Resultats de la cerca
Es mostren 18003 resultats
literatura peruana
Literatura
Literatura en llengua castellana conreada al Perú.
S'inicià amb l’obra d’un excepcional cronista d’Índies, l’inca Garcilaso de la Vega, que amb els seus Comentarios Reales o Historia General del Perú 1609-13 donà una indiscutible categoria literària al gènere i superà no sols els qui escriviren sobre la conquesta del Perú Pedro Cieza de León, Agustín de Zárate i Pedro Sarmiento de Gamboa sinó la totalitat dels cronistes d’Índies El barroc a penes tingué ressò al Perú fora d’algun escriptor religiós i del gongorista Juan de Espinosa Medrano, bilingüe, a qui s’atribueix Ollantay i que és autor d' Apologético en favor de don Luis de Góngora 1662…
hermenèutica
Filosofia
Teoria de la interpretació del discurs filosòfic.
Tot i que el sentit originari del terme podria fer pensar en una disciplina tècnica referida a la interpretació, en el context de la filosofia contemporània designa una disciplina filosòfica i, fins i tot, una manera de concebre la filosofia L’introductor de l’hermenèutica com a disciplina filosòfica fou GF Maier, però resultà més influent la tasca de Schleiermacher, el qual, amb la seva hermenèutica del Nou Testament, supera una posició merament filològica la interpretació ja no és oferta com a alguna cosa externa a allò interpretat La importància de l’hermenèutica al s XX és determinada…
Sebastià Pubill i Valls
Arqueologia
Cristianisme
Religiós escolapi, esperantista i arqueòleg.
Biografia Assistí a les classes de primària dels escolapis de la seva vila Entrà a l’orde calassanci el 15 de setembre de 1895 i hi professà el 22 d’agost de 1897 Cursà la carrera eclesiàstica a Iratxe, San Pedro de Cardeña i Terrassa Fou ordenat de sacerdot al desembre del 1903 Començà l’exercici de l’ensenyament a Vilanova i la Geltrú 1902-08 en una classe de primària A Olot 1908-11 impartí filosofia, literatura i llatí a batxillerat, mentre s’encarregava de la direcció de l’internat Residí 1911-17 a Cuba ensenyant assignatures de comerç Tornà el 1917 i fou enviat a Balaguer, on romangué la…
Antoni Sumalla i Armengol

Antoni Sumalla i Armengol
© Escola Pia
Cristianisme
Religiós escolapi, professor d’idiomes moderns.
Biografia S'allistà com a voluntari a l’exèrcit que lluitava a Cuba contra els independentistes Es relacionà amb els escolapis de Guanabacoa, i s’hi quedà a treballar com a criat a l’internat Jove pietós, s’entusiasmà per l’ideari calassanci i demanà ingressar-hi Tornà a Catalunya i a 26 anys entrà al noviciat de Moià, el 8 de desembre de 1879, i hi professà el 8 de setembre de 1891 Cursà la carrera eclesiàstica a la casa central d’estudis de San Marcos de Lleó Anà Iratxe Navarra com a ajudant de mestre de novicis Ordenat sacerdot el 19 de maig de 1886, aquell mateix estiu fou enviat a Cuba…
Evarist Ullastres i Sala

