Resultats de la cerca

Del llatí quintam tenens , a més del so fonamental deixa sentir, en segon lloc, el tercer harmònic la dotzena, és a dir, quinteja De so dolç i un xic nasal, aparegué en l’orgue de factura nòrdica i en el clàssic de l’Alemanya central, des d’on s’escampà arreu al llarg del segle XVIII Quasi desaparegué en l’orgue simfònic i ha estat reutilitzat en el neoclàssic i en el modern Construït tant de fusta tapat com de metall cònic, amb base de 32’ rarament, 16', 8’ i 4', també és utilitzat com a joc fonamental en els cossos secundaris de l’orgue

Deixeble d’Abelard a París, fou condemnat amb ell al sínode de Sens 1140 per les seves doctrines sobre la relació entre la santedat del ministre i la validesa del ministeri Anteriorment 1139, el segon concili del Laterà l’havia condemnat per les seves prèdiques contra el domini temporal i les possessions eclesiàstiques El 1147 es posà al capdavant de la revolta ciutadana de Roma contra el papa i volgué establir-hi una nova república romana de la qual ell havia d’ésser el tribú La pau firmada entre el papa i l’emperador Frederic Barba-roja el 1153 assenyalà la fi d’Arnaldo, que…

Els súids conserven els caràcters més primitius dels artiodàctils i, segons Young 1971, podrien representar aproximadament quines eren les condicions del grup durant l’Eocè Actualment semblen notablement distints dels remugants, però si es tenen en compte les formes fòssils, no és fàcil de trobar una separaciò clara entre ells Alguns dels seus caràcters distintius són queixals bunodonts, incisives superiors presents, ullals molt desenvolupats i distints de les incisives, quatre dits a cada pota —per bé que el segon i el cinquè no arriben al terra—, metapodis separats, fossa…

Entrà a la directiva de l’Igualada Hoquei Club la temporada 1976-77, i en fou el president 1987-92 En el segon any de la seva presidència l’Igualada guanyà la primera Lliga de la seva història 1989 i en l’últim 1992 conquerí la Lliga, la Copa del Rei i la Lliga Catalana i inicià una etapa daurada que el portaria a ser el millor club d’Europa Els millors anys els visqué com a gerent 1993-2001, etapa en la qual l’Igualada guanyà sis Copes d’Europa, cinc Supercopes d’Europa, tres Lligues, tres Lligues Catalanes, una Copa del Rei i una Supercopa d’Espanya

Membre del Club d’Arquers de Catalunya, fou un dels pioners catalans de tir amb arc i propulsor d’aquest esport en l’àmbit estatal Guanyà el segon Campionat d’Espanya de tir amb arc a l’aire lliure 1951 i fou quatre vegades campió estatal amb la selecció catalana 1950, 1952, 1954, 1955 També guanyà el Campionat del Vallès i el Trofeu Mediterrani Participà en competicions internacionals com la Copa Llatina 1951 i el Campionat del Món 1952 Fou vicepresident de la Federació Catalana de Tir amb Arc Després de la seva mort, la Federació Espanyola de Tir amb Arc instaurà el Trofeu…

Guanyà el Gran Premi de Catalunya 1959 com a amateur Competí com a professional amb els equips Ferrys 1963-64, 1966-68, Sangalhos 1965, La Casera 1969 i Werner 1970 Debutà a la Vuelta a Espanya el 1963, cursa que disputà un parell d’edicions més En el seu palmarès figura el Gran Premi Catalunya 1963, el Critèrium de Tarragona 1963, la Volta a Navarra 1968 i alguna etapa de les voltes a Andalusia i Colòmbia en les seves dues darreres temporades de professional El 1965 fou segon al Tour d’Anjou, el Tour des Crombrailles, la Volta a Llevant i el Trofeu Borràs

Format al Club Patí Vic, fou campió d’Europa juvenil 1966, 1968 amb la selecció espanyola Jugà dues temporades en el Club Patí Voltregà, la primera al filial Inriva 1967-68 i la segona al primer equip, amb el qual es proclamà campió d’Espanya 1969 Tornà al Vic 1969-80, fitxà pel Club Esportiu Noia 1980-82 i acabà la seva carrera en el Voltregà 1982-84 Un cop retirat inicià una etapa com a tècnic, primer com a segon entrenador del CP Vic, després dirigint el Club Esportiu Taradell i, finalment, com a entrenador de porters i d’equips de base en el Vic

Membre del Centre Excursionista de Catalunya, compagina l’esquí de fons i el de muntanya En la primera modalitat, fou subcampió d’Espanya 2005 i segon classificat en la Copa Catalana 2008 Pel que fa a l’esquí de muntanya, formà part de selecció catalana 2004-09, i conquerí el Campionat d’Espanya de cursa vertical per equips 2004, 2005, 2007 Guanyà la cursa individual de la Copa del Món 2005 Obtingué una tercera plaça al Campionat d’Europa 2005 Guanyà el campionat espanyol de cursa de muntanya, el del món de cronoescalada o vertical race i el del món d’esquí de muntanya 2006

Comte de Torroella de Montgrí i marquès pontifici de Robert, fou una de les figures dels anys seixanta de la motonàutica catalana i espanyola Formà part de l’escuderia Los Tiburones del Reial Club Marítim de Barcelona, que assolí un gran prestigi internacional a mitjan segle XX Establí el rècord d’Espanya de velocitat en CU de 500 cc 1960 Guanyà el premi internacional Pantano El Burguillo Àvila en CU 1962, el Gran Premio Costa del Sol i el Gran Premio Internacional de España en CIU 1963 i el Trofeu Costa Brava 1963 Fou segon en el Gran Premi Internacional de Barcelona en CIU 1963

De formació autodidacta, plantà cara als grans nedadors de fons de Catalunya en el període 1927-30 en disputar-los la supremacia a la Travessia del Port de Barcelona, en la qual fou tercer el 1927 com a nedador del CN Athlètic i segon el 1928 com a independent i el 1929 com a nedador de l’Olímpic Amateur Club Fou campió d’Espanya dels 2000 m mar 1928, 1929 El 1930, afiliat al Barceloneta Amateur Club, es proclamà campió de Catalunya dels 2000 m mar, nedats a la platja de Badalona Com a veterà, fou campió de Catalunya de gran fons 1947 i guanyador de la Copa Pasqua 1948