Resultats de la cerca
Es mostren 2036 resultats
ciutat ibèrica d’Ullastret
Vista aèria de la ciutat ibèrica d’Ullastret
Museu d'Arqueologia de Catalunya-Ullastret (CC BY-NC-ND 2.0)
Jaciment arqueològic
Conjunt de jaciments arqueològics preromans ibèrics, situats en tres emplaçaments del municipi d’Ullastret (Baix Empordà).
Els tres emplaçaments coneguts són, per ordre d’importància i la cronologia de la descoberta, el turons del puig de Sant Andreu, l’Illa d’en Reixac i el puig de Serra Els dos primers corresponen a ciutats i el tercer a una necròpolis El jaciment del puig de Sant Andreu fou descobert el 1934, i fou excavat sistemàticament des del 1947, sota la direcció de Lluís Pericot, primer, de Miquel Oliva fins a la seva mort 1974 i, posteriorment, per Maria Aurora Martín, de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, sota la direcció de Joan Maluquer de Motes, entre molts altres El 1961, la…
riu de Farfanya
El riu de Farfanya des del castell d’Os de Balaguer
Jordi Domènech i Arnau (CC BY-SA 2.0)
Riu
Riu de la Depressió Central Catalana, afluent, per la dreta, del Segre.
Neix als vessants meridionals de la muntanya de Millà davalla cap a Tartareu i Os de Balaguer engorjat en la zona muntanyosa dels Aspres, s’obre pas a través de la serra Llarga, a l’indret on es formà Castelló de Farfanya, i travessa la plana oligocènica de la vall del Segre, fins a la seva desembocadura, prop de Menàrguens És aprofitat al seu curs baix per al regadiu
cràter
Cràter del volcà Bromo, a l’E de l’illa de Java, Indonèsia
Stéphane Damour(CC BY-NC-ND 2.0)
Geomorfologia
Als volcans, punt per on surten els materials eruptius a la superfície.
En la majoria dels casos, és la depressió central dels cons volcànics, de forma d’embut i de mides molt variables, tant en diàmetre com en profunditat A vegades la part central s’enfonsa i origina una depressió denominada cràter d’enfonsament , al fons de la qual hi pot haver diverses boques volcàniques o cons volcànics secundaris Els cràters també poden ésser localitzats als vessants o al peu del con volcànic
pilar coronat
Pilars coronats a Lo Sauze dau Lac (Provença – Alps – Costa Blava)
Gilles Péris y Saborit (CC BY-NC 2.0)
Geomorfologia
Forma columnar a l’extrem de la qual hi ha un bloc rocallós, que es forma en dipòsits d’origen morènic o volcànic, en els quals els blocs són heteromètrics i poc compactats.
Pot assolir de 20 a 30 m d’alçària L’acció de les aigües d’aixaragallament se n'emporta els fragments, però sota un bloc gros, a causa del mateix pes, el material de gra més fi resta compactat A vegades poden soscavar el bloc fins a fer-lo bascular i caure, però la columna perdura més temps Hom també les anomena demoiselle coiffée i cheminée de fée
Gijón
La ciutat de Gijón, amb l’església de sant Pere en primer terme
Hernán Piñera (CC BY-SA 2.0)
Municipi
Municipi de la comunitat autònoma d’Astúries, situat al NE d’Oviedo, al centre de l’ampla badia del mateix nom.
