Josep de Cavanilles va descriure un paisatge espectacular que encara es pot apreciar als indrets no inundats pels embassaments de Cortes, Millars i Tous.

Aquesta mena de castell natural cobert per brolles, garrigues, i fins fa poc per pinedes quasi interminables de pi blanc i freixenedes d’anomenada, són una mostra minvada del paisatge vegetal de les serralades manxegues de València. De fet, la influència manxega omple la cultura popular i domina la llengua, en aquest cas el castellà. Després de l’incendi de 1985, que assolà 19 000 ha de vegetació, les brolles (amb gatosa, pebrella, etc.) es barregen amb extensos territoris de regeneració ràpida de pins, garrics i carrasques. Cap al sud-est es troba el centre de distribució d’un dels endemismes més emblemàtics de la part central del País Valencià: la cua de gat llanosa (Sideritis incana subespècie sericea), que només viu a Quesa, Bicorp, Enguera i als límits amb altres termes. La ramaderia, la caça, l’aprofitament de la fusta i l’apicultura, omplen el panorama econòmic de la mola, on l’agricultura tan sols pot practicar-se a les rodalies de les poblacions més meridionals.

La mola és, per damunt de tot, el principal refugi valencià de la cabra salvatge o ibèrica; al llarg dels darrers mil·lennis, totes les cultures del massís han incorporat d’una o d’altra manera aquesta espècie a la seva simbologia, i sovintegen els topònims que ho recorden. La cabra salvatge, i més endavant l’introduït mufló de Còrsega, van fer d’aquest paratge un lloc privilegiat per a la caça major, que actualment genera bona part dels beneficis econòmics rurals. La mola és, a més, l’extensió forestal pública més gran de tot el País Valencià, la qual cosa permet certes garanties a l’hora d’aprofitar i ordenar els seus recursos. Amb els mamífers (cabra salvatge, mufló, mostela, fagina, gat salvatge, gat mesquer, etc.) es barreja un altre domini d’aus; hi destaquen sobretot rapinyaires rares al País Valencià com l’àguila calçada, el falcó mostatxut o el mussol banyut, el siboc i molts dels ocells també presents a les serralades del Cabriol i de les muntanyes d’Aiora.

El Caroig i el Peñón de los Machos, paradisos botànics i arqueològics

La complicada orografia de la mola de Cortes es manifesta freqüentment en forma de penya-segats i cingleres; els replans i els pendents són poblats sovint per pinedes de pi blanc.

Rafael Paulo

El riu Gran, el Reconque i el límit provincial amb Albacete delimiten una mena de llengua sud-occidental de la mola amb una forta personalitat. Les aigües de la rambla de la Molinera separen el massís del Caroche o Caroig —al nord— de les muntanyes del Peñón de los Machos —al sud—, mentre que les rambles de Canilla i Murrel fan una mena de frontera simbòlica entre el primer massís esmentat i els cims del Cinto de la Cabra. Així mateix, la rambla d’Argongueña separa el Peñón de los Machos del massís del Caroig al seu límit occidental; prop de la seva confluència amb el barranc de Las Carboneras, la natura ens revela un paisatge màgic anomenat Las Quebradas, canals càrstics de fins a 80 m de fondària i parets verticals, excavats en la planícia dolomítica; al seu llit, amb un microclima peculiar, Las Quebradas inclouen denses agrupacions de freixes de flor.

El Caroig i el Peñón de los Machos es troben majoritàriament als termes d’Aiora i Enguera, i sols cap a llevant comparteixen el terreny amb altres municipis (Quesa, Bicorp). La fauna i la flora són força semblants a les de la mola, tot i que cal destacar-ne algunes particularitats, sobretot en el cas botànic, amb tres endemismes quasi exclusius (Chaenorhinum tenellum, Echium setabense i Sideritis incana subespècie sericea), i un altre d’estatut taxonòmic més problemàtic, la campaneta Campanula viciosoi. Antoni Josep de Cavanilles va descobrir Chaenorrhinum tenellum al sostre de la Cueva Horadada del Caroig; també descrigué un altre lloc sorprenent i proper, la Cueva de La Araña de Bicorp, amb pintures rupestres que mostren per primera vegada l’activitat apícola valenciana del Neolític.

Les capçaleres del riu Gran i de la rambla Molinera, com també els obacs del Peñón de los Machos —on abunden coves i restes d’interès arqueològic— i de Los Altos de Salomón, conformen un paisatge espadat on els vessants suaus es trenquen bruscament amb penya-segats. Aquestes parets, que sovint arriben a envoltar muntanyes senceres, des del massís de Malacara de Bunyol fins a la serra d’Enguera, reben localment el nom de «cintos». En veure’ls de prop, es distingueixen bé dels «cinglos» o cingles, molt més puntuals, eixuts i irregulars.

Tancant aquesta descripció, convé recordar el fort potencial hidrogeològic d’aquestes muntanyes; a més de les fonts i els brolladors, hi sovintegen petits relleus de dolines imperfectes que atrauen una rica representació d’amfibis.

