Resultats de la cerca
Es mostren 609 resultats
ducat de Maqueda
Història
Títol concedit a Castella, el 1530, al ric home Diego de Cárdenas y Enríquez (mort el 1542), senyor de Maqueda, fill i hereu de Gutierre de Cárdenas.
En fou segon titular el seu fill Bernardino de Cárdenas y Pacheco El net d’aquest, i tercer duc, fou Bernardino de Cárdenas y de Portugal , que fou pare de Jorge de Cárdenas y Manrique de Lara mort el 1644, quart duc i almirall de l’esquadra castellana durant la guerra dels Segadors 1641, que derrotà l’esquadra francesa, que intentava apoderar-se de Tarragona El títol passà als Hurtado de Mendoza, marquesos de Cañete, ducs d’Arcos, als Osorio de Moscoso, comtes d’Altamira, i als Barón
Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment

Ramon de Marimon i de Corbera-Santcliment
© Fototeca.cat
Cristianisme
Bisbe de Vic (1721-44).
Fill dels primers marquesos de Cerdanyola, Feliu de Marimon i Jerònima de Corbera-Santcliment, fou, com tots els seus germans, un decidit partidari de Felip V, fins al punt que escriví una Carta d’exhortació a obeir per rei a Felip V Era canonge ardiaca i vicari general apostòlic de Tarragona quan fou designat bisbe de Vic, per a subsistir el bisbe Manuel de Santjust, mort a l’exili per austriacista Morí en fama de santedat Els jesuïtes Codorniu i Pratdeseba n'escriviren la biografia i en demanaren la beatificació
marquesat de Sanet
Història
Denominació catalana antiga del marquesat d’El Cenete (o d’El Zenete) instituït sobre La Calahorra i set pobles propers a Granada i concedit el 1491 per Ferran el Catòlic a Rodrigo Hurtado de Mendoza y Lemos com a recompensa a la seva participació en la guerra de Granada.
Estigué vinculat al Regne de València des del 1494 com a Sentor de la vila d’Aiora i de la baronia d’Alberic —aquesta baronia fou coneguda també, més endavant 1707, amb el nom de marquesat de Cenete— Fou heretat per la seva filla Mendoza y de la Cerda, muller 1540 del duc de Calàbria Ferran d’Aragó passà als Silva, ducs de Pastrana, als Álvarez de Toledo, marquesos de Tavara, als Téllez-Girón, ducs d’Osuna, i als Carvajal, i li fou reconeguda la grandesa d’Espanya el 1909 a favor del catorzè titular
Palau-surroca

Exterior del castell de Palau-surroca (Alt Empordà)
© Fototeca.cat
Poble
Poble ( palauencs ) del municipi de Terrades (Alt Empordà), de poblament disseminat, al SE del terme, a la vora del rec de Palau , afluent de capçalera del Rissec.
El castell de Palau-surroca , la capella de Sant Llorenç del qual és obra del s XII o XIII, ha estat modificat diverses vegades i actualment té el caràcter de gran masia, amb elements defensius antics Pertangué als Palau s XIII i passà per successió als Sarroca, cognomenats també Sarroca Palau, i als Sorribes la senyoria major fou fins el 1359 dels senyors de Peralada passà el 1695, per venda, als Croses senyors de Calabuig i als seus descendents els Dou i als Alòs, marquesos de Dou, que en tenen actualment la propietat
Velasco
Llinatge noble castellà de rics homes, originari de les muntanyes de Santander, que la tradició fa descendir del primer comte que hom coneix a Castella, Rodrigo (mort vers el 873), un besnet del qual fou potser Velasco Gómez, que devia viure l’any 905.
El primer a cognominar-se Velasco potser fou el seu rebesnet Nuño Fernández de Velasco , ric home el 1067, el qual fou avi cinquè de Fernando Sánchez de Velasco mort el 1278, senyor de la casa de Velasco i merino major de Castella El seu besnet, el ric home Pedro Fernández de Velasco mort l’any 1384, senyor de Briviesca, Medina de Pomar, Herrera de Pisuerga, Arraz i del solar de Velasco a Angostina, tingué tres fills Pedro Fernández de Velasco y de Sarmiento , que s’establí a la casa de la Rueda a Zurita i Pagazanes i formà la línia dels marquesos de Liédena títol creat el 1708 i…
Rotglà
Cap de municipi de Rotglà i Corberà, juntament amb Corberà, amb el qual forma un sol nucli.
