Origen de la denominació i derivats
El nom apareix en les fonts escrites gregues d’aquesta zona des del segle V aC, amb alguna confusió per la banda del sud, on no són clars els límits amb els tartessis. Però els grecs anomenaren Ibèria tota la península, i en aquest cas el nom, de contingut geogràfic, abraça un espai molt més extens que l’equivalent a àrea de pobles ibèrics. Quan a partir del segle III aC els romans començaren a conèixer més bé el territori peninsular, que anomenaren Hispània, contraposaren els pobles ibèrics del territori assenyalat amb els celtes i celtibers de la resta de la península.
Extensió i subdivisions dels ibers
La cultura material, descoberta per l’arqueologia moderna, l’art i la llengua, coneguda a través d’inscripcions i de topònims, ajuden a definir el territori ibèric, sobretot entre el segle V aC, quan la cultura ibèrica apareix ben constituïda, i el segle I aC, quan la romanització creixent començà a esborrar-la. Aquesta àrea ibèrica, extensa, es dividia en una sèrie de pobles els noms dels quals són coneguts a través dels autors clàssics i dels quals és difícil d’establir els límits amb una mica de precisió. Els sordons ocupaven el Rosselló, els indigets l’Empordà i els ausetans tenien com a nucli central la comarca d’Osona. Als Pirineus i Prepirineus catalans hom troba citats, d’E a W, els olositans, sembla que relacionables amb Olot, els castellans, de localització incerta, els bergistans, que, segons alguns autors, eren els mateixos que els bargusis, relacionables amb Berga, els ceretans de la Cerdanya, els andosins i els airenosis, noms que suggereixen els d’Andorra i la Vall d’Aran. Els laietans eren els del pla de Barcelona, el Maresme i el Vallès (tot o en part), els ilergets tenien el centre a les comarques que envolten la ciutat de Lleida. Entre els ilergets i els laietans hi hagué els lacetans, que malgrat la semblança del nom, sembla que eren un altre poble. El Camp de Tarragona fou el centre dels cossetans, que tenien al sud, centrats a la zona del Baix Ebre, els ilercavons, que arribaven fins a la Plana. L’àrea central del País Valencià, amb València, Sagunt i Llíria, era dels edetans, els quals, probablement, el Xúquer separava dels contestans, que arribaven fins al Segura.
Fora dels Països Catalans romanien, cap al S, els mastiens de Múrcia, que en algunes fonts són ja designats com a tartessis, com passa amb els altres pobles d’Andalusia. Tenien per veïns els bastetans, que ocuparen un territori molt extens i als quals pertanyia la ciutat de Basti (Baza). A l’W dels Països Catalans hi havia els jacetans, centrats a Jaca, els suessetans i els sedetans a l’Aragó central, mentre que més a l’W era ja domini dels vascons i dels celtibers, establerts també a l’Aragó meridional.
La societat dels ibers
La dificultat d’establir els límits d’aquests pobles prové no sols de les deficiències d’informació, sinó també de la fluïdesa de les fronteres, conseqüència de la manca d’estats organitzats. S’hi manifestaren algunes tendències monàrquiques, que no arribaren a consolidar-se. Personatges com Indíbil, Mandoni, Edecó, etc., eren més aviat caps momentanis que no pas reis. El nucli bàsic eren els poblats, regits per consells aristocràtics i establerts gairebé sempre en llocs de defensa fàcil, com el cim o els vessants alts de turons, fortificats amb muralles. També existí poblament rural dispers, a les planes, mal conegut. Aquesta complexitat i especialització en les formes del poblament ha portat a pensar en l’existència d’autèntics estats, l’extensió dels quals es devia correspondre aproximadament amb la de les entitats ètniques esmentades en els texts clàssics. Tanmateix, no és fàcil inferir quina mena d’estratificació dominava la societat ibera: en l’habitatge, les restes actuals mostren cases petites (d’una a tres o quatre cambres), força iguals, de manera que no reflecteixen les diferències socials, construïdes amb parets tosques de pedra, la part superior de fang i el sostre de branques i fang. De manera semblant, és també difícil extreure conclusions dels santuaris identificats, els quals, amb construccions petites o sense, eren en llocs alts (com el de la Serreta d’Alcoi o d’El Cigarralejo de Mula, a Múrcia) o en coves. Tampoc se’n coneixen noms de divinitats.
Economia i cultura
L’art ibèric és molt notable, i les indústries representen un salt endavant molt destacat respecte als períodes anteriors. Per primera vegada utilitzaren normalment el ferro, amb molta varietat d’instrumental, agrícola, industrial i guerrer, com les típiques espases dites falcatae. També entrà el torn de terrisser, amb el qual és feta gairebé tota la ceràmica als territoris del sud i del centre, mentre que als del nord es mantingué més la feta a mà. L’elevat nivell assolit per la cultura dels ibers es reflecteix en el desenvolupament d’una escriptura pròpia, bé que les grans dificultats del seu desxiframent impedeix, de moment, un coneixement aprofundit de les seves funcions i de la importància que tingué dins de la societat ibera.