La serra d’Enguera

La serra d’Enguera s’encara pel nord amb el Peñón de los Machos i la mola de Cortes, i constitueix una prolongació dels trets botànics, zoològics i geològics abans esmentats. Com a petita peculiaritat, el relleu es fa més suau i més accessible, la qual cosa ha permès una implantació més notable dels paisatges agraris i les edificacions, amb les anomenades «Casas», masies molt voluminoses que són mostra d’una arquitectura rural pròpia de tota la banda manxega del País Valencià.

Dibuixar uns límits exactes d’aquesta serra és força difícil; la carretera que uneix Navarrés, Bolbaite, Xella i Anna, i més cap al sud una altra que sortint d’Anna arriba a Enguera, defineixen aproximadament aquestes serralades cap al sud i cap a l’est; dins d’aquests límits queda inclosa l’Albufereta d’Anna, zona de gran interès hidrobiològic, però també prou afectada per l’antropització i la contaminació d’origen agrari.

Per la seva bellesa cal destacar alguns racons de la serra d’Enguera (per exemple La Matea o Benalí) i els vessants espadats de les muntanyes que miren cap a Almansa, lloc històricament significatiu i trist per la coneguda batalla que significà la pèrdua dels furs valencians. En aquesta banda sud-occidental destaca l’harmonia del paisatge, amb racons excel·lents i ombrívols a l’anomenat Arroyo de la Teja, que neix fora del País Valencià i conforma la capçalera originària del riu Cànyoles. D’altra banda, per tota la serra hi ha restes, de vegades imponents, de l’antiga activitat humana (per exemple el castell d’Enguera) i d’altres de més petites i encisadores com ara la xarxa de ruïnes, coves i petits pous de neu del triangle format per Navalón de Arriba, els Altos de Salomón i la carretera Aiora-Enguera. D’altra banda, en aquest triangle és possible que sobrevisquin alguns exemplars de tortuga mediterrània.

Estat de conservació

No pot dir-se que aquest paratge es trobi en el seu millor estat de conservació, sobretot si ens adonem que els dos incendis més grans dels Països Catalans al llarg del segle (mola de Cortes amb 19 000 ha cremades l’any 1985 i Aiora-Enguera amb 28.000 han l’any 1979) es van donar en el seu territori. D’altres de més recents (i més perjudicials perquè han minvat la capacitat de regeneració dels terrenys ja cremats l’any 1979), com ara Enguera el 1992, han transformat el paisatge forestal en un altre que, tot i ser menys agradable, sembla acostar-se al que hi dominà als segles XVIII i XIX, segons les descripcions històriques. De fet, bona part de les extenses pinedes que hi dominaven cap als anys setanta van correspondre a la més gegantina repoblació forestal valenciana, feta durant el primer quart del segle XX. Llevat d’aquest factor i del petit grau de furtivisme cinegètic (relativament baix si es considera l’extraordinària extensió i la reduïda densitat poblacional), els problemes ambientals es redueixen a les rodalies de les poblacions (abocaments il·legals, esports motoritzats sense circuits específics, etc.).

Les propostes de protecció van ser nombroses als anys setanta, i es van iniciar expedients per a la declaració de Parc Natural per part d’ICONA i la Diputació Provincial, tots dos referits a la mola de Cortes; aquest paratge havia estat declarat Reserva Nacional de Caça l’any 1973. No obstant això, a hores d’ara, no hi ha cap proposta oficial sobre la qüestió, tot i que la baixa densitat de població, els mèrits naturals, i d’altres moltes característiques fan d’aquest paratge un indret força atractiu, on qualsevol visitant fàcilment s’imagina ser dins d’un Espai Natural Protegit. Aquesta declaració i una gestió idònia, amb la intensificació de la vigilància i l’adequació ecoeducativa i turística, serien sens dubte força positives per a l’economia rural d’aquesta zona.

Consells per al visitant

Hi ha nombroses carreteres que duen als principals nuclis urbans de la mola de Cortes i els seus voltants. Pel sud, cal recomanar el circuit des d’Enguera fins a Bicorp i la pintoresca carretera d’Enguera a Aiora, fer escala a Navalón de Arriba o descansar en qualsevol de les nombroses àrees recreatives d’aquesta zona; tant els Serveis Territorials de València de la Conselleria de Medi Ambient com els mateixos ajuntaments en donen informació. Si es vol arribar al Caroig i a Las Quebradas, es pot fer servir el camí que puja des de Teresa de Cofrents fins al coll que hi ha al peu d’aquesta mítica muntanya. Des de Quesa, Bicorp i Millars, hi ha nombroses senderes que duen fins a les gorgues dels rius, amb obacs plens de freixes (encara hi queden petits racons no cremats). L’accés a Cortes es descriu al capítol de les serres de la vora esquerra del Xúquer. Dins la mola hi ha tota una xarxa de pistes forestals; tanmateix, cal si es volen utilitzar, informar-se abans en els ajuntaments o a la Secció Forestal dels Serveis Territorials ja esmentats.

Cal no oblidar que la mola de Cortes va ser fa molt de temps el refugi de fugitius i roders més notable de tot el País, i sobretot, de jueus i moriscs en decretar-se la seva expulsió l’any 1609. Així doncs, els seus pobles són hereus d’una artesania i uns costums peculiars d’un gran interès antropològic, sobretot als carrers de Cortes de Pallars i Millars.