Resultats de la cerca

N’hi ha de dos tipus horitzontal i vertical L’episema horitzontal ja s’utilitzava a l’Edat Mitjana Pot aparèixer sobre una sola nota o sobre un neuma de dues o més notes, indicant la seva perllongació Els monjos de Solesmes País del Loira opinen que es tracta d’una perllongació breu, davant d’altres estudiosos que pensen que indica un desdoblament del valor de la nota o notes que afecta L’episema vertical indica l’ictus del ritme, i la seva utilització no obeeix regles fixes

A l’antiguitat clàssica, fou un accent melòdic que progressivament fou substituït per un accent d’intensitat La prosòdia musical consisteix en l’aplicació d’una música a un text determinat, tractant d’establir una correspondència entre les síllabes fortes del text i els temps o parts de temps forts del compàs, o entre les síllabes febles i els temps o parts de temps febles del compàs

De moviment animat, són escrites en ritme ternari i en modalitat menor, alternada amb la relativa major N'hi ha diverses variants, entre les quals destaquen les de Triana, Jerez, Cadis, etc El terme és el plural de soleá

Tipus d’interpretació vocal a mig camí entre el cantar i el recitar En la primera versió de la seva òpera Königskinder 'Els fills del rei' del 1897, E Humperdinck ja l’utilitzà, però fou A Schönberg qui a partir dels Gurre-Lieder l’explotà de manera més sistemàtica L’exemple més conegut és en el seu Pierrot Lunaire , opus 21 1912 La notació de la part de la veu d’aquesta obra s’assembla a la tradicional, pel que fa a valors rítmics, acuïtat, etc, però una creu al mig de la plica de cada nota indica que es tracta de sprechgesang , i no de melodia en el sentit convencional En el pròleg a la…

En la percepció de l’oïdor, el contracant ocupa un pla intermedi entre la part principal i l’acompanyament La paraula contracant es pot aplicar tant a la melodia secundària d’una obra vocal com a la d’una obra instrumental, ja que, tot i que no sempre es pot executar amb la veu, el seu caràcter cantable l’aproxima a l’execució cantada

Vida Es dedicà a l’ensenyament del cant a Saragossa i en altres ciutats de la Península La seva principal aportació teòrica -en realitat un recull de les aportacions d’autors anteriors F Tovar, G Despuig, G Martínez de Bizcargui, M de Tapia- es troba en el tractat Arte y summa de canto llano compuesta y adornada de algunas curiosidades València, 1595 L’obra tingué l’aprovació de Philippe Rogier i inclou un sonet laudatori de Lope de Vega Fou bastant citat per Cerone i altres teòrics espanyols en els seus tractats sobre cant pla Sembla que preparà una obra més…

Era un esclau manumès de l’emperador Adrià, que el protegí i el posà al seu servei com a músic i poeta líric Després de la mort d’Adrià, passà al servei d’Antoní Pius De les obres que li són atribuïdes, destaquen un panegíric a Antínous -un fidel esclau d’Adrià-, un himne al sol, un altre a Callíope -musa de la poesia èpica- i un tercer a Nèmesi, a més de dos epigrames Tots aquests poemes tenen un gran interès perquè són acompanyats de la notació del cant amb què han de ser interpretats Aquest cant es caracteritza per l’ús del sistema diatònic, el mode lidi i la…

Treballà a les catedrals de Toledo, Palència i Sevilla Fou el responsable de la interpretació del cant pla a la catedral de Cadis entre el 1686 i el 1709 Escriví l’extens tractat Curiosidades de Cantollano, sacadas de las obras del Reverendo don Pedro Cerone de Bérgamo, y de otros autores dadas a luz a costa de Jorge de Guzmán, natural de la ciudad de Cádiz, en donde actualmente exerce el Oficio de Sochantre de la Santa Iglesia Cathedral en dicha Ciudad Madrid, 1709, destinat a l’ensenyament del cant pla al seminari de San Bartolomé El caràcter marcadament pràctic de…

Inicià estudis eclesiàstics, però s’inclinà pel cant i estudià a Barcelona, on debutà Liceu, 1864 Destacà especialment en el paper de Mefistòfil, del Faust de Gounod Cantà per tot Europa fou professor honorari del conservatori de Milà i obrí una escola de cant a Barcelona