Resultats de la cerca

El seu llibre Digte ‘Poemes’, 1872 representà una renovació revolucionària dins la literatura danesa A Londres assimilà la literatura naturalista, i posteriorment s’arrelà en temàtiques populars i tradicionalistes, que alternà amb l’individualisme romàntic Algunes de les seves novelles tracten temes de la mar, com Lars Kruse 1879 Altres obres seves són Doempede melodier ‘Melodies mudes’, 1875, Sange ved Havet ‘Cants de la mar’, 1877 i Venezia 1877 Escriví contes realistes, obres teatrals, llibres de viatges i una novella autobiogràfica

Seguidor i deixeble dels Carracci La seva obra, després de conèixer les composicions de Caravaggio , esdevé la plasmació d’ambdós corrents El seu classicisme fa que la seva major preocupació sigui l’harmonia i la bellesa de totes les figures La força clar-obscurista de Caravaggio es transformà en ell en un cromatisme equilibrat i potenciador de l’estètica abans esmentada Si la seva obra pictòrica, com a aportació a l’art, no és revolucionària, influí molts pintors coetanis seus i àdhuc posteriors

S'inspiraven en GR Deržavin i NK Batiu^skov i en recollien l’amor a la terra i l’ideal de la llibertat individual, que transformaven en el de la llibertat social del poble tiranitzat pel tsarisme Rebutjaven el classicisme francès i el formalisme poètic, tornaven a les fonts russes i als clàssics grecs i utilitzaven el llenguatge poètic, de caràcter romàntic, per a expressar llurs sentiments, principalment socials De la poesia decabrista, inici de la poesia revolucionària russa, sorgiren les primeres obres del realisme rus

De família noble, participà com a militar en la campanya contra Pugačov, on prengué contacte amb el poble i amb els insurrectes Clar exponent de la joventut illustrada, demòcrata i revolucionària de l’època, publicà el primer poema revolucionari, Vol’nost’ ‘La llibertat’, inclòs en Putešestvije iz Peterburga v Moskvu ‘Viatge de Peterburg a Moscou’, 1790, novella inspirada en els “viatges” dels illustrats, retrat de la vida del poble rus, que li valgué la pena de mort, commutada per deu anys de deportació Davant la possibilitat d’una nova deportació, se suïcidà

Es llicencià en dret Durant la primera guerra Carlina fou voluntari de la Milícia Nacional Redactor 1840 de La Tribuna , esparterista, dirigí el periòdic liberal i anticlerical El Justicia 1854, amb Pascual i Genís, i més tard Los Dos Reinos 1864-66 i 1868-70, òrgan del partit progressista Després d’un exili a Itàlia, presidí la junta revolucionària de València 1868 i hi fou governador civil 1868-70 Ocupà la direcció general de beneficència i sanitat Publicà El ultramontanismo y la guerra civil 1876 i Los Borbones

Fill de serfs, es destacà per la seva activitat revolucionària, fins a convertir-se en un dels dirigents i organitzadors del partit Narodnaja Vol’a ‘Voluntat del Poble’, del comitè executiu del qual formava part Fou l’organitzador dels atemptats contra el tsar Alexandre II Creà l’organització militar dependent del partit, i participà en la formació de grups d’estudiants populistes Fou collaborador actiu de la revista populista clandestina Rabočaja Gazeta ‘Gaseta Obrera’ Jutjat després de l’assassinat del Tsar 1881, fou penjat amb els altres dirigents populistes

Tercer marquès de Càceres, títol que heretà del seu oncle Vicent JNoguera i Climent Estudià dret, i viatjà per Europa i Amèrica Membre del partit moderat, fou regidor 1845 de l’ajuntament de València, diputat a corts 1850-51 i senador 1851-68 Procurà de conciliar els carlins valencians amb Isabel II Durant la revolució cantonal de València formà part de la junta revolucionària, però s’ocupà només d’afers econòmics i refusà el càrrec d’alcalde de València Afavorí la restauració d’Alfons XII, que el féu senador vitalici

Membre del Partit Republicà Progressista des del 1885 i cap d’aquest partit al Principat Facilità el 1901 l’anada de Lerroux a Barcelona Formà llavors part de la Federació Revolucionària de Lerroux, Blasco i Ibáñez i Soriano, i posteriorment s’uní al moviment antisolidari i participà en la creació del partit republicà radical Fou regidor de l’ajuntament de Barcelona 1901, 1903, 1909, 1917 i com a tinent d’alcalde i president de la comissió de finances tingué una actuació discutida Fou també diputat provincial el 1914 i el 1915

S'hi afegiren, més tard, Rafael Benet , Marià Espinal , Josep Obiols , Josep de Togores , Lluís Llimona i Joaquim Torres-Garcia Sense un estil homogeni, els unia un esperit de renovació precursor de l’avantguardisme català dels anys vint representaven l’ala jove del Noucentisme El nom de Gustave Courbet fou adoptat per identitat amb la seva actitud revolucionària més que no pas amb la seva estètica Dissolt pràcticament a la fi de l’any 1919, els membres barcelonins s’integraren de fet, a Les Arts i els Artistes

Els Comités de Huelga Estudiantiles foren el seu front d’estudiants i els Comités de Huelga Obreros, el d’obrers, essent coneguts com CHE-CHO De tendència “mao-espontaneista”, eren partidaris de la vaga general revolucionària com a pas previa la insurrecció armada i a la presa de poder El 1969 organitzaren l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona A l’estiu de 1970 una part dels membres abandonà el partit i la resta constituí el Partido Comunista Proletario Editaren Hoz y Martillo , Acción Proletaria i El Bolchevique