Convencionalment, hom n’estableix els límits temporals entre el 753 aC (data de fundació de la ciutat segons la tradició llegendària) i el 476 dC, any de la deposició de Ròmul Augústul, darrer emperador romà d’Occident. En la seva màxima expansió, el territori dominat i colonitzat pels romans circumdava la Mediterrània, des de l’estret de Gibraltar fins a la mar Roja, incloent-hi totes les illes, les penínsules Ibèrica, Itàlica (bressol de la seva expansió) i Balcànica, i el litoral del N d’Àfricà. Vers el N, el domini romà arribà fins als dos terços meridionals de l’illa de la Gran Bretanya i, al continent, tots els territoris al S de la frontera (limes) formada aproximadament pels cursos del Rin i el Danubi i, al curs mitjà i baix d’aquest, àdhuc al N (Dàcia, al territori de l’actual Romania). Estengué també el domini a gran part del litoral de la mar Negra i, a l’E, a la península d’Anatòlia i el curs alt del Tigris i l’Eufrates. Més al S, els límits orientals de Roma incloïen Síria, Palestina i Egipte, amb part del curs baix del Nil. Més enllà de la seva condició de primera potència del món antic a Occident, Roma fou important per l’empremta que deixà en la majoria dels territoris que ocupà, especialment en els àmbits de la cultura, la llengua, el dret i la política. Aquesta herència perdurà àdhuc després de la seva desaparició i s’estengué a la resta d’Europa, de la qual és un element constitutiu essencial (dret romà; art romà; literatura llatina; llengües romàniques; romanització).
Els orígens. La monarquia
Trajectòria de l’imperi romà des del sorgiment a la desaparició
L’origen de Roma es troba en la fusió de diversos pobles de la Itàlia central (llatins, dels quals en prové la llengua, oscs, umbres, sabins i il·liris). La influència dels etruscs, poble de llengua no indoeuropea establert a Itàlia vers el 900 aC, tingué una gran influència en els romans, especialment pel que a l’organització social, els rituals funeraris i l’art. D’altra banda, una de les etimologies més acceptades sobre el nom de ‘Roma’ sosté que és la llatinització de ‘Ruma’, nom d’un llinatge etrusc; l’altra sosté que significa ‘la ciutat del riu’. La base de la futura Roma fou la ‘lliga septimoncial’ o ‘lliga dels set turons’, formada per la confederació de set ciutats vers el 750 aC.
El mite fundacional ofereix pocs indicis per a la gènesi i la història primitiva de Roma, però tingué una gran importància en el desenvolupament religiós, polític i artístic de la civilització romana. Segons aquesta tradició llegendària, Enees, heroi fugitiu de la guerra de Troia, s’establí al Laci, on fundà la ciutat d’Alba Longa, al mont Alban. Després de la destrucció d’aquesta ciutat per les lluites intestines que donà la supremacia a Roma, els fills del llinatge reial, Ròmul i Rem, foren abandonats al Tíber i criats per una lloba. En l’enfrontament subsegüent entre ambdós germans, Ròmul restà com a genearca de Roma.
Menys envoltat de llegendes és el període conegut com ‘dels sis reis’ (Numa Pompili, Tul·lus Hostili, Ancus Marci, Tarquini Prisc, Servi Tul·li i Tarquini el Superb), que durà fins el 510 aC. Durant el període monàrquic, els reis reuniren atribucions religioses, militars i polítiques. Llur mandat era assessorat, però, pel senat i les assemblees o comicis, òrgans consultius que anaren adquirint una autoritat creixent. A la fi de l’època monàrquica, l’amenaça constant dels etruscs i altres pobles de la perifèria que amenaçaven l’existència de Roma comportà canvis institucionals, dels quals l’anomenada reforma serviana fou la més important, per tal com substituí l’organització basada en els llinatges per la divisió territorial, a partir de la qual s’estructurà l’administració, la tributació i el reclutament, que restaren des d’aleshores estretament vinculats a la fortuna personal (timocràcia).
La República
Una crisi política posà fi a la monarquia i instaurà la República. L’aliança defensiva amb diverses ciutats donà a Roma un gran poder militar. En aquests primers anys foren determinants en l’evolució del sistema polític republicà les lluites socials, bàsicament entre els patrici, aristòcrates latifundistes que detenien els càrrecs polítics i religiosos, i la plebs o plebeus, homes lliures no nobles, amb certs drets, però que no podien accedir a càrrecs polítics. En el punt més baix de l’escala social, els esclaus eren considerats com a béns i no com a persones, i per tant no eren subjectes de cap dret, bé que en circumstàncies especials poguessin ser manumesos. L’esclavatge fou una institució que Roma compartí amb les civilitzacions de l’antiguitat, però que hi assolí un pes econòmic decisiu gràcies a l’expansió territorial. L’esclavatge per deutes fou un element força important en les lluites socials de l’època republicana.
Les institucions polítiques de la República eren heretades de la monarquia (senat i comicis), però el govern corresponia a un cos de magistrats (magistrat), designats pels comicis, l’autoritat màxima dels quals era exercida per dos cònsols amb durada d’un any que, entre altres atribucions, tenien la de nomenar un dictador en períodes de crisi. Al llarg dels segles V i IV aC els plebeus exerciren una forta pressió per millorar la seva condició legal i econòmica i adquiri més representació en les institucions, cosa que aconseguiren progressivament, primer amb la creació d’un tribú de la plebs (vers el 490 aC), amb la missió d’evitar els abusos dels patricis, i l’establiment dels comicis tribuns (471 aC). Malgrat la resistència dels patricis, els plebeus seguiren guanyant prerrogatives fins a assolir la igualtat jurídica amb les Lleis Licinio-sèxties (367 aC). Per a l’ordenament jurídic de Roma fou també essencial la promulgació de la llei de les Dotze Taules (450 aC), que evitava arbitrarietats en la interpretació de la llei.
Després d’haver sotmès els llatins (498-493 aC) i altres pobles itàlics, que primer incorporaren tant per mitjà de la guerra com d’aliances i posteriorment assimilaren, i també els etruscs amb la caiguda de la fortalesa de Veies (396 aC), els romans s’enfrontaren als celtes, que pels volts del 400 aC havien penetrat a la península Itàlica, derrotat els romans a Àlia (387 aC) i arrasat Roma. La manca de propòsit de la incursió celta i la seva retirada feu possible la reconstrucció de Roma i la recuperació del seu poder militar, que li permeté sotmetre la Itàlia central després de d’una sèrie de guerres contra diversos pobles, d’entre els quals els samnites i els etruscs oposaren una particular resistència (340-290 aC). El domini romà de la itàlia meridional se centrà en les lluites contra Pirros, rei de l’Epir, el control de Tàrent i les colònies gregues. Després d’un altre període de guerres (282-272 aC), el sud de la península i Sicília restaren incorporades a Roma.
Les guerres púniques (264-146 aC) comportaren el domini definitiu de tota la península Itàlica, gran part d’Hispània i del N d’Àfrica, amb la consegüent elevació de Roma a primera potència mediterrània, especialment a la meitat occidental. Posteriorment, Roma s’enfrontà als celtes que, des dels Alps, avançaven cap a Itàlia. A la Mediterrània occidental, l’expansionisme de Filip V de Macedònia xocà amb les aspiracions hegemòniques de Roma. Amb les guerres macedònies (217-168 aC), els romans posaren fi a la independència grega (196 aC) i esteneren el seu domini també a l’Àsia Menor. S’inicià, així mateix, la influència grega més intensa sobre la cultura romana.
L’hegemonia romana al món antic, projectada i consolidada durant tots aquests anys, tingué uns trets singulars: a diferència dels grecs, que es limitaven a la fundació de colònies que esdevenien independents o autònomes, i dels cartaginesos, que basaven tot el seu poder en l’imperi comercial construït a partir d’una sola ciutat amb un rerepaís molt feblement dominat, els romans incorporaren en un continu territorial les seves conquestes, que subordinaren directament a l’estat romà mitjançant la creació de províncies (com és el cas d’Hispània o Sicília), o bé, a través de dirigents addictes, establiren una relació clientelar, per la qual aquests territoris pagaven tribut a Roma i renunciaven a tota política exterior independent (com ara Cartago i Numídia, al N d’Àfrica). Les colònia romana romanes, integrades per ciutadans romans, descongestionaven la metròpoli, i alhora hi restaven subordinades i constituïen el primer instrument de domini del territori conquerit que, a la llarga, contribuïa a l’assimilació de la població sotmesa.
