Resultats de la cerca
Es mostren 661 resultats
Auersperg
Família feudal de Carniola, originària del castell del mateix nom, que apareix per primera vegada amb Errandus d’Owersperch el 1220.
Els seus membres foren grans xambelans 1407 i mariscals hereditaris de Carniola 1643, barons 1550 i després comtes 1630 del Sacre Imperi El 1641 compraren la senyoria de Gottschee Prínceps del Sacre Imperi pels caps i hereus de la família des del 1653, el 1654 entraren al Collegi dels Prínceps Foren ducs de Münsterberg i de Frankenstein Silèsia el 1654, territori venut el 1791 a Prússia Grans mariscals hereditaris del Tirol el 1780 El 1791 el títol del príncep fou estès a tota la família i reberen el ducat de Gottschee Membres de la cambra austríaca dels senyors des del 1861
maharajà
Títol (‘gran rei’) dels prínceps sobirans de l’Índia.
atabeg
Nom donat als tutors o preceptors dels prínceps seljúcides.
Glinskij
Història
Família de boiars russos, descendents dels prínceps de Lituània.
Els germans Mikhail — 1534, Ivan i Vasilij , desposseïts de llurs privilegis pel rei Segimon de Polònia, fugiren a Rússia 1508 Mikhail prengué part en la defensa de Smolensk, però després conspirà contra Moscou La seva neboda Helena — 1538, muller del gran duc Basili III, fou regent durant la minoritat del seu fill Ivan IV el Terrible 1533-38
Pignatelli
Antic llinatge feudal napolità que pretén d’entroncar amb els ducs longobards de Benevent i Càpua.
Arribà a reunir vint-i-un principats entre els quals dos del Sacre Imperi, nou grandeses d’Espanya, dinou ducats i molts altres títols a Itàlia, els Països Baixos, Castella i Catalunya-Aragó, així com els importants patrimonis dels Egmond, Gonzaga de Solferino, Tagliavia d’Aragona, Cortés, Caracciolo-Pasquizzi, Pinelli, Piccolomini, Del Giudice i Ruffo della Lionessa Hi hagué al llinatge un papa Innocenci XIII, fill del príncep de Minervino, cinc cardenals, arquebisbes, legats apostòlics, un gran mestre del Temple Giovanni Pignatelli , nou virreis, un beat Pompeo Pignatelli , teatí, mort el…
marcgravi
Història
A l’imperi Carolingi i al Sacre Imperi, títol donat als funcionaris o als comtes encarregats de comandar les tropes i d’administrar justícia en una marca o província fronterera.
Jeràrquicament inferiors als ducs, els marcgravis arribaren a ésser gairebé tan poderosos com ells i a gaudir d’una situació de semiindependència respecte a l’emperador quan el marcgraviat esdevingué hereditari Els emperadors saxons crearen nous marcgraviats Marca Danesa, Mísnia, Lusàcia o Marca Oriental, Marca Oriental Bavaresa, Aquilea, Verona, Carniola i Estíria Els marcgravis de Lusàcia, Moràvia i Namiar esdevingueren prínceps del Sacre Imperi, i els de Brandenburg i Mísnia assoliren més tard el títol d’electors Els prínceps de Baden portaren el títol marcgravial pel fet que havien estat…
elector
Història
Príncep, civil o eclesiàstic, del Sacre Imperi que tenia a càrrec seu el govern d’un electorat i elegia l’emperador.
El conjunt d’electors constituïa, dins la Dieta Imperial, el collegi d’electors Els electors Kurfürsten eren els prínceps laics i eclesiàstics més importants de l’Imperi Originàriament els prínceps electors foren set, tres d’eclesiàstics l’arquebisbe de Magúncia, que era arxicanceller de l’Imperi pel regne de Germània, el de Trèveris, que ho era pels de les Gàllies i Arle, i el de Colònia, pel regne d’Itàlia i quatre de laics els ducs de Baviera, Francònia, Saxònia —gran mariscal de l’Imperi— i Suàbia El 1150 el duc de Francònia fou reemplaçat pel comte palatí del Rin, i el de Baviera, pel…
comtat de Capaccio
Història
Jurisdicció feudal napolitana, concedida el 1504 i confirmada el 1516 a Bernat de Vilamarí
.
Passà als Sanseverino, prínceps de Salern
vladic
Història
Cristianisme
Títol (que, en el vell eslau, tradueix el mot grec δέσποτα, ‘senyor’) donat, en el tractament eclesiàstic i litúrgic, als bisbes de les esglésies eslaves.
El portaven també els prínceps-bisbes de Montenegro
concordat de Worms
Història
Pacte entre Calixt II i Enric V (1122) amb què hom posava fi a la lluita de les Investidures
.
L’emperador renunciava a la investidura per l’anell i el bàcul, però conservava el dret a la investidura de les regalies, que lliuraria amb el ceptre a Alemanya, després de l’elecció, i a Borgonya i Itàlia, després de la consagració L’emperador encara concedia l’elecció canònica i la lliure consagració, bé que l’elecció a Alemanya havia d’ésser feta en presència seva o dels seus ambaixadors en cas de discrepància, era ell, juntament amb els metropolitans, qui decidia quina era la sanior pars Els estats de l’Església, que restaven al marge de les decisions, eren restituïts al papa, com també…