Resultats de la cerca

Format a Barcelona, a l’escola de Llotja i a l’Acadèmia Baixas, collaborà en un gran nombre de revistes, entre les quals Forma i La Illustració Catalana , l’alemanya Jugend i la francesa Le Rire Mentre residí a París formà grup amb Cappiello, Sem i Steinlen El seu estil, que subordina la forma al color, càlid al principi i de gammes fredes —blaus, violetes i verds— en la maduresa, té punts de contacte amb el de Gosé i el d’Anglada i Camarasa La seva temàtica se centra en l’element femení

Fill del crític Ramon Fernández Agregat d’italià, el 1957 fou professor de l’institut francès de Nàpols i publicà assaigs sobre literatura italiana Le roman italien et la crise de la conscience moderne 1958 i L’échec de Pavese 1967 Les seves novelles insisteixen sovint en el tema de l’homosexualitat Porporino ou les mystères de Naples 1974, L’étoile rose 1978, Signor Giovanni 1980, aquesta darrera sobre les circumstàncies de la mort de l’arqueòleg JJWinckelmann, Dans la main de l’ange 1982, premi Goncourt, i L’amour 1986

Després de viatjar per Holanda i Itàlia, es retirà a la seva terra nativa, des d’on mantingué una abundant correspondència amb les personalitats de l’època en què tractava de crítica literària, de política, de moral, etc La publicació d’aquestes Lettres 1624 i 1627, el consagrà com a mestre d’un gènere que, malgrat que avui resulta sovint emfàtic i rebuscat, amb ell prenia per primera vegada categoria literària Sense tant d’èxit intentà també l’assaig — Le Prince 1631, Aristippe ou de la cour 1658, etc—, i escriví poemes en llatí

Professor a la Sorbona 1956 i professor honorari del Collège de France, estudià especialment els processos seguits per al desenvolupament de les tècniques humanes Escriví Évolution et techniques 1943, Hommes de la préhistoire 1955, La geste et la parole 1964-65 i La préhistoire 1966 El 1964 obrí el jaciment de Pincevent Fontainebleau, la investigació del qual li permeté d’editar Fouilles de Pincevent Essai d’analyse ethnographique d’un habitat magdalénien 1972 Publicà encara Les racines du monde 1982, Le fil du temps 1982 i Mécanique vivante 1983, entre altres

Amb un gran domini de la plàstica i del llenguatge cinematogràfics, fou premiat a Canes el 1966 per Un homme et une femme Ha dirigit Vivre pour vivre 1967, Un homme qui me plaît 1969, Le voyou 1972, Smic, smac, smoc 1973, Toute une vie 1974, Robert et Robert 1978, À nous deux 1979, Les uns et les autres 1981, Un homme et une femme vingt ans déjà 1986, La belle histoire 1992, Témoin d’exception 1995, Apres tout, et même plus 1997, Hasards ou coïncidences 1998 i Une pour toutes 1999, entre d’altres

Continuador de l’obra d’Euler, fou cridat a Prússia per Frederic el Gran Traslladat definitivament a París el 1787, posà de manifest a l’École Polytechnique els seus amplis coneixements estudiant les equacions de grau superior al quart, indicà les bases de la futura teoria de grups Ideà el mètode d' interpolació que duu el seu nom És autor de Mécanique analytique 1788, Traité de la résolution des équations numériques 1798 i Leçons sur le calcul des fonctions 1799 La seva obra completa fou publicada a París del 1867 al 1892

Estudià els mètodes astronòmics per calcular la situació dels vaixells i trobà el mètode dit de la tangent prop del meridià Féu conèixer un cercle de reflexió que porta el seu nom, que havia inventat Johann Tobias Mayer Treballà en hidrodinàmica i calorimetria, participà en la mesura del grau de meridià entre Dunkerque i Barcelona, perfeccionà els mètodes de càlcul de la refracció terrestre i el mètode de les distàncies lunars Escriví, entre d’altres obres, Mémoires sur le mouvement des projectiles 1756 i Descriptions et usage du cercle à reflexion 1778

Començà la seva carrera musical com a clavecinista dels Jacobins de la Rue St Honoré 1660 i del duc d’Orléans 1661 El 1662 fou nomenat ordinaire de la chambre du Roy pour le clavecin en substitució de Chambonnières, que havia estat el seu mestre Com es desprèn de les seves Pièces de clavecin , fou un dels màxims exponents de l’escola francesa de clavecí del segle XVIII El tipus d’ornamentació que utilitzà en la música per a clavecí quedà recollit en un catàleg que esdevingué essencial en el conjunt de la música barroca

Fou emprat —sense una base musicològica— als s XVII i XVIII per a fer més variats els espectacles musicals Lulli, Rameau, etc Una varietat cèlebre fou la “música turca”, obtinguda afegint címbals i triangles a l’orquestra Mozart, en El rapte del serrall Al s XIX els estudis musicològics permeteren imitacions més fidels Amb Le Désert 1844, Félicien David posà de moda un exotisme que adoptà formes diverses en autors com Bizet, Verdi, Delibes, Debussy, Puccini, etc, i que desvetllà l’interès per la música folklòrica eslava, hispànica, etc

Negociant associat al banc perpinyanès d’Agustí Vassal, ocupà molts càrrecs en nombroses societats i associacions de l’època En aquest sentit fou, entre d’altres, vicepresident de la Caixa d’Estalvis de Perpinyà 1890, president de la Société d’Etudes Catalanes 1906 i tresorer general de la gran federació de societats de mútues, La Roussillonnaise 1907 Erudit de la història local, és conegut per la historiografia per treballs o apunts com ara Notice historique sur la Caisse d’épargne de Perpignan 1908 i “Le catalan à l’école”, Revue Catalane 1908