Resultats de la cerca
Es mostren 46 resultats
clergyman
Indumentària
Mot anglès que significa ‘clergue’ usat per a indicar el vestit de capellà compost de jaqueta i pantalons, negres o foscs, camisa negra i collet blanc.
Les formes de vestir
Els canvis primers i essencials en la indumentària dels catalans al llarg del segle XIX van ser conseqüència de la revolució industrial, que incidí directament en la indústria tèxtil Es va tendir a desplaçar les fibres i les manufactures tradicionals, com els llenços i les sedes, en favor dels teixits nous, més barats i assequibles, com els estampats de cotó L’ús de la màquina de cosir es generalitzà pels volts del 1870, i s’inicià la gran època de la modisteria domèstica Fou també l’edat d’or de les populars revistes illustrades, amb figurins i làmines de moda I tot plegat, en uns anys en…
judo
![](/sites/default/files/media/EEC/judo_maurici.jpg)
Maurici Casasayas durant el XXI torneig internacional d’Andorra de judo del 2012
Club Esport 7
Judo
Art marcial de lluita cos a cos originària del Japó i derivada del jujutsu.
Els seus orígens es remunten al 1882, quan el pedagog Jigoro Kano obrí la primera escola de judo a Tòquio Kano codificà la seva pràctica, eliminant les parts perilloses del jujutsu, i emfatitzà els seus principis filosòfics El judo permet només el contacte entre judokes nom que reben els seus practicants amb les mans nues i prohibeix determinats cops i luxacions considerats perillosos Té com a principi aprofitar la força de l’adversari per a desequilibrar-lo i tirar-lo al terra i mantenir-lo sotmès Les tècniques emprades són un conjunt d’accions coordinades que tenen per objecte projectar,…
taekwondo
![](/sites/default/files/media/EEC/Taekwondo.jpg)
Joel González, medalla d’or de taekwondo de menys de 58 kg als Jocs Olímpics de Londres (2012)
JUAN CARLOS CAPARRÓS
Altres esports de combat
Art marcial d’autodefensa que permet utilitzar totes les parts del cos susceptibles de servir d’armes de defensa o d’atac, encara que en la competició només es poden emprar les mans i els peus.
Es divideix en dos grans estils, cadascun associat amb una de les dues federacions que existeixen a escala mundial l’estil ITF associat amb la Federació Internacional de Taewkondo i l’estil WTF associat amb la Federació Mundial de Taekwondo, que és el que està reconegut com a esport olímpic Es fan servir una gran varietat de tècniques de defensa en funció de la direcció i l’altura de l’atac En les tècniques d’atac s’executen cops de peu, de mà i de puny normalment enfocats a atacar el tronc o el cap Cada tècnica té, a la vegada, diferents variacions a diferents altures, amb gir, amb salt cap…
lluita
![](/sites/default/files/media/EEC/lluita_sant_adria.jpg)
Exhibició de lluita a Sant Adrià de Besòs el 1973
Club de Lluita Sant Adrià
Altres esports de combat
Esport de combat, sense armes, entre dos contrincants en què guanya aquell que obliga l’adversari, sense colpejar-lo, a tocar a terra mantenint-li les espatlles fixes damunt el tapís i immobilitzant-lo durant uns segons.
Té diverses modalitats, entre les quals sobresurten les dues reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional, que són a la vegada les més practicades en l’àmbit amateur la lluita lliure o lluita lliure olímpica i la lluita grecoromana La primera d’aquestes es practica tant en categoria femenina anomenada lluita femenina com masculina, mentre que la lluita grecoromana només té competició masculina La diferència fonamental entre una i l’altra és que en la lluita lliure el reglament permet aplicar les preses o accions a qualsevol part del cos i es poden emprar activament les cames per a executar…
Les companyies de Voluntaris de Catalunya. 1762-1815
La formació de l’exèrcit de lleva, format per una cinquena quinta part escollida a sort entre els homes útils que havien de servir el rei durant vuit anys, no constituïa una qüestió gens adequada a les necessitats d’una societat com era la catalana en aquell moment, que l’endemà de 1714 s’havia llançat a la carrera de la industrialització i del creixement econòmic Una mitja sortida que es trobà a aquesta situació fou la creació, el mes de maig del 1762, d’un cos d’exèrcit professional que es va anomenar Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, amb seu a Barcelona Finançada, en part, per…
La indumentària tradicional
Els vestits que la gent porta mereixen ser observats, comparats i estudiats en la mateixa mesura que els monuments històrics, els mobles i els fets culturals, afirma Jean Cuisenier en el catàleg Costume coutume del Musée des Arts et Traditions Populaires de Paris el 1987 Com a objectes culturals, les teles i els vestits transmeten missatges, diferències i pertinences, són elements bàsics a totes les cultures, com a signes d’identitat i de diferenciació respecte a altres grups, com la llengua o l’alimentació Des del final del segle XIX, el tema del vestit regional –com a gran instrument de…
Els vestits tradicionals
El vestit popular, com qualsevol objecte domèstic que ens envolta, és un producte artesà i alhora és un testimoni cultural J Gabus, L’objet témoin , Neuchâtel, 1975 Les cultures del món adopten formes de vestir diferents segons moltes variables En primer lloc, el vestit, segons els materials del medi que s’empren en la seva elaboració, evoca un determinat marc natural També parla de les condicions ambientals, perquè la principal funció pràctica que li correspon és la protecció del fred i la calor Quant a la seva elaboració, els teixits dels vestits populars a tot el món presenten una gran…
Indumentària modernista
La indumentària que va des de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 fins cap al 1814-15, és a dir la corresponent al període modernista a Catalunya, és deutora de la francesa pel que fa a la femenina i de l’anglesa pel que fa a la masculina París, amb l’arribada de la Revolució Industrial, es va confirmar com el centre de la moda, que ja ho havia estat des la fi del segle XVII Però al segle XIX no ho fou de la moda cortesana, sinó de la moda seguida per l’alta burgesia, imitada per la petita burgesia i la menestralia L’alta costura parisenca marcava la pauta que seguia la moda…
El segle XX. Moda i indústria
Al segle XX van tenir lloc una sèrie de fets que van canviar el vestit i les formes de producció Un dels canvis més importants de la historia del vestit de dona va ocórrer a la dècada del 1920, quan la dona es va treure, sembla que definitivament, la cotilla, es va escurçar les faldilles i es va tallar els cabells, amb què trencà els tabús del vestit mantinguts durant segles En la dècada del 1960, la dona va arribar a mostrar no només les cames sinó també les cuixes, i va eliminar encara més tots els tabús sexuals relacionats amb el fet de mostrar les cames L’home va tornar a esdevenir un…