Resultats de la cerca
Es mostren 80 resultats
João Bernardo Vieira
Política
Polític de Guinea-Bissau.
Pertanyent a la petita ètnia papel i de professió electricista, vers el 1960 s’uní al Partido Africano da Independência da Guiné e Cabo Verde PAIGC d’Amílcar Cabral i lluità a la guerrilla contra la colonització portuguesa El 1972, ja convertit en un líder del partit, fou nomenat president de l’Assemblea Popular, constituïda contra l’administració colonial Assolida la independència 1974, el 1978 fou nomenat primer ministre sota la presidència de Luis Cabral El 1980 donà suport al cop d’estat militar que enderrocà Cabral, i presidí la junta que prengué el poder Enfrontat, tot i això, a bona…
Partido Republicano Centralista
Política
Grup republicà creat el 1887 per Salmerón, disconforme amb la política de conspiracions militars imposada per Ruiz Zorrilla dins el Partit Republicà Progressista.
L’actitud inicialment antifederal i centralista del partit fixà la seva força especialment a Madrid Però la seva insistència a procurar la formació de blocs electorals republicans i el relatiu èxit d’aquests li procurà una certa audiència a Catalunya Així mateix la Fusión Republicana, que el 1898 el substituí, aconseguí una projecció a través de La Publicidad i d’Eusebi Corominas i Emili Junoy Integrat a la Solidaritat Catalana, el partit no sobrevisqué a la mort del seu capitost el 1908
Enric Adroher i Pascual
Política
Polític, que emprà el pseudònim Gironella.
Germà gran d’Antònia Adroher i Pascual , estudià a l' Escola Normal de 1924 a 1928, any en que inicià l’activitat política dins la FAI i marxà a Madrid, on participà en les conspiracions contra la monarquia el 1931 fou un dels detinguts per prendre part en la fallida insurrecció de Jaca del 1930 Membre fundador del Bloc Obrer i Camperol 1931 i de la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament 1934, de la qual fou secretari general, formà part del secretariat regional de la UGT de Catalunya Membre del comitè executiu del POUM des de la fundació 1935, en esclatar la Guerra…
Nicolás Salmerón y Alonso

Nicolas Salmeron y Alonso
© Fototeca.cat
Història
Polític republicà.
Deixeble de Sanz del Río, fou catedràtic de filosofia a Oviedo i a Madrid Membre dirigent del Partit Democràtic, fou diputat 1871 i un dels defensors de la Primera Internacional a les Corts Ministre de Gràcia i Justícia en el govern republicà de Figueras 1873, fou president del congrés Elegit president del poder executiu 18 de juliol de 1873, formà un govern de tendència dretana que provocà l’extensió de la Insurrecció Cantonalista , la repressió de la qual encarregà als generals Pavía i Martínez de Campos Dimití el 6 de setembre de 1873 en negar-se a firmar algunes penes de mort En produir-…
Alícia Marcet i Juncosa
Historiografia catalana
Historiadora.
L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família Cursà estudis superiors a la Sorbona i fou professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993 Centrà les seves recerques en la història de les mentalitats, els moviments socials dels segles XVI al XVIII i, sobretot, en la història de la Catalunya del Nord amb relació als problemes d’integració del Rosselló al regne francès després de la pau dels Pirineus 1659 Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord 1988 i Le rattachement du Roussillon à la France 1995, on…
,
Partit Republicà Progressista
Política
Grup polític republicà sorgit a partir de l’entesa entre Salmerón i Ruiz Zorrilla a l’exili per l’abril del 1880.
L’acord es produí després que Ruiz Zorrilla fes pública professió de fe republicana per l’agost del 1876 Aportà al nou grup inicialment la major part dels progressistes democràtics de Martos, així com una empenta reorganitzadora del republicanisme Salmerón, per la seva banda, els antics republicans del centre Doctrinalment, hom pretengué combinar un cert unitarisme —que no rebutjava totalment alguna forma d’autonomia regional—, el republicanisme i el reformisme social radical del 1872 Però el revolucionarisme conspiratori —especialment adreçat als militars— de Ruiz Zorrilla i la seva política…
Gabriel Cardona i Escanero
Historiografia catalana
Historiador i exmilitar.
L’any 1959 ingressà en l’exèrcit espanyol, on feu carrera militar fins el 1981 Demòcrata convençut, fundà la Unió Militar Democràtica a fi d’evitar un cop de l’extrema dreta i de contribuir a la integració de l’exèrcit en el futur règim democràtic Després del cop d’estat militar del 23-F, Cardona, essent comandant d’infanteria, deixà voluntàriament el servei de les armes, contrari a la improvisació i el fanatisme que caracteritzaren el funcionament de les forces armades al llarg de la dictadura i els primers anys de la transició Un cop abandonat l’exèrcit, es dedicà amb plenitud a la…
José de Espronceda y Delgado
Literatura
Poeta en llengua castellana.
Deixeble d’Alberto Lista, aviat mostrà afeccions literàries i inquietuds polítiques Després de l’execució de Riego 1823, fundà, amb Patricio de la Escosura i altres, la societat secreta Los Numantinos, cosa que li valgué el confinament en un convent de Guadalajara 1825 Recobrada la llibertat, fugí a Lisboa i després a Londres, on participà en les activitats polítiques dels exiliats i s’enamorà de Teresa Mancha, la qual, després d’un quant temps de relació intensa i accidentada amb el poeta, es casà amb un comerciant El 1830 visqué les jornades de juliol a París i passà els Pirineus amb la…
John Le Carré
Literatura anglesa
Pseudònim del novel·lista anglès David John Moore Cornwell.
Format a les universitats de Berna i Oxford, s’especialitzà en literatura alemanya, amb un parèntesi de dos anys 1950-52 en què serví a l’exèrcit com a oficial d’intelligència supervisant agents de graduació inferior en estats del bloc soviètic Després de dos anys com a professor a Eton, el 1958 ingressà al Foreign Office britànic, destinat a Bonn i Hamburg, i a partir del 1960 als serveis d’intelligència de l’MI6 Aquesta experiència fou decisiva per a la trama de les seves novelles, que el convertiren en un clàssic del gènere d’espionatge Centrà les primeres obres en la guerra freda , i en…
Wilhelm Furtwängler
Música
Director d’orquestra i compositor alemany.
Vida Passà la seva joventut a Munic, on rebé de K Ansorge una sòlida formació com a pianista, mentre estudiava també direcció d’orquestra El 1906 dirigí a Munic la Simfonia núm 9 d’A Bruckner, i posteriorment exercí com a director de cor a Breslau, Zuric i Munic Reclamat per Hans Pfitzner a Estrasburg, hi fou director assistent fins que el 1920, i després d’un periple per Lübeck, tornà a Berlín com a director dels concerts simfònics i successor de Richard Strauss Posteriorment, suplí Arthur Nikisch a Leipzig i a la Filharmònica de Berlín, amb la qual havia debutat el 1917 i de la qual fou…