L’agricultura és mal coneguda, però no sembla que la vinya ni les oliveres tinguessin gaire importància. Els ibers adoptaren l’economia monetària a través de la influència grega, sobretot de les colònies de l’Empordà, Empòrion i Rhode, i destacaren en les relacions comercials, de les quals són una bona mostra les abundants restes de ceràmica àtica, article d’importació molt corrent des de la fi del s V aC i que durant el segle III aC fou substituïda per la romana (campaniana).
Orígens i evolució històrica
Històricament, el món ibèric es pot dividir en tres etapes: la de formació, poc coneguda, abans del segle V aC; la primera de plenitud, dels segles V-III aC, quan els pobles ibèrics eren independents; i la darrera, dels segles III-I aC, ja sota el domini romà, però quan la societat es mantenia encara sense romanitzar-se, fenomen que no es produí amb intensitat fins pels volts del canvi d’era. Hom havia suposat que l’origen dels ibers anava lligat a un canvi de poblament, i la teoria tradicional, del segle XIX, defensava l’origen africà dels ibers, que devien arribar com uns invasors. Després hom suposà que els africans eren els avantpassats molt remots dels ibers, el poble de la cultura d’Almeria arribat a la primeria de l’edat dels metalls. Avui hom creu que cal deslligar el fenomen ibèric de tot canvi ètnic, i que l’element definidor és estrictament cultural, conseqüència dels contactes amb els pobles desenvolupats de l’època iniciats els segles VIII-VII aC amb els fenicis, i continuats els VII-VI aC amb els grecs, fet que explica que la cultura i la societat ibèrica fos constituïda, del tot, des del segle V aC. La base ètnica no sembla pas la mateixa a tot el territori ibèric, puix que la part septentrional, des de la Plana de Castelló fins al Llenguadoc, inclosa la vall de l’Ebre, fou molt afectada per les invasions hallstàttiques, mentre que la part meridional del món ibèric nasqué sobre una base que encara provenia de l’edat del bronze indígena (cultura d’El Argar, bronze valencià). Aquesta dualitat no afecta, però, la unitat cultural del conjunt, com es demostra amb la llengua ibèrica i amb la civilització material.
Arqueologia i recerca sobre els ibers
El coneixement de la societat i l’economia del món ibèric ha fet grans progressos gràcies a la intensificació de la recerca arqueològica i a la utilització de noves tècniques i mètodes d’investigació. Aquesta informació es complementa amb diferents excavacions en extensió de jaciments complets, la qual cosa ha donat molta informació sobre la tipologia dels assentaments, l’estructura urbanística i l’arquitectura domèstica i defensiva. Així, ha estat possible reconèixer l’existència de cases grans i complexes, sovint dotades d’un pis i de diferents recintes especialitzats (repòs, treball, cuina, magatzem, àrees sagrades, etc.). La recollida sistemàtica i exhaustiva dels materials arqueològics i el desenvolupament de mètodes de quantificació precisos han permès també de precisar la importància dels contactes comercials amb el món mediterrani contemporani i han mostrat la intensitat particularment notable del contacte amb l’Eivissa púnica.
La localització dels jaciments de poblacions ibèriques als Països Catalans coincideix de vegades amb la de restes de nuclis de població grecs i romans, o s’hi situa a prop. Dels segons, sovint, en constitueixen l’estatge inferior, per tal com la cronologia final de les restes iberes acostuma a precedir l’inici de les romanes, amb períodes variables de transició, sovint difícils de precisar. A Catalunya sobresurten la ciutat ibèrica d’Ullastret (Baix Empordà), el Mas Castellar (Alt Empordà), el castell de Palamós (Baix Empordà), el puig del Castellet (Selva), l’Esquerda (Osona), el turó del Montgròs (Osona), el turó d’en Boscà i el Puig Castellar, al Barcelonès, Olèrdola (Alt Penedès), les Toixoneres (Baix Penedès), els Vilars (Garrigues), el Molí d’Espígol (Urgell), el coll del Moro (Terra Alta), el Castellet de Banyoles (Ribera d’Ebre), el castellot de la Roca Roja (Baix Ebre) i la Moleta del Remei (Montsià). A partir de restes ja conegudes, l’any 2018 fou identificada a Banyeres del Penedès (Baix Penedès) una ciutat ibèrica comparable per les dimensions a la d’Ullastret. Al País Valencià sobresurten els jaciments el Puntal dels Llops, el castellet de Bernabé i el tossal de Sant Miquel, al Camp de Túria, el tòs Pelat (l’Horta), la Senya (Serrans), les fortaleses del puntal de la Meca (Vall de Cofrents) o de la Bastida de les Alcusses (Costera), el Molón, a Camporrobles i Los Villares (Plana d’Utiel). A banda, la peça arqueològica més coneguda de l’art ibèric, l’anomenada Dama d’Elx, fou trobada a l’Alcúdia d’Elx, al sud de la ciutat.