Resultats de la cerca
Es mostren 640 resultats
Jaume Aymar i Ragolta
Comunicació
Cristianisme
Sacerdot, historiador de l’art i periodista.
Doctor en història de l’art per la Universitat de Barcelona 1993 i llicenciat en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya 1984 Fou ordenat prevere el 1986, i nomenat director del departament de mitjans de comunicació social de l’arquebisbat de Barcelona Degà president de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia, integrada en la Universitat Ramon Llull 1998-2005, i novament a partir del 2012, d’on fou cap del Departament d’Humanitats 2008-11, és professor titular des del 2006 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna Collabora habitualment en diversos mitjans de…
Marià Martínez i Cuenca
Història
Política
Dirigent sindical i polític.
Es traslladà a Barcelona amb la seva família a l’edat de cinc anys obrer d’arts gràfiques, el 1912 ingressà a la Federación Gráfica Española de la UGT, i el 1919, a l’Agrupació Socialista de Barcelona, de la qual fou secretari 1926 S'apartà, tanmateix, de l’Agrupació, atesa la negativa valoració que aquesta féu de la qüestió catalana Fou també secretari de la federació catalana de la UGT 1928-33 Instaurada la Segona República, promogué, des de la federació catalana del PSOE, la unificació de les forces socialistes de Catalunya, i en fusionar-se, el 1933, aquesta organització amb la Unió…
Ho Chi Minh

Ho Chi Minh amb el general Giap
© Fototeca.cat
Història
Nom que adoptà Nguyen That Thanh, revolucionari i polític vietnamita.
Anà a Londres 1911 i a París, on esdevingué membre del partit socialista 1917 i participà en la fundació del partit comunista francès 1920 Després d'un viatge a Moscou, collaborà a Canton amb Mikhail Borodin 1925-27 i es relacionà amb altres revolucionaris vietnamites, especialment amb Pham Van Dong Amb el pseudònim de Nguyen Ai Quoc , fundà a Hong-Kong el partit comunista indoxinès i fou empresonat pels britànics 1930 Alliberat, visqué a Xangai, Moscou, Berlín, Tailàndia i la Xina 1940, i sota el nom de Ho Chi Minh organitzà a la Xina la Lliga Vietnamita per a la Independència Viêt-minh i s'…
El conflicte de les bandes de música de Llíria
Banda de la Unió Musical de Llíria al principi dels anys cinquanta AUMLL / MG Durant els dos darrers segles, la proliferació de bandes de música ha configurat un dels fenòmens associatius i culturals més interessants del País Valencià La intensa vida interna de les societats musicals i, sobretot, la notòria projecció que abasten dintre les respectives localitats, les han convertides en autèntics eixos articuladors de la sociabilitat de nombrosos pobles valencians Quan una banda participa en un certamen, els músics representen el seu poble quan en un poble n’existeixen dues, la representació…
estandardització
Economia
Especificació de les característiques d’un producte — com la unificació de les dimensions— per a facilitar-ne la fabricació en sèrie.
vegueria de Vic
Geografia històrica
Antiga demarcació administrativa del Principat de Catalunya (2.302 focs, uns 11.510 h [1553]), creada entorn del 1188 i estructurada definitivament vers el 1228, dita inicialment vegueria d’Osona.
El 1304 anava del Congost a Collsuspina, d’ací al Lluçanès, comprenia Besora i Curull, n'excloïa el Cabrerès i, en canvi, arribava a Osor i Sant Hilari i, seguint el cim del Montseny, arribava fins al Tagamanent Els dominis de la casa de Cabrera i de Rupit s’hi integraren a mitjan segle XIV També n'era exclòs el Lluçanès, que en part hi pertangué al segle XV, fins que arribà a formar sotsvegueria pròpia el 1611 sotsvegueria de Lluçanès Del 1274 al 1317 els veguers de Vic regien a la vegada el Bages, el Berguedà i el Ripollès a partir del 1320 s’intitularen veguers d’Osona, Ripollès,…
vegueria de Vic
Història
Antiga demarcació administrativa del Principat de Catalunya (2 302 focs, uns 11 510 h [1553]), creada entorn del 1188 i estructurada definitivament vers el 1228, dita inicialment vegueria d’Osona
.
El 1304 anava del Congost a Collsuspina, d’ací al Lluçanès, comprenia Besora i Curull, n'excloïa el Cabrerès i, en canvi, arribava a Osor i Sant Hilari i, seguint el cim del Montseny, arribava fins al Tagamanent Els dominis de la casa de Cabrera i de Rupit s’hi integraren a mitjan s XIV També n'era exclòs el Lluçanès, que en part hi pertangué al s XV, fins que arribà a formar sotsvegueria pròpia el 1611 sotsvegueria de Lluçanès Del 1274 al 1317 els veguers de Vic regien a la vegada el Bages, el Berguedà i el Ripollès a partir del 1320 s’intitularen veguers d’Osona, Ripollès, Camprodon…
bahaisme
Islamisme
Moviment religiós de l’islam iniciat per Mīrzā ‘Alī Muḥammad (babisme) i reformat per Mīrza ‘Alī Ḥusayn Nūrī, anomenat Bahā’ Allāh.
En morir Bahā’ Allāh 1892, el succeí el seu fill ‘Abbās, que prengué el nom d’'Abd al-Bahā’ ‘servent de Bahā’, el qual emprengué un viatge missioner de tres anys per Egipte, Europa i l’Amèrica del Nord i escriví El pla diví, una crida a tots els bahaistes a fi d’estendre les doctrines del seu pare Morí el 1921, i el succeí el seu net Sota el seu guiatge es desenvolupà als EUA un sistema d’administració i donà a la comunitat un govern democràtic per mitjà de “consells religiosos nacionals” en diversos països El bahaisme sosté la unitat de Déu, creu que la revelació divina és un procés continu…
destí
Religió
Potència sobrehumana que, segons les religions antigues, fixa per endavant el curs dels esdeveniments i la sort reservada a cadascú i, en conseqüència, és la causa ordenadora del món i de la història.
En les religions politeistes, com és ara la religió grecoromana, el destí venia a ésser la unificació dels déus, en el sentit que aquests li estaven subordinats, o àdhuc era identificat amb algun dels déus Zeus, per exemple, fou el primer cas de personalització mitològica del destí anomenat també ανάγκη, μοίρα o μόροέ entre els grecs, i fatum o fortuna entre els llatins, el qual fou representat després per les figures de Júpiter i les parques moira Hom pot dir que la concepció de la realitat com a darrerament i definitivament sotmesa a la força i predeterminació del destí és l’essència…
Risorgimento
Història
Moviment polític i literari italià del s XIX que culminà amb la unitat estatal d’Itàlia.
En foren les causes principals la influència del pensament del s XVIII, sobretot del revolucionari francès, i del Romanticisme el desenvolupament de l’economia i les comunicacions, amb l’aparició consegüent d’una burgesia cada vegada més àmplia i forta i la dependència de bona part dels estats italians respecte a les potències que s’imposaren a Europa l’any 1815 —especialment d’Àustria—, dependència que contribuí decisivament a esperonar el sentiment nacional Format per diversos corrents, comuns en llur odi a la dominació estrangera, s’hi distingiren el republicà, dirigit per Mazzini el…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 15
- 16
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina