Resultats de la cerca
Es mostren 3669 resultats
Sergi Casademunt i Fiol
Música
Violista de gamba català i lutier, especialitzat en violes de gamba.
Es formà a l’Escolania de Montserrat, on estudià cant i violoncel Més tard es llicencià en arquitectura, tot i que continuà els estudis musicals Formà part del grup Ars Musicae, on tocà la viola de gamba al costat de Jordi Savall, amb qui posteriorment collaborà en grups com Hespèrion XX, La Capella Reial de Catalunya o Le Concert des Nations Entre el 1991 i el 1992 dirigí la Capella de Música de Santa Maria del Mar i promogué el Festival de Música Antiga de Barcelona Ha publicat estudis i transcripcions d’obres inèdites, especialment de música antiga, difosa a través de grups…
Mario
Música
Nom artístic del tenor italià Giovanni Matteo De Candia.
Descendent d’una família noble de l’Alguer, emprengué la carrera militar, però, aconsellat a París per G Meyerbeer, començà a estudiar cant amb Ponchard, G Bordogni i Michelot El 1838 debutà en Robert le diable , de Meyerbeer, a l’Òpera de la capital francesa El 1839 substituí GB Rubini al Théâtre Italien, i interpretà Lucrezia Borgia al Her Majesty’s Theatre de Londres, al costat de Giulia Grisi, amb la qual es casà el 1844 Cantà als teatres europeus més importants i conclogué la seva carrera el 1873 després d’una gira amb A Patti, amb qui havia triomfat durant moltes temporades…
Teresa Stich-Randall
Música
Soprano nord-americana.
Estudià a l’Escola de Música de Hartford i posteriorment es graduà a la Universitat de Columbia Nova York El 1949 enregistrà la part de Sacerdotessa en la gravació d’ Aïda dirigida per A Toscanini, amb qui un any més tard també gravà Falstaff El 1951 debutà a Florència amb Oberon Weber i el 1952 ho feu amb La Traviata a l’Òpera de Viena, on reaparegué en temporades successives Entre el 1953 i el 1971 participà en diverses representacions al Festival d’Ais de Provença, on es destacà principalment en òperes de WA Mozart L’any 1961 debutà amb el personatge de Fiordiligi Così fan tutte al…
Philidor
Música
Família francesa de músics.
La seva activitat, segons la documentació conservada, es desenvolupà des del principi del segle XVII fins al final del XVIII El seu nom original era Danican El nom Philidor, pertanyent ja al primer músic conegut de la família, l’oboista Michel Danican ~1600-1659, deriva de Filidori, un oboista italià el nom del qual, pel que sembla, inspirà a Lluís XIII la comparació Jean Danican ~1620-1679, possiblement fill o germà petit de Michel, fou oboista a La Grande Écurie i també compositor No s’ha conservat cap obra seva Els fills de Jean, André Danican Philidor, conegut com l’Aîné , i Jacques…
Vicent Verdú i Macià
Literatura
Escriptor en castellà i periodista.
Doctorat en ciències socials per la Universitat de París, la seva trajectòria com a articulista estigué molt lligada al diari El País , on collaborà regularment des del 1982 i on fou cap de les seccions d’opinió i de cultura Autor d’una trentena de llibres, la major part d’assaig, obtingué els premis Anagrama d’assaig per El planeta americano 1997 i Espasa d’assaig per Señoras y señores Impresiones desde los cincuenta 1998 Altres obres seves són Si usted no hace regalos le asesinarán 1971, la seva primera obra publicada, Días sin fumar 1988, El estilo del mundo La vida en el…
Friedrich Melchior Grimm
Música
Crític alemany.
De nissaga noble, de jove s’entusiasmà amb l’òpera italiana El 1749 anà a París, on es feu conèixer com a polemista abrandat i influent en qüestions musicals, i amb posicions sovint canviants en un principi defensà JPh Rameau, però posteriorment s’alineà amb JJ Rousseau en la Querelle des Bouffons , i denigrà l’òpera francesa en la sàtira Le petit prophète de Boehmischbroda 1753 També fou ambivalent la seva valoració de ChW Gluck i la relació amb la família Mozart Escriví l’article Poème lyrique de l' Encyclopédie , on exposà els criteris d’una nova estètica operística La seva…
Marc Pincherle
Música
Musicòleg francès.
Estudià musicologia a la Sorbona amb R Rolland i A Pirro, entre d’altres Exercí la crítica musical en nombroses publicacions, i fou redactor en cap de "Le monde musical" 1925-27 i de "Musique" 1927-30 Formà part de nombroses societats i institucions musicals, com la Societat Francesa de Musicologia, de la qual fou vicepresident 1945-48, president 1948-56 i president honorari des del 1956 També fou membre de la Royal Musical Association de Londres Centrà els seus estudis en la música francesa i italiana dels segles XVII i XVIII, entre els quals destaca el d’A Vivaldi 1948 En tots…
Käbi Laretei
Música
Pianista sueca d’origen estonià.
Inicià els estudis al Conservatori de Tallinn Durant la Segona Guerra Mundial, refugiada a Suècia, fou alumna de la pianista hongaresa Annie Fischer a Estocolm Debutà el 1946 a la capital sueca i posteriorment continuà els estudis a Suïssa amb Edwin Fischer, Anna Hirzel Langenhan i Paul Baumgartner Finalment clogué la seva formació a Stuttgart amb Marieluisa Strub Moresco El seu repertori inclogué un gran nombre d’obres d’autors contemporanis, i fou especialment notable la seva interpretació de Ludus tonalis , de Paul Hindemith, que estrenà al Carnegie Hall i posteriorment enregistrà en disc…
André Krust
Música
Pianista francès.
Fou deixeble d’harmonia d’Olivier Messiaen al Conservatori de Música de París, on també estudià amb Norbert Dufourcq i Pierre Pasquier L’any 1944 fou deportat a causa de la seva vinculació amb la resistència i fou alliberat el 1945 L’any 1956 guanyà el primer premi del Concurs Internacional Franz Liszt de Budapest i inicià una carrera en la qual alternà la docència en diversos conservatoris —entre d’altres el d’Amiens 1950-53 i Montreuil 1970— amb l’activitat concertística Fou professor convidat a la Universitat d’Ottawa, director del Seminari Musical d’Estiu de Grendelbruck 1972 i professor…
Otel·lo

Donald Sinden en el paper d’Otel·lo
© Corel
Tragèdia de William Shakespeare.
El personatge central, Otello, assassina per motius de gelosia la seva muller Desdèmona, en la qual tenia dipositada una confiança absoluta que perd, bruscament, davant les pèrfides insinuacions de Iago Hom assisteix, doncs, al canvi que una ànima noble i un esperit valerós, quasi llegendari, experimenta pel fet de creure fatalment el calumniador, i també al final inevitable —el suïcidi estoic, amb clares influències senequistes— que l’error d’aquesta creença cega comporta Obra molt celebrada, ha inspirat altres drames teatrals els de Jean-François Ducis, del 1792, i d’Alfred de Vigny, …