Però l’imperialisme romà a la Mediterrània tingué també conseqüències econòmiques i socials. Els continus conflictes bèl·lics tendiren a afavorir la concentració de poders a les mans del senat, cosa que agreujà les disputes socials. Al mateix temps, la nova classe funcionarial dels cavaller (equites), bé que aliats del senat, representaren una certa mobilitat social. L’esforç bèl·lic té una incidència negativa en l’agricultura i els camperols, els quals, forçats a abandonar les seves terres o a malvendre-les i marginats de la producció agrària per l’afluència massiva d’esclaus —mà d’obra de cost ínfim per als grans latifundistes— resultat de l’expansionisme militar romà, nodriren un descontentament creixent. Per la seva banda, els aliats itàlics de Roma reclamaren la igualtat de drets en canvi del seu suport. Davant d’aquesta situació, els tribuns de la plebs Tiberi Semproni Grac i Gai Semproni Grac (133-21) intentaren una reforma agrària (limitació dels latifundis, distribució de terres), i una sèrie de mesures igualadores que, entre d’altres, retallaven el poder senatorial. Els Gracs foren assassinats i, llevat de l’ampliació de la ciutadania (89 aC) i la subvenció al preu del blat per a la ciutat de Roma, les reformes no perduraren. Les tensions que les havien motivat, però, s’aprofundiren encara més i posaren Roma en una situació crítica, agreujada pels recurrents desafiaments de les províncies, dels regnes tributaris i les amenaces dels germànics (guerra de Jugurta, 111-115 aC; guerres contra Mitridates VI del Pont 88-84 aC, 83-85 aC i 74-63 aC; invasions dels cimbres i teutons, 113-101 aC).
La confluència d’inestabilitat interna i conflictes exteriors afavoriren l’emergència de caps militars que, havent adquirit prestigi en la guerra, cercaren el suport de les faccions aristocràtica i popular per a consolidar-se en les institucions. Així, Gai Mari, victoriós en la guerra contra Jugurta, fou elegit successivament del 107 al 86 aC cònsol gràcies al suport dels populars. L’aristocràcia amb Luci Corneli Sul·la, un altre cap militar de prestigi, encapçalà la contraofensiva nobiliària: després de derrotar Mitridates (84 aC), Sul·la tornà a Roma, exterminà els partidaris del partit popular i els seus aliats (samnites i lucans) el 82 aC, i es proclamà dictador d’un règim de terror (82-79 aC), en el qual, a través de les Lleis Cornelianes, el senat assolí una preponderància absoluta. A la mort de Sul·la el 78 aC, els populars tornaren a desafiar la noblesa, però el senat designà un nou cap militar amb atributs ‘providencials’: el 71 aC, Gneu Pompeu Magne anihilà a Hispània els seguidors de Mari i, amb l’ajuda de Marc Licini Cras Dives, els esclaus d’Espàrtac. Ambdós, Pompeu i Cras, foren elegits cònsols. Bé que pertanyents a l’aristocràcia, l’hostilitat d’un sector de senadors els obligà a buscar el suport dels populars. Com a contrapartida, restauraren els poders dels tribuns i derogaren les Lleis Cornelianes (70 aC). Posteriorment, hom atorgà a Pompeu poders especials per a combatre els pirates de la Mediterrània occidental, derrotar Mitridates definitivament (64 aC) i ocupar Jerusalem (63 aC).
