Resultats de la cerca

Estudià piano i harmonia a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i després amplià la seva formació com a instrumentista amb Blanca Selva Molt aviat inicià una brillant carrera com a concertista El 1963 es destacà en una sèrie de recitals en què interpretà la integral de les 32 sonates de L van Beethoven Formà duet amb el seu marit, el violinista Joan Massià Fou professora de piano de l’Acadèmia de Música de Barcelona i de música de cambra al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona

Parlada ja al s III aC, és la menys evolucionada de les llengües tungús, i té un elevat percentatge lexical xinès Al vocalisme hi ha harmonia vocàlica, i la majoria dels mots són disíllabs La sintaxi és fundada sobre el principi que cada element secundari precedeix l’element principal L’alfabet deriva de l’escriptura mogol adaptada el 1599 El 1632 fou creat un sistema de signes diacrítics per a transcriure els sons del manxú l’escriptura mogol no era suficient El 1647 hi fou imprès el primer llibre

No hi ha documents que aportin una idea clara dels acompanyaments instrumentals que hom feia en l’antiguitat i a l’edat mitjana A partir del s XVI, un instrument d’harmonia llaüt, tiorba, guitarra i, més endavant, el clavecí i l’orgue executava les parts no cantades de les peces vocals reduïdes a una sola veu Als s XVII i XVIII, el procediment més general d’acompanyament era la realització de l’anomenat baix xifrat, l’estructura harmònica del qual ha perdurat després en els acompanyaments amb totes les notes escrites

L’homorítmia, que s’oposa a polirítmia , és un tipus de textura homofònica homofonia , característica dels himnes, el fals bordó i els corals, entre d’altres Es tendeix a identificar aquest tipus de textura amb l’harmonia en si, per això es coneix també com a ’estil acòrdic’ vegeu l’ex 1b de contrapunt 1 La relació homorítmica, d’altra banda, s’expressà en l’Edat Mitjana amb la locució punctus contra punctus o contrapunctus simplex i en el Renaixement amb la locució stile familiare utilitzada en el context de l’anomenada Escola Romana

Les notes normalment es mouen per graus conjunts o en patrons intervàllics no necessàriament restringits a les notes principals de l’harmonia Aquesta manera de tocar sorgí quan els patrons de stride piano començaren a entrar en desús El seu primer desenvolupador fou Walter Page durant el període comprès entre el final dels anys vint del segle XX i el principi dels trenta Esdevingué, i és, el sistema bàsic d’acompanyament del contrabaix en el jazz En l’estil de bugui-bugui per a piano, és un patró repetit de mà esquerra en octaves

Malgrat el seu nom, no és clar que els seus orígens només vagin lligats a la música d’entreteniment practicada a les barberies de l’època, música que alguns prefereixen anomenar barbershop music Es caracteritza pel moviment parallel de les veus, normalment quatre, i per la seva harmonia, plena de successions d’acords de sèptima, de sexta augmentada, o amb sextes afegides, i d’acords cromàtics de pas La forma sol ser senzilla i plena de repeticions en eco Al principi del segle XX notà la influència dels ritmes sincopats del ragtime

In situ n'hi ha una reproducció Dividit en cinc compartiments, el central i major és dedicat a Maria sedent amb l’Infant a la falda, i els altres, a l’Anunciació i Visitació de Maria a Isabel, la Nativitat, l’Epifania i la Presentació de l’Infant al temple L’enquadrament i la separació dels compartiments imita, amb guix sobredaurat, treballs d’argenteria De ric colorit, el conjunt té una gran harmonia de composició, dins l’estil del grup dit del Mestre de Lluçà, d’influència bizantinitzant

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona El 1904 passà a la Schola Cantorum de París, on estudià orgue amb Alexandre Guilmant i composició amb Vincent d’Indy Fou mestre de capella 1912-17 a Saint-Quentin Picardia, professor d’harmonia a la Schola Cantorum de París en 1918-21 i organista de Saint-François-Xavier París fins el 1952 Autor de música de cambra, d’obres per a cant i orgue, i de l’òpera Canigó , amb text de Lluís Jou inspirat en el poema de Verdaguer

Des que, el 1838, obtingué el primer premi en un concurs d’escultura celebrat a Venècia amb Crist ressuscitant la filla de Jaire , fou un escultor molt apreciat en la realització d’obres destinades a monuments públics Fou professor de l’Accademia Albertina de Torí, on es conserva la part més important de la seva producció L’harmonia plorant , per al monument a GDonizetti, La desolació , que representa Itàlia sota l’opressió austríaca, El soldat sard , etc Féu també el grup França i Itàlia , de marbre, per a l’emperadriu Eugènia de França

Rebé les influències de l’expressionisme i del cubisme 1953-55 A París estudià les obres de JFautrier, JDubuffet i Wols i creà una sèrie de collages Treballà el suport de la pintura en fusta, buidat i cremat, les fissures del qual omplia de pintura, procediment pel qual obtenia una obra vigorosa i barroca A partir del 1960, la seva obra de talla i pintura tendí cap a una harmonia de formes dinàmiques i informalistes Medalla de Oro al Mérito de las Bellas Artes 1993 i Premio AECA/ARCO 1998