Resultats de la cerca
Es mostren 150 resultats
la Ciutat Meridiana

Aspecte del barri de Ciutat Meridiana
© Fototeca.cat
Barri
Barri de Barcelona a l’extrem septentrional del municipi, al límit amb el de Montcada i Reixac, dins l’antiga quadra de Vallbona, agregada al segle XIX a Sant Andreu de Palomar.
Fou construït a partir del 1965 per iniciativa privada, amb una previsió per a 25000 h És emplaçat, en fort pendent, en una vall del vessant septentrional del turó de les Roquetes, que l’aïlla del centre urbà La zona situada vora la carretera del Vallès concentra els serveis hi ha el mercat La població primera era formada principalment per immigrats de llengua castellana És un barri dormitori
frangulina
Química
Glucòsid present en el gènere Rhamnus, d’on hom l’aïlla.
S'hidrolitza a ramnosa i emodina Aquesta darrera té una gran importància medicinal, puix que és el principi actiu de l’arrel del ruibarbre
Pedro de la Gasca
Història
Cristianisme
Eclesiàstic i funcionari castellà.
Estudià a Salamanca i a Alcalá de Henares i ocupà diversos càrrecs eclesiàstics i civils El 1545 fou comissionat per Carles V per pacificar el Perú Bon diplomàtic i militar, aïllà la revolta de Gonzalo Pizarro i el derrotà a Jaquijaguana 1548 Establí l’audiència de Lima, repartí les encomiendas, organitzà les finances públiques, protegí els indígenes i patrocinà diverses expedicions a l’interior del continent Rebé en premi els bisbats de Palència 1550 i Sigüenza 1561
transposició de Wolff
Química
Reacció mitjançant la qual una α-diazocetona es converteix en un cetè d’acord amb l’esquema
.
A la pràctica, a causa de la gran reactivitat d’aquests composts, hom aïlla els productes resultants de l’atac dels reactius presents en el medi de reacció sobre el cetè Hom la porta a terme escalfant l’α-diazocetona, en dissolució, amb catalitzadors com ara amines, òxid d’argent, níquel Raney, o, simplement, per acció de la llum ultraviolada És emprada en síntesi orgànica, i constitueix un dels passos del mètode d’homologació d’àcids carboxílics conegut com a síntesi d'Arndt i Eistert
Nanoarchaeum equitans
Biologia
Bacteri del grup archaea.
Procariota més petit conegut S'aïllà en unes fonts termals submarines prop d’Islàndia, on l’aigua té una temperatura propera als 100ºC, està desproveïda d’oxigen i és plena de gasos de sofre Té forma esfèrica, un diàmetre de 400 nm, i està dotat amb un dels genomes més petits coneguts Només es pot cultivar sobre la superfície d’un altre bacteri, Ignicoccus , amb el qual es creu que viu en simbiosi Es considera una de les formes més primitives de vida cellular
iterbi
Química
Element pertanyent al grup de les terres rares de la taula periòdica.
De pes atòmic 173,04 i nombre atòmic 70, és d’un color blanc d’argent, brillant, malleable i dúctil Es fon a 824°C, bull a 1193°C i té una densitat de 6,972 g/cm 3 actua amb les valències +2 i +3 amb la primera forma sals grisenques molt reductores, i amb la segona, sals incolores Fou descobert per JC Marignac el 1878 en una terra anomenada aleshores erbina W Klemm l’aïllà el 1937 Actualment hom l’obté per tractament amb resines bescanviadores d’ions
lantani
Química
Primer element de la sèrie dels lantànids, de nombre atòmic 57 i pes atòmic 138,905.
És una mescla de dos isòtops 1 3 9 La 99,911% i 1 3 8 La 0,089% El lantani metàllic és blanc, es fon a 920°C i bull a 3454°C s’oxida en presència de l’aire i es transforma en LaOH 3 en els seus composts actua amb el nombre d’oxidació de +3 És el més bàsic dels elements de les terres rares Hom l’aïlla dels seus minerals la monazita i la lantanita per cristallització fraccionada, per extracció amb solvents orgànics o per bescanvi iònic
bacil piociànic
Biologia
Bacil gramnegatiu, oportunista, que hom aïlla en certs processos infecciosos greus (pseudomònada).
Adolf Friedrich Johann Butenandt
Bioquímica
Bioquímic alemany.
Professor a les universitats de Gdańsk 1933-36, Tübingen 1945-56 i Munic 1956-71, dirigí la secció de bioquímica del Kaiser-Wilhelm Institut des del 1948 Max Planck Institut del 1936 al 1972 i la Societat Max Planck 1960-71 Aïllà i identificà diverses hormones sexuals l’estrona o folliculina, simultàniament amb Edward Albert Doisy, el 1929, l’androsterona el 1931, i la progesterona o luteïna el 1934 Investigà les possibles propietats carcinògenes de les hormones sexuals El 1939 li fou atorgat, juntament amb Leopold Ružička, el premi Nobel de química, que li fou interdit d’acceptar pel govern…
Martin Chalfie

Martin Chalfie
© Universitat de Columbia
Física
Bioquímic nord-americà.
Doctorat el 1977 a la Universitat de Harvard Professor a la Universitat de Columbia des del 1982, els seus estudis s’han centrat en el desenvolupament de les cèllules nervioses a partir del nematode Caenorhabditis elegans* , i en investigacions amb aquesta espècie aïllà el gen de la proteïna de la fluorescència verda GFP Green Fluorescent Protein, i en demostrà el valor com a marcador genètic 1994 La comprensió del mecanisme luminescent de la GFP ha fet possible utilitzar-la en el diagnòstic mèdic i en altres aplicacions tècniques, motiu pel qual li fou atorgat el premi Nobel de química l’any…