Evarist Ullastres i Sala
© Escola Pia
Cristianisme
Religiós escolapi i mestre.
Alumne del collegi de Sant Antoni de Barcelona, en acabar la secundària ingressà a l’Escola Pia i començà el noviciat a Moià el 14 de juliol de 1912 Professà allí mateix el 17 d’agost de 1913 Inicià la carrera eclesiàstica amb la filosofia a Iratxe Navarra i l’acabà amb la teologia a Alella, casa que acabava de fundar-se 1916 Fou ordenat de sacerdot el 24 de desembre de 1919 Començà a exercir el ministeri de l’ensenyament a Terrassa 1918-1919, passà a Barcelona, a Balmes 1919-1920 i a Sarrià però amb motiu de la guerra d’Àfrica fou mobilitzat com a capellà castrense durant dos anys 1920-1922…
Jaume Viada
Educació
Cristianisme
Religiós escolapi, llatinista i organitzador escolar.
Biografia Ingressà a l’Escola Pia a Sabadell on vestí la sotana el 23 d’octubre de 1833 i hi professà el 13 de novembre de 1835 Quedà a Sabadell per a iniciar la carrera eclesiàstica Tingué de professors el pare Salvador Cadevall per a la filosofia 1835-1839 i el pare Tomàs Clapés per a la teologia 1839-1842, estudis que alternava donant classes a l’escola Les lleis desamortitzadores i d’exclaustració de 1835 no el desanimaren sinó que s’entregà a l’estudi i a l’ensenyament començant per la classe de llatí El 1840 fou ordenat de sacerdot Després de la restauració de l’orde el 1845, fou cridat…
art sard
Art
Art desenvolupat a Sardenya.
A l’edat mitjana i el Renaixement hi ha manifestes influències foranes Pisa i Gènova foren presents a l’illa abans que els catalans Diversos temples sards denoten tendències toscanes, llombardes, etc Les abadies de Sacarja s XII i Sorres s XIII i les torres callereses de Sant Pancraç 1305 i de l’Elefant 1307 són excellents mostres sardopisanes La cultura catalana des del s XIV marcà un solc profund en l’art illenc Oristany conserva segona meitat del s XIV peces escultòriques bàsiques de l’illa El gòtic català és apreciable als temples de Càller i l’Alguer, en especial La contribució pictòrica…
romanística
Lingüística i sociolingüística
Ciència que estudia les llengües i les literatures romàniques.
Nascuda a l’escalf del Romanticisme i vertebrada en el mètode comparatiu, té per fundador l’alemany F Diez, autor de dues obres cabdals, la Grammatik der romanischen Sprachen ‘Gramàtica de les llengües romàniques’, 1836-42 i l' Etymologisches Wörterbuch der romanischen Sprachen ‘Diccionari etimològic de les llengües romàniques’, 1854 Pels volts del 1870, els neogramàtics neogramàtic cerquen la formulació de lleis reguladores de l’evolució fonètica, relegant l’analogia als casos que no s’hi ajusten Diversos moviments, manifestats al començament del segle XX, obren noves perspectives als…
toxicologia
Ciència quimicobiològica d’aplicació sanitària.
Estudia els verins, les metzines o els tòxics, és a dir, les substàncies que, en penetrar en l’organisme a una dosi relativament alta, una vegada o unes quantes vegades amb poc interval de temps, o en dosis petites reiterades durant molt de temps, causen efectes perjudicials en els éssers vius i fins i tot la mort perquè alteren algun equilibri bioquímic fonamental Respecte a aquestes substàncies, la toxicologia n'estudia la procedència i la natura vegetals, animals, minerals o artificials, les propietats físiques, químiques i biològiques, les vies de penetració en l’organisme via oral, via…
auca

Auca dels Baladrers de Barcelona, impresa a Barcelona per Antoni Bosch el 1865
(Biblioteca – Arxiu Joan Amades)
Art
Conjunt de petites estampes acompanyades cadascuna d’una llegenda, disposades generalment en un full de paper, que es refereixen als diferents episodis d’una biografia, d’una història, etc.
La forma tradicional de l’auca, de molta difusió durant el segle XIX, fou la d’un full imprès de format gran foli amb quaranta-vuit vinyetes Els seus precedents es troben en un joc d’atzar del segle XVII amb quaranta-vuit figures encasellades sobre un tauler o un pergamí Entre les figures hi havia una oca auca en el parlar de diverses comarques nord-occidentals catalanes, representació que fa pensar en el joc del mateix nom Si jutgem per algunes de les figures que hi eren representades sol, lluna, estrella, signes del zodíac podria tenir, com el joc de l’oca i altres jocs similars, un origen…