Resultats de la cerca

Quasi sempre comporta l’obligació de l’exogàmia i és una agrupació freqüent en les societats primitives o no occidentals Originàriament el mot designava agrupacions d’aquest tipus existents a l’antiga Grècia, especialment entre els aqueus Al s XIX fou aplicada per LH Morgan a grups de parentiu semblants en algunes ètnies dels indis nord-americans

Sovint reunia el poder executiu amb el judicial, bé que, segons la ciutat, en variaven les atribucions, el sistema d’elecció i la durada al s XIII solia ésser de sis mesos més tard, d’un any o dos Al s XX, sota el feixisme, a Itàlia hom designava així els caps de l’administració municipal, nomenats pel govern, per cinc anys

Pel seu nom —que designava els sacerdots castrats d’Àrtemis— hom pot suposar que fou un eunuc Reconquerí Babilònia i participà, al costat de Xerxes, en la guerra contra els grecs 480 aC Sota el regnat d’Artaxerxes sotmeté la rebellió d’Egipte 453 aC, i més tard conspirà contra el seu monarca, motiu pel qual s’hagué d’exiliar

En el procés de comunicació entre interlocutors, l’emissor del signe lingüístic, en un procediment onomasiològic, parteix del concepte o significat i cerca el significant que més bé hi correspon El receptor del signe, en un procediment semasiològic, parteix del significant i l’interpreta per arribar al significat o concepte Antigament, fins a MBréal final del s XIX, semasiologia designava el que avui hom anomena semàntica

El terme burgenses de bon principi designava els ciutadans que gaudien dels privilegis i franqueses concedits a llur ciutat A França hom distingia entre els burgesos de ciutats reials i els de ciutats pertanyents a senyors feudals La condició de burgès implicava l’alliberament de les càrregues feudals i d’algunes taxes eclesiàstiques, i el dret de portar armes i de només poder ésser cridat davant el tribunal de la ciutat En algunes ciutats era una condició molt acostada a la dels nobles

Els pagesos que habitaven a les ciutats podien formar confraries i gremis amb la denominació majoritària de llaurador en especial al País Valencià i a la Catalunya Nova o d' hortolà Al segle XIV hi havia gremis de pagesos a Manresa pagesos i traginers, 1379, a Lleida pagesos i macips de ribera, 1394 i a Reus pagesos i treballadors del metall, units fins al 1603 A l’edat moderna el nom de pagès designava una situació benestant dins el món agrari

Aquest nom, d’origen gascó, que designava el secundogènit i, per extensió, els fills subsegüents de les famílies nobles, fou aplicat a França a partir del regnat de Lluís XIV als joves nobles que estudiaven en collegis militars i que passaven a formar els cossos d’oficials, i s’estengué per Europa La monarquia borbònica hispànica regulà d’una manera similar en el seu exèrcit 1722 la classe de cadets, limitada als estaments privilegiats Aquesta limitació fou derogada definitivament el 1856

S'assembla al clavecí, però té la caixa més petita i és de forma poligonal Té un sol registre de vuit peus i el teclat és de quatre octaves i mitja d’extensió Habitualment no tenia potes i hom el collocava damunt una taula Amb el nom d’espineta hom designava, al s XVI, tota mena d’instruments de teclat i de cordes pinçades per becs de ploma de corb muntats sobre martinets, i a vegades era emprat com a sinònim de virginal

Aquest nom, que designava la regió muntanyosa dels voltants de Betlem, entrà en l’esquema genealògic dels fills de Jacob, com a epònim d’una de les dotze tribus Des del temps de David, la tribu de Judà aplegava tots els clans residents entre Jerusalem i el Nègueb Amb Rubèn, Simeó i Leví formava el primer grup dels fills de Lia, expressant així una relació històrica entre aquestes tribus En les benediccions de Jacob i de Moisès, Judà es destaca com a pare del futur Messies

Durant el setge de la ciutat pels sabins, Tarpeia s’oferí a obrir la porta de la roca als enemics a condició que li donessin els braçalets i els anells Els sabins, però, l’occiren amb llurs escuts Hom creu que, en els seus orígens, Tarpeia degué ésser una divinitat del mont Tarpeu, o roca Tarpeia , que designava un espadat del Capitoli on eren estimbats, des dels temps més antics fins al s I de l’Imperi, els culpables de delictes contra l’estat