Resultats de la cerca

Debutà al San Carlo de Nàpols 1925 Assolí grans èxits al Teatro alla Scala de Milà 1926-56, a Londres 1937-57, als EUA i també a Barcelona 1947-54, on cantà l' Orfeo de Gluck, Norma, La favorita , etc Enregistrà òperes en discs, com Aïda 1952, una cèlebre Norma amb Maria Callas 1954 i Il matrimonio segreto 1956 Es retirà el 1957

Estudià orgue a Givet i anà a París, on conegué Gluck i, influït per ell, es dedicà a l’òpera Assolí èxits amb Euphrosine 1790, Stratonice 1792, Timoléon 1794, Adrien 1799, Ariodant 1799, etc, dins el gust neoclàssic, sovint amb text de François Hoffman També escriví himnes revolucionaris uns quants amb text de MJChénier, ballets, com La dansomanie 1800, simfonies i la seva obra mestra, l’òpera Joseph 1807

Encoratjada per Concepció Badia, seguí la carrera de cant al conservatori del Liceu El 1956 debutà al Gran Teatre del Liceu amb La favorita s’hi destacà també amb El giravolt de maig Toldrà, diverses òperes de Mozart i l' Orfeo de Gluck També conreà el lied i en feu recitals per Europa i el nord d’Àfrica Enregistrà òperes, sarsueles i cançons catalanes i collaborà amb moltes entitats musicals catalanes

Des de l’aparició d’aquests gèneres el text ha tendit a perdre qualitat davant la música, malgrat els esforços regeneradors d’alguns autors Gluck, Wagner Al s XVIII Metastasio i AZeno mantingueren una certa dignitat literària, però llurs temes foren sempre clàssics històrics o mitològics i d’esquema rígid L’òpera bufa napolitana introduí temes i llenguatge populars, però sovint de baixa qualitat Amb el Romanticisme hom adaptà —i desfigurà— molt sovint drames de Shakespeare, Schiller, WScott, etc Es destacaren Felice Romani, FMPiave, SCammarano i, en l’etapa verista, GGiacosa i…

Estil específic de l’òpera, es caracteritza per la utilització, en la veu humana, d’exclamacions, pauses llargues i melodies arpegiades, generalment formant part d’un recitatiu acompanyat Des del punt de vista instrumental és habitual, sobretot, el trèmolo dels instruments d’arc doblats pels instruments de vent Es troben escenes d' ombra en òperes com L’Orfeo de C Monteverdi, Orfeo i Eurídice de CW Gluck i Don Giovanni de WA Mozart

És d’un moviment força viu, en compàs de 3/4 o de 6/8, amb acompanyament de guitarra, castanyoles, pandero, cornamusa, etc Hom en troba exemples en la producció de Gluck, Mozart, Boccherini, Rimskij-Korsakov, Albéniz i d’altres Durant molt de temps hom l’ha ballat al Principat, al País Valencià i a les Balears A Mallorca hom el ballava encara a la fi del s XIX, i a València i a Menorca encara és viu

De primer escriví drames naturalistes i després fou un capdavanter del moviment neoclàssic Der Weg zur Form ‘El camí vers la forma’, 1906 És autor dels drames Canossa 1908 i Brunhild 1909, de la novella Der schmale Weg zum Glück ‘L’estret camí cap a la felicitat’, 1904 i de contes inspirats en la tradició italiana Publicà també l’assaig, d’idees conservadores, Der Zusammenbruch des Idealismus ‘L’enfonsament de l’idealisme’, 1919

Amb aquest tema, Eurípides escriví una tragèdia en la qual Hèrcules, pintat amb un cert humorisme, retorna l’heroïna a la vida Racine deixà inacabat un intent de reelaboració del personatge, i fou Alfieri qui, havent primer traduït l’obra d’Eurípides a l’italià, en feu després una tragèdia adaptada al gust neoclàssic És també el tema de l’òpera Alceste , de Ch Gluck, sobre un llibret de R Calzabigi 1767

Debutà a Oslo en el paper de Nuri de Tiefland ‘Terra baixa’, d’E d’Albert 1913 Primerament cantà òpera italiana, però el 1932 passà a l’òpera wagneriana, de la qual fou una de les millors intèrprets En 1959-60 dirigí l’Òpera d’Oslo, gestió que inicià amb la reposició de Tiefland Enregistrà Alceste , de Gluck, i òperes de Wagner en discs El 1950 es presentà al Liceu de Barcelona

Es donà a conèixer amb òperes com Le donne dispettose 1754 i, sobretot, La cecchina ossia la buona figliuola 1760, que fou representada per tot Europa El 1776 s’establí a París, on el seu estil d’autor de l’escola napolitana fou adoptat com a bandera pels melòmans francesos que s’oposaven a les reformes de Gluck fet que no impedí l’amistat entre aquest i Piccinni A París estrenà Roland 1778, Didon 1783 i altres òperes serioses i bufes