L’oposició del senat a les mesures propugnades per Pompeu de repartiment de terres als veterans de guerra i de reorganització administrativa d’Orient afavorí l’oportunitat d’ascens de Gai Juli Cèsar, el qual, amb el suport dels populars, accedí al consolat (59 aC) i, en connivència amb Pompeu i Cras (triumvirat, que durà fins el 53 aC), aconseguí fer aprovar les seves propostes. Posteriorment, en el càrrec de procònsol, al llarg de set anys (58-51aC) Cèsar conquerí la Gàl·lia (guerra de les Gàl·lies). Els territoris incorporats en aquesta nova expansió arribaren fins al Rin. De tornada a Roma, l’aliança de Pompeu amb el senat desencadenà l’enfrontament amb Cèsar en la Guerra Civil (50-45 aC). La victòria d’aquest li permeté d’investir-se dictador perpetu, cap suprem de l’exèrcit i pontífex màxim (summe sacerdot), i de reduir les atribucions del senat. Les tendències autocràtiques de Cèsar feren témer la continuïtat del règim republicà. Després de l’assassinat de Cèsar (44 aC) a mans d’una conjura de republicans radicals i alguns nobles, tot i que el senat recuperà el poder i abolí la dictadura, les lluites entre les diverses faccions inauguraren un nou període d’inestabilitat: a l’antagonisme entre el successor designat de Cèsar, August, i el cònsol Marc Antoni succeí la unió d’aquests amb Marc Emili Lèpid en un triumvirat (43aC), que derrotà els conjurats contra Cèsar en les batalles de Filipos (42 aC) i inicià una repressió sobre els membres del partit senatorial i els cavallers (en la qual fou mort, entre d’altres, Marc Tul·li Ciceró). El 40 aC el triumvirat es repartí els territoris sota el poder de Roma: a Octavi li correspongué la part occidental, a Antoni la part oriental i a Lèpid una part reduïda d’Àfrica. L’intent d’Antoni de crear a Orient una monarquia centrada a Alexandria desencadenà la guerra ptolemaica (32-30 aC), en la qual Octavi derrotà Antoni, convertí Egipte en província i reunificà els dominis sota el poder de Roma.
L’imperi Romà
Després de la victòria sobre Antoni, Octavi emprengué una reforma política de gran abast que, sense suprimir nominalment les institucions republicanes, les sotmeté al seu poder personal i inaugurà la fase de la història romana coneguda amb el nom d’imperi Romà. La consolidació de l’autocràcia iniciada per Cèsar trobà expressió en els títols de princeps (31 aC) i augustus (27 aC) atorgats a Octavi pels comicis i el senat, que li conferiren, respectivament, la preponderància política (‘primer ciutadà’) i religiosa, la qual, reforçada posteriorment amb la designació de pontífex màxim vitalici, contribuí d’una manera decisiva a la divinització de l’emperador, esdevinguda oficial des d’aleshores. August dissolgué el triumvirat i reinstaurà la República, però es feu elegir cònsol en els anys successius amb el seu aliat Agripa. Determinà també la composició del senat, el qual, com a conseqüència de la creació d’un consell privat (Consilium principis), restà reduït a una institució simplement honorífica. El poder tribunici restà també sota la seva autoritat i li permeté influir cada cop més en els nomenaments dels magistrats. A banda d’altres atribucions, com ara el control del fisc, amb la reorganització de l’exèrcit, instituí un cos directament subordinat al príncep, les cohorts pretorianes, i dividí les províncies en senatorials i imperials, aquestes darreres sota control directe de l’emperador.
Per tal de consolidar les fronteres septentrionals de l’Imperi, August limità les expedicions militars d’expansió i se centrà en la consolidació del territori conquerit. Sota els successors d’August, la monarquia tendí a consolidar-se, centralitzar-se i burocratitzar-se; les aparences republicanes desaparegueren l’una rere l’altra, i el règim perdurà prop de cinc segles, fins al seu ensorrament. Territorialment, l’Imperi comprenia, al final del segle I aC, gairebé tot el món aleshores conegut, repartit, a l’Orient, l’Occident i el nord d’Àfrica, sense comptar-hi Itàlia, en 17 províncies; aquest nombre s’elevà, durant els dos primers segles, fins a 44, com a resultat de les noves conquestes o del desmembrament de les províncies més antigues. Cal dir que l’Imperi, especialment durant el segle II, assegurà a les províncies, gràcies a una sana administració, un ordre i una prosperitat que no havien conegut abans. Hom sol distingir en l’Imperi dos grans períodes: el “principat” o Alt Imperi, respectuós, fins a un cert punt, envers les institucions republicanes, i el “dominat” o Baix Imperi, de caràcter militarista i absolutista, a partir de Dioclecià. El segle III, que els separa, és un segle incert, de transició.
