Resultats de la cerca

En principi, oposat al moviment parallel de l' organum , recolza en l’ús rigorós del moviment contrari Originàriament, el discant era a dues veus la segona melodia era situada, nota contra nota, damunt el cant pla cantus planus , que, en passar al baix, prengué el nom de tenor o cantus firmus La melodia no tenia notació, sinó que era improvisada directament pel xantre Més tard, a la melodia donada foren afegides dues o tres melodies més triplum, quadruplum i calgué donar notació a aquestes composicions per tal d’evitar confusions Les teories més…

Per extensió, s’utilitza per a referir-se a la declamació musical emprada pels antics grecs i també com a sinònim de melodia , per bé que sovint s’empra per a expressar que una melodia és poc inspirada i monòtona

El cant és el mitjà inicialment menys artificiós de produir música, atès que l’instrument forma part del cos de l’intèrpret, i es diu inicialment perquè el camí entre els primers esgarips dels homínids i les vertiginoses evolucions d’una prima donna belcantista és llarg i complex Pel mateix motiu és la forma d’expressió musical que està més directament lligada a l’intèrpret i que l’identifica més unívocament Els orígens del cant L’origen del cant és incert i es perd en els orígens de l’home, i se’n troba alguna forma a totes les cultures conegudes Rousseau el feia néixer de la parla, a la…

Hom podia conservar-hi els elements externs de l’original, però era més freqüent de retenir-hi únicament un vers, i, amb aquell, la melodia o to de la peça Hom podia fer-ho amb els texts o bé amb els temes Ramon Llull emprà la refosa sagrada amb extensió i profunditat al Llibre de l’orde de cavalleria, al Llibre d’Evast e Blanquerna, a Lo Concili i a la melodia de Lo desconhort Hom contrafeia a l’espiritual balls, danses i cançons de melodia coneguda Així en dues poesies valencianes en honor del Corpus, del 1387-92, en el misteri dramàtic de l’Assumpció…

La presència d’un acompanyament implica l’existència d’una part principal que ocupa el primer pla en la percepció de l’oient Consegüentment, a fi de no dificultar-ne la percepció i de mantenir-se en un segon pla, l’acompanyament hi subordina les seves característiques harmòniques, ritmicomètriques, figuratives, dinàmiques, expressives, etc Això no exclou, però, que pugui passar, momentàniament, a un primer pla, com per exemple quan la veu principal té silencis L’acompanyament té un caràcter subordinat però no és superflu i, a més d’estar al servei de la part principal, la complementa, tot…