El conflicte de les bandes de música de Llíria

Durant els dos darrers segles, la proliferació de bandes de música ha configurat un dels fenòmens associatius i culturals més interessants del País Valencià. La intensa vida interna de les societats musicals i, sobretot, la notòria projecció que abasten dintre les respectives localitats, les han convertides en autèntics eixos articuladors de la sociabilitat de nombrosos pobles valencians.

Quan una banda participa en un certamen, els músics representen el seu poble; quan en un poble n’existeixen dues, la representació és compartida, i el conflicte, inevitable. La que assoleix millors resultats obté un augment de prestigi enfront de la rival, que resta frustrada en l’espera de revenja. I l’enfrontament pot inserir-se tan intensament dintre la vida local que no és estrany que en aquests casos les bandes esdevinguen els nuclis conformador» d’identitats intracomunitàries antagòniques. Un fet, per cert, que sol redundar en el millorament de la qualitat artística d’aquelles, esperonades per una competència que involucra tota la població i impregna els aspectes més diversos de la quotidianitat.

El cas de Llíria és, segurament, el que exemplifica de manera més extremada les virtuts i les servituds d’una rivalitat d’aquesta mena. I la ingènua maniobra mitjançant la qual el primer governador civil de València de l’era franquista, Francisco Javier Planas de Tovar, tractà d’anul·lar-la tot ordenant la fusió de les dues bandes existents, constitueix, a més, una excel·lent il·lustració tant dels principis inspiradors de la política governativa en matèria d’associacions com del fet que, malgrat tot, la “superioritat” no sempre aconseguí d’eixir-se amb la seua.

Cal anar, però, per parts. Les dues societats musicals llirianes, la Banda Primitiva o Clarín i la Unió Musical, figuren, per premis i renom, entre les més destacades de les valencianes.

Ara bé, la divisió de la població lliriana supera l’àmbit estrictament musical i abasta un major grau de complexitat. En realitat, entorn de les bandes han cristal·litzat formes de segmentació més antigues que, en superposar-se, han configurat dos bàndols diferenciats per alguna cosa més que per la música. Ambdues faccions es defineixen per altres dues parelles de contraris. L’una, de caràcter geogràfic, distingeix els veïns de la Part d’Avall o Vila dels de ta Part de Dalt o Raval. L’altra, d’índole religiosa, es delimita a partir de la coexistència des del segle XVII de dues devocions marianes contraposades, la que té com a objecte la imatge de la Mare de Déu del Remei, originada al convent que els trinitaris tingueren vora el cor de la vila, i la que se centra en la imatge de la Puríssima, lligada al convent que els franciscans situaren al Raval. Les vinculacions unioner/remedià/Part d’Avall i clariner/purissimer/Raval conformen així els senyals d’identitat de les dues meitats, uns senyals que incorporen continguts datables en temps en què la confrontació musical encara no existia. En tot cas, l’existència separada de les dues agrupacions el 1848 és segura i documentada.

Acabada la Guerra Civil, les autoritats franquistes provincials es mostraren molt interessades a controlar les bandes dels pobles valencians. El Govern Civil havia d’aprovar-ne la composició de les directives i, a més, les societats assistiren a repetits intents d’integraries dintre els burocratitzats aparells falangistes. Algunes no oposaren gaire resistència i caigueren més prompte o més tard sota les urpes del partit únic. Els anys seixanta i setanta nombroses agrupacions encara pertanyien a l’Obra Sindical de Educación y Descanso. Moltes altres, però, evitaren d’una manera o altra l’enquadrament. En el cas de les llirianes el procés fou excepcional, perquè la submissió de les bandes al nou ordre tractà de forçar-se mitjançant una unificació de la Unió i el Clarín.

En efecte, prenent suport en els propis continguts comunitaris i negadors del conflicte que informaven la ideologia franquista, Planas de Tovar manà al desembre del 1941 que ambdues societats es fusionessin d’acord amb el següent argument: “Teniendo en cuenta que las citadas Asociaciones persiguen la misma finalidad, y para evitar que éstas puedan desviar su verdadero sentido, degenerando en tendencias de tipo personalista o partidista, contrarias al espíritu de unificación del Nuevo Estado, no procede autorizar por separado el funcionamiento de las dos referidas Sociedades”.

