Resultats de la cerca
Es mostren 69 resultats
Jacques-Pierre Brissot
Literatura francesa
Política
Escriptor i polític francès.
Membre de la primera Comuna de París, fundador del periòdic “Le Patriote Français”, fou elegit a l’assemblea legislativa i, després, a la convenció La seva actuació contra l’anarquia, a favor de la guerra contra les colònies espanyoles, o contra l’execució del rei, no es pot dissociar de la del seu partit, els girondins o brissotins Caigué amb els seus i fou guillotinat Els seus escrits polítics alternen amb obres sobre economia, dret criminal, filosofia i moral, entre les quals Théorie des lois criminelles 1781 i De la France et des États-Unis 1787
Ragnar Frisch
Economia
Economista noruec.
Iniciat en el camp de les matemàtiques, fou un dels configuradors de l’ econometria Fou membre fundador de l’ Econometric Society 1930 i director de la revista Econometrica 1933-35 Des del 1931 fins al 1965 es dedicà intensament a la seva càtedra de la Universitat d’Oslo i a la direcció del servei d’estudis econòmics d’aquella mateixa universitat Membre de diversos organismes científics internacionals, li fou concedit 1969 el primer premi Nobel d’economia, que compartí amb J Tinbergen Publicà, entre altres obres, New Methods at Measuring Marginal Utility 1932 i Lois techniques et…
divisió de poders
Política
Dret polític
Separació real entre el poder legislatiu (senat, parlament o corts), el poder executiu (el govern pròpiament dit) i el poder judicial (tribunals).
El poder legislatiu aprova les lleis per les quals es regeix l’Estat, el poder executiu governa aplicant les lleis aprovades pel legislatiu, i el poder judicial interpreta i dictamina en casos controvertits quina ha de ser l’aplicació de la llei La divisió de poders té el fonament teòric en l’obra de Montesquieu L’esprit des lois i el seu objectiu és evitar la concentració de poder que pugui pertorbar el bon funcionament de la vida pública o introduir derives autoritàries o totalitàries Bé que la divisió de poders és pròpia d’estats amb democràcies parlamentàries i fonamentats en l’estat de…
llenguadocià
Lingüística i sociolingüística
Dialecte de l’occità mitjà que, juntament amb el provençal, forma el grup lingüístic més conservador i menys allunyat de la llengua clàssica de l’edat mitjana.
Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern Comprèn diversos subdialectes el meridional central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès, el septentrional roergat, gavaldanès, orlhaguès, l' occidental agenès, carcinol, albigès i l' oriental besierenc, montpellerí, cevenol Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són manteniment dels grups llatins ca i ga cantar, gaug, gal , dels diftongs i triftongs paire, buou , de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines pala, salar, galina , i del…
Louis Gabriel Ambroise Bonald
Història
Vescomte de Bonald.
Escriptor i polític francès Exiliat durant la Revolució, retornà sota el Directori i esdevingué membre del Consell d’Instrucció Pública 1814, diputat per l’Avairon 1815-22 i ministre d’estat 1822 Fou membre de l’Académie Française 1816 i par de França 1823, títol que renuncià arran de la revolució del 1830 Capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic, afirmà que la font de tot coneixement és la revelació, que la monarquia és de dret natural i, tot justificant l’esclavatge i l’antisemitisme, rebutjà els postulats racionalistes del s XVIII…
Philippe Sollers

Philippe Sollers
© C. Hélie / Gallimard
Literatura francesa
Nom amb què és conegut l’escriptor francès Philippe Joyaux.
Es donà a conèixer amb la novella d’anàlisi de tipus clàssic Une curieuse solitude 1959 L’any següent fou un dels fundadors de la revista Tel Quel i es dedicà a la narrativa de l’experimentació més radical Le parc 1961, Nombres 1968, Lois 1972, H 1973, Paradis 1981, Femmes 1983, Portrait du joueur 1985 i Le coeur absolu 1987 Publicà també les novelles Studio 1997, Passion gixe 2000 i L’étoile des amants 2002 Conreà l’assaig Éloge de l’Infini , 2001 Liberté du XVIIIème , 2002 i recollí les seves converses amb David Hayman en el llibre Vision à New York 1981 Entre d’altres fou guardonat amb…
Jules Léon Jean Combarieu
Música
Musicòleg francès.
Estudià a la Sorbona i a la Universitat de Berlín amb Philipp Spitta Es doctorà el 1894 amb les tesis Les Rapports de la musique et de la poésie considerées du point de vue de l’expression i De Parabaseos partibus et origine El 1888 començà a fer classes als instituts Condorcet i Louis-le-Grand L’any 1901 fundà la "Revue d’histoire et de critique musicales", que el 1904 es convertí en la "Revue musicale" Collaborà com a crític musical en moltes revistes i diaris Entre el 1904 i el 1912 ensenyà història de la música al Collège de France Les seves lliçons foren publicades amb el títol Eléments…
la Camarga
Comarca de Provença, Occitània, al departament francès de les Boques del Roine.
S'estén al delta del Roine, entre les boques del Gran Roine Gras dau Pegolier i el Petit Roine Gras d’Orgon És una àrea pantanosa, amb badies litorals Blauduc Fòs vorejades per marges sorrencs i dunes de poca altitud montilhas Entre les línies de dunes s’estenen els aiguamolls enganas i estanys salats, que connecten amb la mar per estrets canals grases o graus La part nord és aprofitada per al pasturatge bestiar boví i cavallí, ovelles i cabres, i al sud hom duu a terme un difícil treball de bonificació Entre els recursos econòmics sobresurten l’obtenció de sal, la pesca i l’agricultura…
Institut d’Estudis Occitans
Organisme cultural i científic, no oficial, que té per finalitat la promoció de la cultura occitana.
Amb seu a Tolosa, fou fundat el 1945 per Robert Lafont, Max Roqueta i Juli Cubainas, entre altres amb uns plantejaments més dinàmics que no la Societat d'Estudis Occitans , el relleu de la qual assumia Privilegiant el camp científic en els seus inicis, especialment el lingüístic, la seva aportació ha estat, fins a l’esclat de les recents lluites polítiques occitanes, netament reivindicativa, i alhora maldà per imposar la unificació lingüística dels parlars occitans consumada per Loïs Alibèrt Organitzat en seccions territorials, des dels anys vuitanta estigué sotmesa a crisis…
Castell de Pedrós (Areny de Noguera)
Art romànic
Es tracta d’un castell mític car surt citat a les fonts musulmanes a la frontera nord del districte lleidatà o bé com a força expugnada pels musulmans al començament del segle X Tanmateix, tractant-se d’un topònim tan genèric —el terreny pedregós abunda pertot arreu—, hom no s’ha posat d’acord respecte a la seva localització Codera suggereix Pedrui segons J Rubió i Lois seria Soperuny fins i tot hi ha qui el situa a Purroi o més avall En la documentació ribagorçana trobem concretament citats els termes de Cornudella i de Pedros com a límits ponentins del castell d’Areny els anys 1055 i 1056…