El primer període és una alternança d’esplendors i de misèries. Comença amb l’etapa, oberta per Juli Cèsar, dels “dotze cèsars” (27 aC — 96 dC), pertanyents, tret d’un incís, a dues dinasties, la julioclàudia (27 aC — 68 dC) i la flàvia (69-96). August (27 aC — 14 dC), restaurador de la religió i creador d’una societat jerarquitzada i d’un nou exèrcit, bé que emprengué una campanya contra els parts i llançà les seves legions fins a l’Elba, maldà, primer de tot, per assegurar les fronteres. Els seus successors en la dinastia julioclàudia (Tiberi, Calígula, Claudi, Neró) continuaren les guerres a Germània i a l’Orient contra els parts i enriquiren l’Imperi amb Britània, però deshonraren, en conjunt, el poder amb tota mena de crueltats i d’infàmies. Llur dinastia fou espoltrida per l’oposició militar: és l’any terrible (68-69) dels tres emperadors (Galba, Otó, Vitel·li). Hi posà fi la dinastia flàvia, encapçalada per Vespasià (69-79), un governant insigne, que redreçà l’economia i fomentà la presència dels provincians en l’exèrcit, però es veié obligat a moure guerra als germànics, els dacis i els jueus. El seu fill Tit, que havia destruït el Temple de Jerusalem (70), el succeí (79-81): inaugurà el Colosseu (80) i es convertí en “delícies del gènere humà”, segons Suetoni, però el seu germà i successor, Domicià (81-96), desencadenà novament el terror i fou assassinat. De tota manera, semblava assegurat el règim. Més encara, l’Imperi atenyé el seu apogeu amb l’anomenat segle dels Antonins, el “segle més feliç” de l’Imperi, segons Tàcit. Un bon nombre de monuments romans pertany a aquest període. Si sota la dinastia julioclàudia triomfava encara l’aristocràcia romana i sota la flàvia la petita burgesia itàlica, sota els Antonins (96-192) prevalgué l’element itàlic provincialitzat. l’imperi autoritari fou reemplaçat per l’Imperi liberal.
Els Antonins no foren pròpiament una dinastia, perquè només entre els dos últims hi ha un lligam de parentiu, però s’assemblen en la capacitat de garantir la continuïtat del poder mitjançant l’adopció o “associació” a l’Imperi. Tot i el seu curt regnat, Nerva (96-98), el primer representant del nou període, governà d’acord amb el senat i reeixí a restituir la calma als esperits. Tres mesos abans de morir, resolgué la successió associant al tron un descendent de colons romans establerts a Itàlica (Hispània), Trajà (98-117), que els romans del seu temps i dels temps successius tingueren pel millor dels emperadors; administrador escrupolós i primer emperador provincià, acabà l’evolució que, a partir de Cèsar, conspirava a integrar els provincians dins l’estat romà: des d’ell, un 40% dels senadors procedien de les províncies durant el segle II, i llur nombre augmentà al segle III. L’Imperi es provincialitzà. Això corresponia al moment de la màxima extensió de l’Imperi, gràcies a les campanyes dellà el Danubi, a la reducció de Dàcia (Romania) a província (que lliurà a Roma l’or dels Carpats) i a la conquesta de l’Aràbia Pètria, d’Armènia i de Mesopotàmia.
Principals vies de comunicació de l’imperi Romà
© Fototeca.cat
El seu successor, Adrià (117-138), també oriünd d’Itàlica, pacífic i viatjador, sensible als particularismes provincians i als usatges hel·lènics, pogué limitar-se a assegurar les fronteres de l’Imperi amb línies fortificades (el limes), mentre abandonava una part de les conquestes de Trajà (Armènia, Mesopotàmia). El seguiren els regnats tranquils d’Antoní Pius (138-161) i de Marc Aureli (161-180). Aquest últim, malgrat la seva formació estoica, fou un feble home d’estat que es veié constret a plantar cara a una revolta dels exèrcits de l’Orient i a guerrejar sobre el Danubi. La sort novament es trencà. El seu fill i successor, Còmmode (180-192), fou un Hèrcules de circ que morí escanyat. Començava la llarga crisi (192-284) del segle III, durant el qual l’Imperi es trobà a la mercè de la soldadesca. Ara els pretorians de Roma, ara els legionaris de les fronteres, deposaven i suprimien l’emperador per reemplaçar-lo amb el comandant que els venia de grat. Es tracta, doncs, d’un Imperi militarista. Sovint hi havia diversos emperadors alhora; eren rars els de vella soca romana. L’Imperi s’afeblí i sovintejaren les invasions, difícils ja de reprimir.
