Resultats de la cerca

Molt prestigiós al seu país, fill del també escriptor Henri Queffélec, ha escrit, entre d’altres, les novelles Le charme noir 1983, Les noces barbares premi Goncourt 1985, Le maître des chimères 1990, Disparue dans la nuit 1994, Et la force d’aimer 1996, Noir animal ou la menace 1997, Osmose 2000, Boris aprés l’amour 2002 i Éloge de l’alcool 2005

El 1989 fundà la companyia de teatre La Lézarde, per a la qual escriví i dirigí les seves obres, com Une rose sur la peau 1988, estrenada al Festival d’Avinyó, Bal-Trap 1990, muntada en català per JAnguera 1998, Une envie de tuer sur le bout de la langue 1991, La quille 1993 o Surfeurs presentada al Festival d’Avinyó el 1998 És també director i guionista de cinema, amb pellícules com La nage indienne 1993 o J'irais au paradis car l’enfer est ici 1997

Fill de pare gallec i mare basca, és un personatge clau per a entendre la irrupció al principi dels anys noranta de l’anomenada música mestissa L’antecedent de la seva carrera en solitari es troba en el grup de rock mestís Mano Negra, que es convertí en un referent per a introduir les arrels llatines en música d’ascendència anglosaxona, motiu pel qual se l’anomena The Clash llatins Entre el 1989 i el 1994 Mano Negra publicà cinc treballs que establiren el que el grup anomenava patchanka música enèrgica, festiva, multicultural i multilingüística, i carregada de referents procedents de la…

Es dedicà a la docència, ocupà diversos càrrecs a l’administració francesa i és membre de l’Acadèmia Francesa La seva narrativa és marcada per l’originalitat dins d’una temàtica convencional La Vie comme à Lausanne 1978, Une comédie française 1980, L’exposition coloniale 1988, premi Goucourt, Grand amour 1993, Deux étés 1997 i Madame Bâ 2003 I és autor, també, de faules morals com La grammaire est une chanson douce 2001 i Dernières nouvelles des oiseaux 2005, entre altres títols

Collaborador dels diaris El correo de Andalucía , Pueblo , El País , Diario 16  i, principalment, ABC , entre el 1995 i el 2000 dirigí l’ Institut Valencià d’Art Modern IVAM, on desenvolupà una línia d’exposicions amb l’objectiu de dur a terme una revisió de la modernitat i de revalorar figures individuals o posicions marginades per altres visions més cenyides a l’ortodòxia avantguardista El seu nomenament com a director 2000-04 del Centro de Arte Reina Sofía suposà un reconeixement oficial de la tasca duta a terme a l’IVAM Fou director de l’ Instituto Cervantes 2017-18 Entre les seves…

Fill del poeta Jorge Guillén fou, fins a la jubilació, professor a les universitats de Harvard i Autònoma de Barcelona Gran coneixedor de la literatura clàssica i moderna, estudià a fons i sistematitzà diversos aspectes de la teoria literària i la literatura comparada, com ara la història literària, l’estilística, les influències, la periodització, els gèneres, el canvi i la persistència en la tradició, etc Publicà Entre lo uno y lo diverso introducción a la literatura comparada 1985, que ha esdevingut un clàssic, El primer Siglo de Oro Estudios sobre géneros y modelos 1988, Teoría de la…

Especialitzat en òpera, estudià a la Sorbona El 1952, convidat per Henze a dirigir la seva òpera Boulevard Solitude a Hannover, inicià una llarga carrera als teatres més importants d’Alemanya Posteriorment, treballà al Metropolitan de Nova York i, sobretot, a San Francisco, on debutà el 1958 i dirigí més de vint òperes A Zuric s’encarregà de dos cicles d’òperes de Monteverdi i Mozart, i als festivals de Salzburg i Bayreuth fou un dels directors d’escena més rellevants

La seva filosofia és denominada empiriocriticisme, o filosofia de l’experiència pura, i vol ésser una recerca rigorosament científica dels caràcters essencials de l’experiència depurada de les suprastructures metafísiques Per arribar a l’experiència pura i trobar els elements originals que precedeixen tota teoria, fa una anàlisi crítica del fet de l’experiència, tenint en compte la relació subjecte-objecte i els condicionaments físics Expressa el seu pensament amb una terminologia nova i elaborada amb vista a construir un llenguatge simbòlic, com el de les matemàtiques Les obres més notables…

Estudiant la convergència de les sèries funcionals descobrí les funcions que porten el seu nom Investigà també sobre equacions en derivades parcials Entre el 1905 i el 1914 fou professor d’anàlisi a Dijon Amb Poincaré, Borel i Lebesgue, és considerat un dels fundadors de l’actual anàlisi de variable real

És autor de Pratique du théâtre 1657, on defineix la tragèdia neoclàssica, recolzant en les teories de les tres unitats d’Aristòtil Escriví també alguns drames