Resultats de la cerca

El 1509 rebé l’hàbit monàstic a Montserrat, de mans de l’abat Cisneros Després del 1526 passà a la Congregació Claustral i residí a Sant Pere de Galligants i a Sant Pau del Camp, d’on fou vicari i sotsprior Entre el 1538 i el 1540 publicà a Barcelona els tres volums de la seva Arpa de David —redactada a Sant Pau del Camp—, traducció parafrasejada dels Salms , en castellà, amb el text llatí i breus comentaris reeditada a Medina del Campo el 1545 i a Burgos el 1548

Deixeble, a Roma, de Bottari i, a Pisa, dels augustinians Norsi i Berti, fou designat vicari general a Florència i bisbe de Prato i Pistoia 1780-91 El seu pla de reforma eclesiàstica, preparat per PTamburini , fou ratificat en el sínode de Pistoia que ell havia convocat 1786 Una revolta religiosopopular l’obligà a dimitir 1791 La seva reforma fou condemnada, juntament amb el sínode jansenisme Durant la reacció antifrancesa fou empresonat 1799 i confinat a Rignano, prop de Florència 1801 Són interessants les seves memòries, publicades el 1865

El 1830 entrà al convent de Montblanc, on residí fins a l’exclaustració 1835 Acabada la carrera es dedicà a la predicació i aviat s’uní a la nova congregació de missioners de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, de la qual fou el primer procurador a Roma deu anys 1858-68 El papa el nomenà el 1868 vicari general de la Mercè i consultor de la congregació de Propaganda Fide És autor de diverses obres ascètiques, la més coneguda de les quals és el llibre de meditacions Mercedes de María 1859

Fou canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general de la diòcesi d’Elna El 1789 fou diputat del clergat als estats generals Oposat a la Constitució Civil del Clergat, s’exilià, i s’establí a Barcelona 1792, on féu d’intermediari entre el bisbe d’Elna, exiliat a Itàlia, i els sacerdots rossellonesos emigrats com ell Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló El nou bisbe, AFde Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna

Estudià al seminari de Girona, on s’ordenà de sacerdot el 1892 Fou professor del seminari de Girona fins el 1896, que es llicencià en dret civil a Barcelona Obtingué per oposició una canongia de Tarragona i el 1908 fou nomenat professor de dret civil de la universitat pontifícia de Tarragona, d’on fou nomenat vicari general de l’arxidiòcesi el 1914 Fou bisbe de Canàries del 1922 al 1936, que fou traslladat a Sogorb, on fou pres al principi de la guerra civil i mort el dia 9 d’agost

Estudià a la Universitat de Saragossa i el 1728 ingressà a l’orde dominicà El 1736 anà com a missioner a les Filipines, on fou catedràtic de la Universitat de Manila 1739, prior del convent de Manila i procurador general de l’orde El 1753 fou nomenat bisbe de Sinópolis i vicari apostòlic de Fujian Xina Desplegà una gran activitat missionera i fou nomenat administrador apostòlic de les províncies de Zhejiang i Jiangxi És autor d’escrits pastorals i d’una Relación sobre el martiri d’alguns missioners

Aquesta capella és coneguda des de l’any 1388, en què la família Claret fundà a Preixana un benefici a l’església de Sant Joan extra muros El 1619 Pere Rafel, vicari general de Solsona, va atorgar el benefici de la capella a Gabriel Riera, clergue del bisbat de Vic Al seu voltant es construí l’anomenat “cementiri vell”, que primitivament havia estat situat al costat de l’església parroquial Actualment l’església és del tot destruïda i sols es conserven alguns elements de l’antic edifici, d’estil gòtic

Era canonge de Lleida 1322 i més tard vicari general Fou elegit bisbe de Lleida el 1341 És autor d’algunes constitucions 1343 i d’un llibre perdut titulat Cigonina o Art de desfer maleficis , que li demanà la reina Violant de Bar, protectora seva El 1348 fou traslladat a la diòcesi de Tortosa, on donà una important constitució 1350 per a l’elecció del prior Morí fent la visita pastoral El seu cognom és sovint escrit Cigó i Gigó, i alguns li donen per segon cognom Carbonell

Sacerdot 1901, fou vicari del seu germà Àngel Garriga i Boixader  Vers el 1915 es retirà a Samalús, i per això fou conegut amb el sobrenom de l’ Ermità de Samalús El 1926 esdevingué mestre en gai saber Publicà Del meu dietari 1908, Contes blancs 1909, Estampes i calcomanies 1911, el drama La glòria  1925 i Cronos o la moneda d’or , estrenats a Barcelona el 1929 i el 1951, respectivament La seva poesia, que s’acosta a l’estètica modernista, és bàsicament de caràcter religiós i popular

Beneficiat de la seu de Mallorca 1533 Fou preceptor, a Borgonya, dels fills dels senyors de Baume, un dels quals el feu vicari general de Besançon en ser-ne nomenat arquebisbe És autor dels manuals de retòrica Progymnasmata Rhetorica Basilea 1550-51, Praeparatio graeca Basilea 1553 i De oratione libri septem Basilea 1558, el capítol sobre poesia del qual constitueix el primer text de teoria poètica de l’humanisme hispànic que pren com a base la Poètica d’Aristòtil Mantingué correspondència amb Erasme, Pierre de la Ramée i altres filòsofs