Després dels efímers regnats de Pèrtinax i de Didi Julià (193), s’imposà la dinastia dels Severs (193-235), amb l’africà Septimi Sever (193-211), bon administrador i vencedor dels parts, el seu fill i successor, Caracal·la (211-217), continuà la seva acció contra els vestigis del passat romà i atorgà la ciutadania a tots els habitants lliures de l’Imperi: el 80% dels ciutadans eren descendents d’esclaus. Passat el breu regnat de Macrí (217-218), l’exèrcit entronitzà un cosí de Caracal·la, Heliogàbal (218-222), un semita amb prou feines romanitzat, monstre de disbauxes; un altre cosí de Caracal·la, Alexandre Sever (222-235), tot i la seva dolcesa de caràcter i la seva recta administració, posà fi al destí imperial dels Severs. S’obrí aleshores una etapa d’anarquia militar i de perills exteriors, que durà 35 anys (235-270). Alguns emperadors (Maximí I, Gordià I, Gordià II, Pupiè, Balbí, Gordià III, Filip l’Àrab, Deci, Trebonià Gal, Emilià), que regnaren del 235 al 253, no passen de simples noms o de fantasmes. Hi hagué amenaces de desmembrament de l’Imperi, s’intensificaren al Danubi i al Rin les penetracions germàniques (gots, alamans, francs) i els perses reemplaçaren els parts a l’Orient en llur eterna hostilitat contra Roma. Valerià i el seu fill Gal·liè (253-260) es repartiren l’Imperi: Valerià es quedà l’Orient, Gal·liè l’Occident. Però el rei persa Sapor s’apoderà de Valerià i el feu ajusticiar, fet sense precedents. El caos s’accentuà durant els vuit anys dels “trenta tirans” (260-268), quan nombrosos emperadors foren proclamats a les províncies. Però es feu valer un hàbil general, Claudi II (268-270), que es desembarassà, amb la gran victòria de Niš, d’una invasió de 320 000 gots (269). L’il·liri Aurelià (270-275), bon guerrer i administrador, restablí la disciplina i la unitat de l’Imperi; es feu proclamar dominus et deus: vencé Zenòbia, reina de Palmira, i encerclà Roma amb una nova murada, però hagué d’evacuar la Dàcia i morí assassinat.
La nova situació permeté encara el regnat de cinc emperadors (275-283): Tàcit, Probus, Car i els seus dos fills Numerià i Carí, tots ells assassinats, tret de Car, que morí guerrejant contra els perses. Quan tot semblava esdernegat, un altre emperador il·liri, Dioclecià (284-305), el qual, com Aurelià, es delia per una pàtria romana, donà de sobte a l’Imperi el caràcter d’una monarquia oriental absolutista, el “dominat”, amb un protocol farcit de reverències i de fórmules d’adoració a l’emperador. Al mateix temps augmentà el poder de fiscalització econòmica de l’estat i el seu poder d’hegemonia religiosa, amb una persecució sistemàtica dels cristians. Mentrestant l’administració s’havia complicat més i més: de 44, les províncies havien passat, amb nous fraccionaments, a unes 60 durant el segle III; el 369, n’hi havia 104, i 120 al segle V. Bé que aspirà a un poder indivisible, Dioclecià, seguint l’exemple de Marc Aureli (que s’havia associat el grotesc Luci Ver), pretengué de regularitzar la institució mitjançant una “tetrarquia” i la sostracció de la capitalitat a Roma: dividí, doncs, territorialment l’Imperi en dos governs iguals, confiats a dos “augusts” (Dioclecià l’Orient, amb capital a Nicomèdia; Maximià l’Occident, amb capital a Milà), assistit cadascun d’ells per un “Cèsar” (respectivament, Galeri i Constanci Clor). Però hagué d’abdicar i pogué veure, del seu vivent (morí el 313), el fracàs del sistema. No ha de fer estrany que, com a resultat de la seva gestió, hi hagués durant sis anys (306-312) un conflicte de successió entre Galeri i Maximià, en el qual intervingueren d’altres personatges, com Sever, Licini, Maximí Daia, Maxenci i Constantí. Constantí I (306-337), alliberat dels seus competidors i vencedor de Maxenci (312), romangué únic emperador a partir del 323, gràcies al suport dels cristians, els quals, a despit de les persecucions, s’havien mantingut forts. Constantí instaurà un Imperi cristià; decretà per l’edicte de Milà (313) la llibertat de tots els cultes, convocà el concili I de Nicea (325) i convertí Bizanci, sota el nom de Constantinoble, en capital de l’Imperi. Però, en morir, dividí l’Imperi entre els seus fills Constantí II (337-340), Constanci (337-361) i Constant (337-350), i només reeixí a provocar noves guerres.
L’imperi Romà a la fi del segle IV
© Fototeca.cat
Si Julià l’Apòstata (361-363) intentà endebades la restauració del paganisme, el cristià Jovià (363-364) restablí la llibertat religiosa. En ésser proclamat emperador Valentinià I (364-375), s’associà el seu germà Valent (364-378) per a l’Orient. A la mort de Valentinià, l’Occident fou repartit entre els seus dos fills: Gracià (367-383) es quedà les Gàl·lies, Hispània i Britània, i Valentinià II (375-392), Itàlia, Il·líria i Àfrica. Mentrestant l’hispà Teodosi el Gran (379-395), un general excel·lent, fou nomenat emperador de l’Orient per Gracià, guerrejà victoriosament contra els visigots (que s’establiren a Tràcia i Mèsia), derrotà els seus rivals Màxim (388) i Eugeni (394), proclamats emperadors, i acabà per ésser l’últim a regnar tot sol damunt l’Imperi. Sotmès a la influència de sant Ambròs, bisbe de Milà, feu del cristianisme l’única religió oficial. Convençut, també ell, que l’Imperi era un pes massa feixuc per a un sol emperador, el repartí entre els seus fills: Arcadi (395-408) obtingué l’Orient, i Honori (395-423), l’Occident. Aquest cop el desmembrament fou definitiu.
La decadència s’accentuà ràpidament al món occidental. A fi de combatre els germànics, la irrupció dels quals esdevingué amenaçadora en acabar el segle IV, l’Imperi es veié forçat a contractar soldats i generals bàrbars. Fou la barbarització de l’Imperi. El sentiment de la romanitat esdevingué una enyorança o un malson. Estilicó, un vàndal que sobresortí entre aquells generals, assolí diverses victòries sobre els visigots, els alans, els vàndals i els sueus (403-406); fins i tot fou regent durant la minoritat dels fills de Teodosi, però Honori més tard el suprimí (408). S’agreujaren les grans invasions: els vàndals, els alans i els sueus s’empararen d’Hispània amb el consentiment d’Honori (406); Alaric s’apoderà de Roma per terra (410); els visigots, aliats dels romans, fundaren el regne de Tolosa, mentre que l’Imperi perdé Britània (414). Durant el regnat de Valentinià III (424-455) l’ensulsiada es precipità: els vàndals fundaren un regne a l’Àfrica; sobrevingué la invasió d’Àtila i dels seus huns, els quals, bé que vençuts als Camps Catalàunics (451), devastaren la Gàl·lia i Itàlia, fins a la mort de llur capitost i la desaparició del seu imperi (451-453); Roma fou pillada per Genseric, rei dels vàndals, per mar (455). Encara, durant vint anys (456-476), passaren vuit emperadors pel tron, a la mercè d’un aventurer sueu, Ricimer. Finalment, el 476, Odoacre, rei dels hèruls, destronà l’infant Ròmul Augústul, últim emperador, trameté els ornaments imperials a Constantinoble, s’apoderà de Roma i es feu coronar rei d’Itàlia. L’Imperi Romà d’Occident s’extingí. En canvi, l’Imperi Romà d’Orient (imperi Bizantí) durà fins el 1453.