L’antic poble roglaners o rotlaners 116 m alt era d’origen islàmic tenia el nom d' Alcúdia Blanca ,i fou lloc de moriscs 50 focs el 1609 de la fillola de Xàtiva Depengué eclesiàsticament de Xàtiva fins el 1535, que fou erigida la rectoria de moriscs l’actual parròquia és dedicada als sants Joans amb els annexos de Corberà, les Alqueries de Galceran Sanç, l’Alqueria de Gil, Martí Tallada i Torrent de Fenollet també en depengueren temporalment Cairent, amb Carbonell i Llanera, Meneu i Quilis Pertangué a la família Roglà i passà als marquesos de Bèlgida
Caracciolo
Família noble del regne de Nàpols i una de les més importants d’Itàlia, l’estirp documentada de la qual fou Landulfo Caracciolo
(1110).
Dels seus néts, Landulfo Caracciolo , comte de Montemarano, continuà la família, i el seu germà petit, Giovanni Caracciolo , fou estirp de la família Carafa Els Caracciolo es dividiren en dues grans línies, els Caracciolo Rosso i els Caracciolo Pisquizi , de la primera de les quals deriva la branca dels Caracciolo d’Avellino 1589, ducs d’Atripalda 1572, grans d’Espanya, prínceps del Sacre Imperi i grans cancellers hereditaris del regne de Nàpols, i la branca dels Caracciolo di Torchiarolo 1726, tresorers generals hereditaris del regne de Nàpols, marquesos de Montenegro, grans d’…
Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España
Història
Sèrie documental publicada entre el 1842 i el 1895 amb un total de 113 volums, més 2 d’índexs apareguts en 1930-31.
La dirigiren, en el seu inici, Martín Fernández de Navarrete, Miquel Salvà i Pedro Sáinz de Baranda, i posteriorment, els marquesos de Pidal i de Miraflores, José Sancho Rayón, Francisco de Zabálburu i el marquès de Fuensanta del Valle Aplega documents, en general dels s XVI i XVII com la versió castellana de l’anomenada Crònica de Miquel Parets o la correspondència d’Hug de Montcada i de Lluís de Requesens i del seu germà Joan de Zúñiga amb la cort, entre els d’interès per als Països Catalans, transcrits en ortografia moderna, escollits sense gaire criteri, especialment els…
principat de Squillace
Història
Títol senyorial concedit sobre la ciutat homònima (Calàbria) pel rei Ferran I de Nàpols al seu fill segon, l’infant Frederic, príncep d’Altamura.
El 1494 aquest el renuncià en el seu germà el rei Alfons II, que el concedí a Jofré de Borja arran del seu matrimoni amb la seva filla natural Sança d’Aragó, i des d’aleshores s’anomenà Jofré Borja d’Aragó El 1643 passà dels Borja d’Aragó als Idiáquez de Butrón, ducs de Ciudad Real, i el 1712, als Pimentel, marquesos de Taracena, que el tingueren fins el 1728, que, en extingir-se tota la descendència de Jofré, revertí a la corona, tot i que els ducs de Gandia, des d’aleshores, s’intitularen prínceps de Squillace
Nativitat de la Mare de Déu de Sossís (el Pont de Claverol)
Art romànic
No posseïm notícies documentals directes sobre aquesta església Tanmateix, l’esment més antic conegut del lloc de Sossís data del 973, en què el comte Ramon de Pallars el donà al monestir de Sant Pere de les Maleses, al qual estigué vinculat fins a la seva desaparició Més tard continuà com a patrimoni adscrit a Sant Pere de les Maleses, dins el conjunt de possessions de l’abadia de Gerri Jurisdiccionalment la vila de Sossís era, al segle XVI, dels ducs de Cardona, com a marquesos de Pallars, i ho fou fins a la fi de les senyories al segle XIX
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 14
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina