Resultats de la cerca

Fou un dels fundadors del diari Página 12 El 1973 publicà Triste, solitario y final , la primera de les seves dotze novelles, algunes de les quals foren traduïdes a vint-i-tres idiomes i tres d’elles adaptades al cinema Entre les més conegudes hi ha No habrá más pena ni olvido 1978, A sus pies rendido un león 1987, una paròdia de la guerra de les Malvines que prenia com a títol un vers de l’himne nacional argentí, i Una sombra ya pronto serás 1990 Políticament compromès amb l’esquerra, durant la dictadura de JRVidela visqué a París i més tard a Bèlgica

Era fill del noble aragonès Martín Rodrigo de Foces i de Sibilla de Cabrera Fou armat cavaller pel rei Pere III 1343, que el tenia sota la seva tutela i protecció, i projectà de casar-lo 1341 amb Maria d’Arborea, filla del jutge Hug III, vers el 1351, però el casà amb Esclarmunda de Mallorca, neboda de Jaume III Fou conseller i camarlenc de la reina Elionor i, ja vidu, fou casat pel rei amb Sibilla de Fortià 1371, dama de la reina Hereu de la seva besàvia Sibilla de Saga , el 1352 vengué les seves possessions al vescomte Bernat II de Cabrera

Treballà als observatoris de Mont Palomar 1950-65 i de Lowell 1965-91 Establí fotoelèctricament noves seqüències de les magnituds estellars, estudià les galàxies i en mesurà la brillantor relativa amb un comptador de fotons incorporat al telescopi de 5 m, mesurant així el desplaçament de l’espectre continu vers el vermell i en deduí la velocitat aparent de recessió També contribuí a obtenir el primer espectre ultraviolat del Sol i proporcionà dades per a estructurar un model de l’univers d’acord amb la teoria de la relativitat 1957 Participà també en el projecte Viking de recerca…

Visir dels almoràvits a Saragossa, Sevilla i Granada, probablement morí emmetzinat per enveja del seu collega Abū-l-'Alā’ ibn Zuhr De cultura enciclopèdica, exposà la possibilitat de la unió de l’home amb la divinitat a Risālat al-wadā’ ‘Lletra de l’adeu’, Risālat ittisal al-'aql bī-l-insān ‘Tractat de la unió de l’intellecte amb l’home, i, especialment, a Tadbīr al-mutawāḥḥid ‘Règim del solitari’, conegut per la tradició hebrea de Moše Narbonī, on, influït per al-Fārābī, descriu l’itinerari de l’ànima vers Déu La doctrina Avempace, base del panteisme d’ibn Ṭufayl, fou…

Deixeble del cínic Crates i del megàric Estilpó, després de molts anys d’estudi, vers el 300 aC, fundà a Atenes la stoà estoïcisme , escola que rebé el nom del pòrtic prop del qual Zenó acostumava a reunir-se amb els seus deixebles Només es conserven fragments de les seves obres Sembla atribuïble a ell la divisió de la filosofia en ètica, física i lògica i l’inici de l’estudi de la relació entre pensament i parla motiu pel qual els seus seguidors impulsaren l’estudi de la retòrica pel que fa a la física, substituí el dualisme platonicoaristotèlic per un monisme materialista Se…

No fou ciutadà romà de naixement, però lluità a la primera guerra Púnica i residí a Roma, almenys cap a l’any 235 aC data de la seva primera obra Des d’aleshores conreà la poesia escriví nou tragèdies, unes trenta comèdies, saturae i un poema èpic en versos saturnis Poenicum Bellum ‘La guerra púnica’ La importància literària li ve del seu Poenicum Bellum , que esdevingué epopeia nacional de Roma, de contingut mig històric mig mític hi apareixen Enees, Ròmul i els elements que després reprengué Virgili per a la seva Eneida Hom creu que hagué d’exiliar-se a causa del vers satíric…

Fou funcionari d’obres públiques de l’Estat francès A partir del 1846 visqué quasi sempre a Marsella, on portà el pes de la revista Lo Felibrige  1887-1902 Ja de gran publicà drames en vers Casau , 1892,  Espigueta , un recull de sonets Rosari d’amor , 1906, i el poema en dotze cants Mentina 1907 El 1876 obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona pel poema Clemenço Isauro en Mount-pelié  El seu lirisme, de vegades estimable, presenta un excés de tòpics felibrencs Traduí a l’occità, en prosa 1888, L’Atlàntida de Verdaguer, amb qui es cartejà, i algun poema de Joaquim…

Governà conjuntament amb el seu germà Unifred I, segurament més gran que ell L’any 915 ja fou anomenat comte en vida del seu pare Ramon I de Pallars i Ribagorça, a qui succeí poc després del 920 Sembla que li correspongué especialment l’administració de la part oriental del comtat Vers el 949, a la mort del bisbe Ató de Pallars i Ribagorça, mantingué amb el seu germà la independència eclesiàstica de Ribagorça respecte a Urgell i féu erigir Oriolf com a bisbe privatiu Estigué casat amb Gemona El seu fill Guillem actuà ja com a comte en vida d’ell, almenys des del 947

Executà nombrosos retrats de bust de prohoms florentins — Pere 1453 i Joan ~1460 de Mèdici Museo Nazionale, Bargello, Florència, Niccolò Strozzi 1454 Staatliche Museen, Berlín, Astorgio Manfredi 1455 National Gallery of Art, Washington—, el tret més característic dels quals és l’agudesa en l’observació i la severitat quasi romana Mestre en l’art del baix relleu trona de la catedral de Prato, el seu estil evolucionà vers un refinament i una ductilitat que tenen antecedents en LGhiberti Excellí també en la talla de sepulcres adossats al mur, segons el tipus clàssic florentí, com el…

Començà patrocinant i subvencionant les excavacions de l’amfiteatre de Tarragona, vers 1950-55, de l' illa de Cullera 1955-56 i després a Mallorca a la ciutat romana de Pollentia Alcúdia i a la necròpoli de son Real , a la punta dels Fenicis, del 1956 ençà, i l’illa dels Porros Alcúdia També féu possible l’excavació del poblat ibèric de la Serreta d'Alcoi 1968 Ha patrocinat l’edició de treballs sobre aquestes excavacions, entre els quals AArribas ed, Pollentia Estudio de los materiales, I 1983, MLPalanques Las lucernas de Pollentia 1992, JSanmartí et alii, Les ceràmiques de…