És uns dels centres i dels ports més actius del litoral cantàbric El nucli antic s’aixecava sobre una espècie d’illot començà a créixer vers el segle XVII, superà el clos murallat i s’expandí per les terres pantanoses que l’envoltaven però al segle XX el creixement i l’expansió s’acceleraren el 1900 tenia 47544 h, mercès al port d’El Musel, construït el 1892 i dedicat a l’exportació del carbó Ensems amb l’activitat portuària es desenvoluparen importants indústries, principalment del ram de la metallúrgia i la siderúrgia ENSIDESA construccions navals, fabricació de motocicletes, indústries…
Aparell respiratori
La caixa toràcica, amb els pulmons i el cor
Patrick J. Lynch i C. Carl Jaffe (CC BY 2.5)
L’ aparell respiratori es compon d’un conjunt d’estructures la finalitat primordial de les quals és permetre a l’organisme d’obtenir un element vital, l’oxigen que necessiten les cèllules per a mantenir llur activitat, com també d’eliminar el diòxid de carboni, un producte residual d’aquesta activitat Aquesta funció es realitza amb la introducció d’aire atmosfèric en l’organisme per mitjà d’una sèrie de conductes, les vies respiratòries, fins a atènyer els pulmons En aquests òrgans hi ha una xarxa fina i extensa de vasos circulatoris a través de la qual es produeix un intercanvi de gasos…
Castellar de la Selva
Vista de l’església de Sant Martí de Castellar de la Selva
Josep Maria Viñolas Esteva (CC BY 2.0)
Poble
Poble del municipi de Quart (Gironès), a la dreta de la riera de Bugantó (o riera de Castellar), afluent de l’Onyar per la dreta.
L’església parroquial és dedicada a sant Martí
Egipte
Estat
Estat de l’Àfrica septentrional, al NE del continent africà, que comprèn també la península asiàtica del Sinaí, limitat al N per la mar Mediterrània, al NE per Israel, a l’E per la mar Roja, al S pel Sudan i a l’W per Líbia; la capital és el Caire.
La geografia física El relleu i la geologia El sòcol, de roques paleozoiques cristallines i metamòrfiques, aflora molt poc i representa un 10% de la superfície total Al nord apareixen materials calcaris, sedimentats durant la transgressió marina del Cretaci a l’Oligocè es produí una regressió L’enfonsament de la mar Roja, la formació de les muntanyes que la voregen i l’aixecament de la península del Sinaí tingueren lloc durant l’orogènesi terciària Durant el Quaternari fou reblerta d’alluvions la vall del Nil, sinclinal alpí, i la costa mediterrània, i es formà el delta del Nil,…
Canadà
Estat
Estat de l’Amèrica del Nord, entre els oceans Atlàntic a l’E, el Pacífic a l’W i l’Àrtic al N, i els Estats Units d’Amèrica al S; la capital és Ottawa.
La geografia física El relleu i la geologia L’estructura geològica del Canadà és relativament simple Hom pot distingir-hi tres grans unitats l’escut canadenc, precambrià, les muntanyes de l’est, primàries, i les planes i muntanyes occidentals, aixecades durant el cicle alpí El llac Moraine, situat en el parc nacional de Banff, a Alberta Nancy Girard Bégin CC BY-NC 20 L’ escut canadenc , que ocupa quasi la meitat de la superfície del país, s’estén des de la conca del riu Mackenzie, al nord-oest, pel sud de la badia de Hudson, fins a l’extrem oriental de la península del Labrador Els materials…
Roma
Els límits orientals de Roma incloïen Síria, Palestina i Egipte (teatre romà de Palmira, Síria)
Dan (CC BY-SA 2.0)
Història
Nom que designa l’estat format a partir de la ciutat de Roma, els territoris que successivament incorporà i la civilització a què donà lloc.
Convencionalment, hom n’estableix els límits temporals entre el 753 aC data de fundació de la ciutat segons la tradició llegendària i el 476 dC, any de la deposició de Ròmul Augústul, darrer emperador romà d’Occident En la seva màxima expansió, el territori dominat i colonitzat pels romans circumdava la Mediterrània, des de l’estret de Gibraltar fins a la mar Roja, incloent-hi totes les illes, les penínsules Ibèrica, Itàlica bressol de la seva expansió i Balcànica, i el litoral del N d’Àfricà Vers el N, el domini romà arribà fins als dos terços meridionals de l’illa de la Gran Bretanya i, al…