Resultats de la cerca
Es mostren 344 resultats
submediant
Música
El sisè grau de l’escala major o menor (sovint simbolitzat amb la xifra 6) i l’acord tríada format sobre aquest grau (simbolitzat amb la xifra romana VI).
En el mode major és a distància de 6a M, i en el mode menor, de 6a m ascendent respecte de la tònica la en do major i la ♭ en do menor, tot i que en mode menor també es pot trobar a interval de 6a M Un altre nom usat sovint és superdominant, amb la qual cosa s’assenyala que es tracta del grau immediatament per sobre del cinquè La denominació submediant deriva de la posició simètrica de la tònica respecte de les seves dominants, la dominant superior, el cinquè grau, i la dominant inferior, el quart grau o subdominant De la mateixa manera que el tercer grau és la…
regió
Música
Terme emprat per A. Schönberg per a designar les diferents àrees tonals que pot incloure una única tonalitat.
Taula de les regions d’una tonalitat major © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura El concepte de regió deriva del concepte de monotonalitat que Schönberg exposa en el seu Structural Function of Harmony 1948 Funciones estructurales de la armonía , Barcelona, 1990 Schönberg postula la presència d’una única tonalitat al llarg de tot un moviment, que implica que els processos modulants que puguin esdevenir siguin considerats com a incursions a diferents territoris o àrees regions d’aquesta única tonalitat, que en el decurs de tota la peça manté la seva preeminència com a punt de referència…
dominant

Exemple 1 - F. Mendelssohn: Sinfonia núm. 4 ’italiana', II Andante con moto
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
El cinquè grau de l’escala major o menor (sovint simbolitzat amb la xifra 5) i l’acord tríada perfecte major format sobre aquest grau (simbolitzat amb la xifra romana V).
La dominant és, després de la tònica, l’element estructural més important de la tonalitat En efecte, dins el joc d’interrelacions i jerarquies que constitueix la tonalitat, la dominant suposa el punt d’inestabilitat o tensió que fa necessària la presència de la tònica La dominant representa, doncs, la tendència, l’atracció cap a la tònica Un grau harmònic esdevé dominant per l’equilibri entre la relació amb els altres graus sintaxi i per la seva pròpia estructura acòrdica morfologia Es pot accentuar la tendència resolutiva de l’acord de dominant afegint-…
àton | àtona
Fonètica i fonologia
Dit del fonema vocàlic, síl·laba o mot relativament mancat d’intensitat acústica, o de freqüència tonal, respecte a algun altre que presenti un grau superior en aquests dos factors.
Es tracta d’un concepte essencialment relatiu, puix que les seves realitzacions requereixen, almenys virtualment, la presència d’algun segment fonemàtic en oposició No és possible de pronunciar una vocal o una síllaba aïllades com a tònica o àtona Altrament, és àtona la síllaba, monofonemàtica, u , enfront de mà , tònica, en “humà”
grau
Música
Nom que hom dóna als sons de l’escala diatònica.
La tònica representa el primer grau Des del punt de vista de les funcions tonals reben el nom successiu de tònica, supertònica, mediant, subdominant, dominant, superdominant i sensible o subtònica En una melodia són anomenats graus conjunts els situats en posició immediata, i disjunts quan hi ha una distància superior a un grau
mode
Música
Relació particular que, en una peça o un fragment musical, estableixen les notes d’un sistema musical determinat amb la nota que s’erigeix com a centre tonal, o tònica.
La representació gràfica més habitual del mode és en forma d’escala ascendent d’una octava d’extensió limitada per la tònica en els dos extrems D’aquesta manera es poden apreciar el sistema al qual pertany el mode en funció de quantes i quines són les notes que hi apareixen i les relacions intervàlliques concretes que s’hi donen En el llenguatge tonal modern, que utilitza bàsicament el sistema heptatònic , es troben dos modes el mode major i el mode menor Aquests dos modes representen dues maneres d’organitzar les notes del mateix sistema Per exemple, les notes fa, do, sol, re,…
armadura
Música
Conjunt d’alteracions ordenades que es col·loquen al principi de cada pentagrama, immediatament després de la clau i abans de la possible indicació de compàs, i que indiquen les notes principals de la peça.
L’armadura pot estar formada per diesis o per bemolls, seguint l’ordre de quintes ascendents per a les diesis, a partir del fa, i el de quintes descendents per als bemolls, a partir del si L’efecte de l’armadura actua sobre totes les notes del mateix nom al llarg de la composició, independentment de la seva altura i mentre no hi aparegui un becaire que n’anulli l’efecte, una altra alteració o un canvi d’armadura L’armadura, entesa com a conjunt de set notes comptant-t’hi els becaires, que s’ometen, és la representació dels set elements contigus de la sèrie de quintes que determinen el sistema…
conjunt/disjunt
Música
Adjectius que s’apliquen als graus d’una escala segons si són adjacents o no adjacents, respectivament, en un sistema escalar concret.
Així, en el sistema heptatònic, la tònica i la sensible són graus conjunts, mentre que la tònica i la dominant són graus disjunts També s’aplica al moviment melòdic, en què s’anomenen intervals conjunts els que impliquen graus conjunts 2a M, 2a m i 2a aug i intervals disjunts els que impliquen graus disjunts intervals majors que els de 2a Cal destacar, però, l’aspecte qualitatiu d’aquest concepte mentre que un interval de 3a dis és un interval disjunt perquè implica dos graus no consecutius per exemple, sensible i segon grau rebaixat, un interval com la 2a aug, que…
picardia
Botànica
Farmàcia
Planta herbàcia perenne, de la família de les escrofulariàcies, de tiges prostrades o penjants, de fins a 70 cm de llargària, de fulles alternes, reniformes o semicirculars, lobulades i llargament peciolades, de flors liles, petites i axil·lars, i de fruits capsulars.
Es fa en parets i roques ombrívoles Les flors, en infusió, tenen una acció antiescorbútica, tònica i diürètica
Otto pittori italiani
Pintura
Grup de pintors italians fundat el 1952 per Afro Basaldella i integrat també per Renato Birolli, Antonio Corpora, Mattia Moreni, Ennio Morlotti, Giuseppe Santomaso, Giulio Turcato i Emilio Vedova
.
La tònica generalitzada del grup fou una abstracció propera a l’informalisme, cap al qual molts d’ells acabaren decantant-se