Resultats de la cerca

Expert en flora nord-africana, és autor de les importants obres Flore de l’Afrique du Nord París, 1952, inacabada i Catalogue des plantes du Maroc Alger, 1931-34 Collaborà amb Pius Font i Quer durant les herboritzacions que féu al Marroc 1927-29 i, especialitzat també en fongs, participà a les campanyes micològiques catalanes dels anys 1931 i 1933 Registrà les seves aportacions en Fungi catalaunici 1933 i Fungi catalaunici, Series altera 1937 Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans 1947

Iniciada el 1913, no fou acabada fins el 1937 En els tres primers volums collaborà Àngel Sallent i Gotés, i en els tres darrers Pius Font i Quer Malgrat ésser antiquada ja des del moment de l’aparició del primer volum, constitueix la primera gran obra de síntesi sobre la flora del Principat de Catalunya Hi ha claus de determinació i la descripció de cada espècie, acompanyada d’una illustració i de dades diverses, referents a l’hàbitat, la distribució geogràfica, els noms vulgars, etc

Participà en la revolta del 1831 i, més tard, fou desterrat dels Estats Pontificis 1843 Amnistiat per Pius IX 1847, hi retornà, i fou nomenat secretari general del ministeri d’estat 1848 En dimitir el govern 1849, fou exiliat a Torí, on collaborà amb Cavour, dirigí “Il Risorgimento”, fou ministre d’educació 1851-52 i de l’interior 1860-61, comissari a Mòdena 1859 i primer ministre 1862-63 Escriví en els diaris oficials La seva obra principal és Lo Stato Romano dal 1815 al 1850 1850

Les sessions, que es desenvoluparen a la ciutat italiana de Trento, es perllongaren fins el 1563, ja sota el papat de Pius IV A part de tractar d’aspectes relatius a la redefinició doctrinal del catolicisme i d’altres de legislació eclesiàstica, es promogué una sèrie de disposicions que afectaven la reordenació de tots els aspectes que concernien el culte de l’Església, inclosa la música Les disposicions aprovades a Trento marcaren un nou punt d’inflexió en el desenvolupament històric de l’Església Catòlica, la Contrareforma

Adoptat per Antoní Pius, fou associat al tron i, per primera vegada en la història romana, coregnà 161-169 amb Marc Aureli Dirigí la guerra contra els parts 161-166, i, entre altres èxits, aconseguí la incorporació de l’Osroene, que fou annexada a la Capadòcia Marc Aureli li féu compartir els honors del triomf i li concedí la seva filla com a muller 164 Poc després participà en una campanya militar, al retorn de la qual morí Fou divinitzat amb el nom de Divus Verus Parthicus Maximus

Establert d’infant a València, fou deixeble del seu oncle Joan Pérez i Castiel Autor de les torres de les esglésies de Sant Llorenç, de Russafa i de Campanar, a València Amb el seu oncle féu l’església de Xelva i l’edifici de Sant Pius V a València Treballà també a Foios i a Requena El seu fill Joan Baptista Mínguez València 1715 — 1787 estudià matemàtiques a València i residí un quant temps a Madrid, on fou delineant del Palacio Real El 1775 esdevingué director de l’Acadèmia de Sant Carles de València

Hom distingeix entre prelats majors cardenals, bisbes i altres que participen en el govern universal de l’Església i prelats menors abats —els quals, si tenen plena jurisdicció episcopal, són prelats nullius —, superiors generals i provincials, vicaris generals i capitulars La prelatura honorífica establerta per Pius XI 1934 comprèn els bisbes assistents al soli, auditors, majordoms, protonotaris, etc, i els prelats domèstics , que són nomenats per la Secretaria d’Estat, ja sia per llur ofici assistents del papa, ja sia per concessió honorífica directa Tots reben el títol de…

Entre els representants més coneguts es destaquen Andrea Navagero i Bernardo Navagero Venècia 1507 — Verona 1565, diplomàtic, humanista i teòleg Orador a Màntua al costat del cardenal Gonzaga, fou ambaixador a França 1543 i ocupà altres càrrecs de cancelleria a Constantinoble 1549 i a Roma 1555 Creat cardenal per Pius IV, intervingué com a legat pontifici al concili de Trento i tingué un paper important en la Contrareforma Deixà escrita una relació sobre el regne de Solimà 1553 i també una altra sobre la seva ambaixada a Constantinoble

L’institut, aprovat per Pius IX el 1863, té com a finalitat l’educació cristiana de la joventut El 1970 tenia 9 052 religiosos, establerts en 84 estats 858 cases, amb 416 184 alumnes La primera comunitat dels Països Catalans, per on s’introduïren a l’Estat espanyol, fou la de Girona, el 1887 La seva expansió fou molt ràpida Des del 1910 tenen un seminari i casa de fundació a l’antic monestir premonstratenc de Bellpuig de les Avellanes Tenen actualment cases als Països Catalans, dividides en les províncies de Catalunya i de Llevant

Format per set auditors presidits pel degà, actua en segona, tercera i ulterior instància dels tribunals metropolitans i en primera instància tots els afers que els bisbes o el nunci li confien Fou creat en temps de Carles V i la concessió definitiva fou de Climent XIV 1771 Suprimit durant la Segona República 1932, fou restablert per Pius XII 1947 i figurava en el concordat del 1953 L’acord entre l’Església catòlica i l’Estat espanyol que el substituí 1979 establí la continuïtat del tribunal en la jurisdicció eclesiàstica