Òbviament, aquesta decisió denota fins a quin punt el governador era aliè a la realitat lliriana. Quina informació devia tenir Planas de Tovar sobre la rivalitat entre unioners i clariners per a prendre una iniciativa tan descabdellada? No ho sabem. El que sí se sap és que la dèria enquadradora de tan qualificat representant del Nuevo Estado topà d’immediat amb una realitat cabuda que resistí l’intent d’alterar-la. El governador s’havia ficat en un parany i tingué alguns problemes per a eixir-se’n. Potser des de Llíria s’apressaren a explicar-li la dificultat de l’acompliment de l’ordre, potser algú amb més de seny li mostrà com n’era, d’utòpic, el seu plantejament; el fet és que un mes després del seu primer escrit, Planas de Tovar, que tampoc no podia donar marxa enrere sense menyscabament d’allò que hom considerava propi del seu càrrec, amplià el seu missatge tot modificantlo en gran mesura. La unificació seguia en peu, i la nova ordre establia que “la agrupación musicat que nazca de dicha fusión estará regida por una Comisión, presidida por el Delegado Local Sindical, y como Vocales, un Delegado de esa Alcaldía, otro de la Jefatura Local de Falange y un representante por cada una de las aludidas Sociedades”. Ara bé, i ací ve el més interessant: “Dicha Agrupación podrá constar de dos Secciones. Las cuales conservarán su independencia económica interior y la artística en relación a los fines musicales, y administración de su Centro, Banda y Teatro”. D’aquesta manera, l’esmentada comissió “será el órgano supremo de la Agrupación musical”, malgrat que les seues facultats es limiten, de fet, a “proponer los cargos de las citadas secciones”.

En resum, la unificació passava a ser quelcom purament teòric i inefectiu. La separació funcional d’ambdues “seccions” —introduïda com a possibilitat, però reconeguda com a realitat des del moment que l’única atribució de la comissió rectora era proposar-ne els càrrecs directius— comportava la limitació de la mesura governativa a un àmbit formal i l’abandó de tota pretensió d’incidència pràctica. Durant alguns anys, quan una banda lliriana era esmentada oficialment, el seu nom tradicional rebia l’afegitó “de la Agrupación Musical de Liria”. I aqueix fou l’únic efecte apreciable de la fantasmagòrica fusió.

És més, encara que la comissió prevista en l’escrit del governador es constituí al Febrer del 1942, la seua existència no ultrapassà mai l’estadi decoratiu. L’equilibri entre unioners i clariners al seu si restà garantit en tot moment: si el delegat de l’alcaldia era d’una banda, el de Falange Española era de l’altra, i la neutralitat del cap sindical es pressuposava. Però l’òrgan no arribà a assolir mai competències reals —malgrat el que apuntava l’ordre, no suplí els socis de cada “secció” a l’hora de triar la respectiva directiva— ni buscà d’aconseguir-les.

El reconeixement tàcit de la inoperància de la forçada unificació no significà, amb tot, l’abandó oficial de la iniciativa fins deu anys després de l’ordre primitiva. Els aparells autoritaris no acostumen a reconèixer les seues equivocacions, i la dissolució oficial de l’Agrupación Musical de Liria hagué d’esperar al maig del 1952. Les societats recuperaren llavors la plena personalitat jurídica i redactaren nous reglaments. I en contrast amb el fracàs de la iniciativa fusionadora de Planas de Tovar, l’Església, molt més sàvia, adoptà el 1954 una decisió ben diferent: sacralitzà la divisió de Llíria en dues meitats amb la creació d’una segona parròquia, la de Sant Francesc, situada al temple de l’antic convent franciscà. El Raval ja tenia parròquia pròpia, i la preexistent de l’Assumpció passà a ser només la de la Part d’Avall. Ja no caldria que un mateix rector repartira el seu cor entre la Puríssima i la Mare de Déu del Remei.