Emperadors romans
| dinastia julioclàudia | ||
| August | 27 aC-17 dC | |
| Claudi Neró Tiberi | 14-37 | |
| Gai Juli Cèsar Germànic Calígula | 37-41 | |
| Claudi I | 41-54 | |
| Neró | 54-68 | |
| període de crisi | ||
| Servi Sulpici Galba | 68-69 | |
| Marc Salvi Otó | 69 | |
| Aule Vitel·li | 69 | |
| dinastia flàvia | ||
| Tit Flavi Vespasià | 69-79 | |
| Tit Flavi Vespasià | 79-81 | |
| Tit Flavi Domicià | 81-96 | |
| dinastia antonina | ||
| Nerva | 96-98 | |
| Marc Ulpi Trajà (associat 97-98) | 98-117 | |
| Publi Eli Adrià | 117-138 | |
| Antoní Pius | 138-161 | |
| Marc Aureli (Luci Ver associat 161-169) | 161-180 | |
| Marc Aureli Còmmode | 180-192 | |
| Septimi Sever | 193 | |
| Didi Julià | 193 | |
| dinastia severiana | ||
| Septimi Sever | 193-211 | |
| Marc Aureli Antoní Caracal·la (associat 198-211; Septimi Geta associat 211-212) | 211-217 | |
| Macrí | 217-218 | |
| Heliogàbal | 218-222 | |
| Alexandre Sever | 222-235 | |
| període d’anarquia militar | ||
| Maximí | 235-238 | |
| Gordià I | 238 | |
| Gordià II | 238 | |
| Dècim Celi Calví Balbí i Pupiè Màxim | 238 | |
| Gordià III | 238-244 | |
| Filip l’Àrab (Filip II associat 246-249) | 244-249 | |
| Cai Messi Quint Trajà Deci | 249-251 | |
| Gai Vibi Trebonià Gal (Volusià associat 252-253) | 251-253 | |
| Marc Emili Emilià | 253 | |
| Valerià | 253-260 | |
| Galiè (associat 253-260) | 260-268 | |
| emperadors il·liris | ||
| Claudi II | 268-270 | |
| Luci Domici Aurelià | 270-275 | |
| Marc Claudi Tàcit | 275-276 | |
| Marc Aureli Probe | 276-282 | |
| Marc Aureli Car | 282-283 | |
| Marc Aureli Numeri Numerià | 283-284 | |
| Marc Aureli Carí | 283-285 | |
| la tetrarquia | ||
| Diocledià (august) | 284-305 | |
| Marc Aureli Valeri Maximià (august) | 286-305 | |
| 307-308 | ||
| Constanci I (Orient) (cèsar 293-305) | 305-306 | |
| Gai Galeri Valeri Maximià (Orient) (cèsar 293-305) | 305-311 | |
| Flavi Valeri Sever (cèsar 305-306) | 306-307 | |
| Maximí Daia (cèsar 305-307) | 308-313 | |
| Maxenci | 306-312 | |
| Valeri Licinià Licini (august 307-312) | 313-324 | |
| Constantí I (august 307-312) | 313-324 | |
| 324-337 | ||
| dinastia constantiniana | ||
| Constantí II (associat 317-337) (Occident) | 337-340 | |
| Constant I (associat 337-340) (Occident) | 340-350 | |
| Constanci II (associat 337-340) (Orient) | 350-361 | |
| Flavi Claudi Julià (cèsar 355-361) | 361-363 | |
| regne de Jovià | ||
| Jovià | 363-364 | |
| dinastia valentiniana | ||
| Valentinià I (Occident) | 364-375 | |
| Valent (Orient) | 364-378 | |
| Gracià (Occident) (associat 367-375) | 375-383 | |
| Valentinià II (Occident) | 375-392 | |
| Teodosi I (Orient 379-392) | 392-395 | |
| emperadors d’Orient | ||
| imperi Bizantí | ||
| emperadors d’Occident | ||
| Honori | 395-423 | |
| Constanci III | 421 | |
| Valentinià III | 425-455 | |
| Petroni Màxim | 455 | |
| Avit | 455-456 | |
| Majorià | 457-461 | |
| Libi Sever | 461-465 | |
| Procopi Antemi | 467-472 | |
| Olibri | 472 | |
| Gliceri | 473-474 | |
| Juli Nepos | 474-475 | |
| Ròmul Augústul | 475-476 |