Resultats de la cerca

Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…

La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals…

Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora

Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…

Es caracteritza per una major estabilitat i durada en la disposició dels òrgans implicats

Durant aquesta interrupció pot haver-hi, o no haver-hi, vibracions vocàliques i obertura simultània del canal rinofaringi Els moments anterior i posterior de l’oclusió comporten els trets rellevants, en forma de transició de valors freqüencials, des del punt de vista acústic La represa, generalment violenta, del corrent fònic després de l’oclusió és anomenada explosió

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…

Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres el català i l’italià, quatre el francès, cinc l’anglès, sis etc La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons GStraka

En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc