Resultats de la cerca
Es mostren 2550 resultats
Gabriel Fuster i Forteza
Historiografia catalana
Historiador i escriptor.
Es llicencià en farmàcia a la Universitat de Barcelona 1923 i en dret a la Universitat de València 1932 Fou professor ajudant de química orgànica a la UB De nou a Manacor 1924, exercí d’advocat i fou inspector farmacèutic Collaborà en la premsa local de Manacor El 1925 fundà i dirigí el setmanari Manacor i, posteriorment, el també setmanari Arriba Com a escriptor, publicà una quinzena d’obres dramàtiques i en deixà inèdites una quinzena més Els anys 1945 i 1946 organitzà a Manacor les Festes de la Poesia També publicà diverses obres relacionades amb la farmacèutica, com Legislación…
Institut Balear
Historiografia catalana
Institució creada a Palma el 1835 i inaugurada el 1836 com a centre d’ensenyament secundari.
Desenvolupament enciclopèdic El 1936 continuà la seva tasca l’Institut Ramon Llull de Palma Representà la nova mentalitat burgesa que pretenia transformar les estructures que mantenien les forces de l’Antic Règim en el camp de l’educació A partir del treball de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País SEMAP, sota la influència de Gaspar Melchor María de Jovellanos, s’elaboraren les característiques del nou centre Tenia l’objectiu de difondre coneixements útils, en consonància amb els canvis econòmics que es produïen aleshores a l’Estat espanyol, i criticava el model tradicional d’…
complex
Química
Compost químic que conté un àtom o un ió central, generalment d’un metall de transició, acceptador d’electrons, voltat d’un grup d’ions o de molècules (anomenats genèricament lligands
), donadors d’electrons, el qual grup tendeix a conservar la seva identitat fins i tot en solució, bé que és susceptible de dissociació parcial.
La càrrega elèctrica del complex és la suma algèbrica de les càrregues de l’ió central i dels lligands, i hi ha complexos neutres, catiònics o aniònics La teoria de la coordinació d’Alfred Werner 1893 donà la primera interpretació de la natura d’aquests composts i postulà per als elements metàllics una valència primària avui designada com a “estat d’oxidació” i unes valències secundàries avui, “índex de coordinació”, dirigides cap a posicions definides en l’espai, les quals valències, segons Sidgwick, són capaces de compartir parelles d’electrons aportats pels lligands i formar, amb aquests,…
penicil·lina
Farmàcia
Química
Nom genèric emprat per a designar diversos composts d’origen natural o sintètic, que tenen la fórmula molecular C6H11O4N2SR i que difereixen entre ells únicament per la natura del substituent R.
Estructura i síntesi de la penicillina La penicillina fou aïllada per primera vegada el 1929 per Alexander Fleming , que l’obtingué del filtrat del cultiu del fong Penicillium notatum Fleming trobà que la penicillina inhibia, in vitro , el creixement d’un cert nombre de bacteris patògens i que presentava baixa toxicitat per als animals La seva química fou àmpliament estudiada durant la Segona Guerra Mundial a Anglaterra i als EUA, i posà de manifest que les penicillines aïllades en ambdós països diferien en la natura d’una cadena lateral unida a un nucli característic, i foren anomenades F i…
resines acríliques

Propietats físiques dels esters acrílics
Química
Resines bàsicament formades pels polímers i copolímers dels èsters dels àcids acrílic i metacrílic, bé que els polímers i copolímers d’aquests àcids, juntament amb els de l’acrilamida i les seves amides substituïdes, presenten també certes propietats de caràcter de resina acrílica.
Els monòmers dels èsters acrílic acrilat i metacrílic metacrilat, malgrat ésser productes intermediaris, són destinats a la conversió de polímers i copolímers, que és llur reacció i aplicació més important La gran varietat d’alcohols que poden intervenir en el grup èster i la facilitat de copolimerització dels èsters acrílics amb ells mateixos o amb monòmers de tipus vinílic, ofereixen un assortiment de productes molt nombrós, variat i complex Aquests productes exhibeixen unes característiques de transparència, resistència química a la llum i a la intempèrie similars en tots ells Són…
alteració microbiològica d’aliments
Alimentació
Dret penal
Alteració produïda en els aliments com a conseqüència de l’activiat de microorganismes.
L’alteració microbiòtica pot donar lloc a un aliment d’aspecte desagradable i d’olor dolenta, però inofensiu, o anar més enllà i que resulti perillós per a la salut, si els microorganismes contaminants són patògens Els microorganismes responsables solen pertànyer a un d’aquests tres tipus floridures, llevats o bacteris Els factors ambientals necessaris per al creixement de cadascun d’ells són diversos, i per tant, de les propietats físiques i de la composició química de l’aliment dependrà, en gran part, que s’hi installi un tipus o altre de germen En general, l’alteració d’un aliment és…
Farmacèutics i adroguers
La indústria farmacèutica, tal com avui l’entenem, té un doble origen a Catalunya els farmacèutics i els comerciants en drogues En començar el segle XIX l’antic apotecari s’havia convertit en farmacèutic, tot i que es mantenia encara el nom popular L’any 1804 s’havia creat a Madrid el Real Colegio de Farmacia A Barcelona, la primera institució d’aquesta mena fou el collegi de Sant Victorià, creat el 1815, nucli de la futura Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, que es posà en marxa el 1845 Ambdues institucions quedaren al marge de la Junta de Comerç de Catalunya, que tant havia…
nitrat de tori
Química
Sòlid cristal·lí blanc, soluble en aigua i alcohol, que pot separar-se de la monazita i és emprat en medicina i en anàlisi química.
compost d’addició
Química
Compost que resulta d’una reacció química en la qual dues molècules s’ajunten per formar, amb tots llurs àtoms components, una molècula única.
organitzador
Biologia
Part d’un embrió capaç d’exercir una influència química que en el decurs del desenvolupament embrionari origina processos de diferenciació dels teixits (inducció).
Descrit per primera vegada per Spemann a partir de les seves experiències amb la gàstrula del tritó, en l’estudi de l’extensió de l’organitzador hom conclogué que havia d’ésser almenys tan gran com la regió que més tard esdevé notocordi i somites El 1938, Spemann definí una regionalització de l’organitzador, i demostrà que diferents zones presenten diferents propietats, que indueixen la formació d’òrgans diferents Hom creu que la substància o substàncies inductores produïdes per l’organitzador són de tipus proteic