Resultats de la cerca
Es mostren 320 resultats
Jurij Khatujevic Temirkanov
Música
Director d’orquestra rus.
Format al Conservatori de Leningrad, el 1965 debutà com a director a l’Òpera d’aquesta ciutat i tres anys després guanyà el primer premi del concurs nacional de directors de l’URSS Gràcies a aquest guardó, el 1966 esdevingué director del Teatre Maly de Leningrad, i en 1968-76 fou titular de l’Orquestra Simfònica Del 1977 al 1988 dirigí el Teatre Kirov avui Mariinskij en qualitat de director artístic i director principal, i aquest darrer any succeí a J Mravinskij al capdavant de la prestigiosa Orquestra Filharmònica El 1981 començà a exercir de principal director convidat de la Royal…
Mario Del Monaco
Música
Tenor italià.
Debutà a tretze anys a Mondaldo, i de seguida inicià els estudis de cant a Pesaro i a l’Escola d’Òpera de Roma, animat per Tullio Serafin El 1939 interpretà el Turiddu de Cavalleria rusticana a Pesaro i dos anys més tard es presentà al Teatre Puccini de Milà com el Pinkerton de Madama Butterfly de G Puccini Després participà en l’estrena d' Ariodante de Nino Rota a Parma 1942, i de seguida es destacà en els principals papers dramàtics per a tenor a Londres, Milà, Estocolm, Rio de Janeiro i altres ciutats del món El 1945 interpretà el Radames d' Aïda a l’Arena de Verona, i l’any…
Partido Católico Tradicionalista
Partit polític
Partit tradicionalista d’orientació ultradretana, no legitimista i contrari al sistema parlamentari.
Es constituí el 1919 a partir d’una escissió del carlisme protagonitzada pel seu dirigent més destacat, Juan Vázquez de Mella y Fanjul Fou conegut també com Comunión Católico-Tradicionalista o, més senzillament, Partit Mellista El 1919 Jaume de Borbó i de Parma separà Vázquez de Mella del carlisme per haver orientat el partit vers posicions germanòfiles enfront de les neutralistes del cap de la dinastia En l’escissió, Vázquez de Mella arrossegà conegudes personalitats carlines Víctor Pradera, Esteban Bilbao, el comte de Rodezno i un bon nombre de periòdics Fundà El Pensamiento Español com a…
Niccolò Paganini
Música
Violinista i compositor italià.
Vida Nasqué en el si d’una família pobra, fill de Teresa i Antonio, que era músic afeccionat S’inicià en la música a cinc anys tocant la mandolina, i quan en tenia set començà a tocar el violí sota la despòtica atenció del seu pare, el qual l’obligava a practicar durant tot el dia Des de molt jove demostrà talent per a la composició El 1792 estudià amb Giovanni Cervetto violí i Francesco Gnecco harmonia, i a partir del 1794 ho feu amb els violinistes Giacomo Costa i August Duranowski El mateix 1794 es presentà per primera vegada en públic com a violinista, i l’any següent es traslladà a…
Felip Maria I de Milà
Història
Duc viscontià de Milà (1412-47).
Fill de Joan Galeàs I, succeí el seu germà Joan Maria I L’emperador li concedí el comtat de Pavia 1396, el qual, en morir el seu pare 1402, li arrabassà el favorit del seu germà Facino Cane, amb la vídua del qual, Beatrice Ventimiglia-Làscaris, comtessa de Tenda, es casà a la seva mort 1412 Cercà la neutralitat per al seu ducat, i es dedicà a la recuperació de Como, Lodi, Piacenza, Cremona, Bèrgam i Brescia Obligà el papa Nicolau III a cedir-li Parma, i ocupà Gènova 1421 i, per la batalla d’Arbedo 1422, les valls frontereres amb Suïssa Per la pau de Ferrara 1428, ratificada el…
Joaquim Pla
Lingüística i sociolingüística
Cristianisme
Arxivística i biblioteconomia
Filòleg.
Vida i obra Fou jesuïta 1761-73 Exiliat a Itàlia, fou vicedirector de la biblioteca universitària de Ferrara, llavors sota la direcció de Llucià Gallissà, i ocupà la càtedra de llengua caldea de la Universitat de Bolonya 1794-98 Havent retornat llavors a Catalunya, i novament exiliat, s’establí a Roma com a bibliotecari dels prínceps Barberini Erudit poliglot molt reconegut, collaborà en diverses obres en l’àmbit de l’hellenística, la semitística i la provençalística, com la collació de manuscrits de la Bíblia grega dels Setanta per a l’edició d’Oxford de Robert Holmes o la traducció a l’…
,
Francesco Antonio Faccio
Música
Director d’orquestra i compositor, conegut per Franco Faccio.
Durant els seus estudis al Conservatori de Milà tingué com a company Arrigo Boito , amb el qual collaborà en diversos projectes Un dels seus viatges conjunts els dugué a París, on fou presentat a G Verdi La seva posició apassionada en favor de la renovació de la música italiana els feu sospitosos de wagnerianisme La primera òpera de Franco Faccio, I profughi fiamminghi fou acusada d’excessiva influència alemanya, encara que la següent, Amleto , tingué un èxit considerable A poc a poc, però, s’anà interessant més per la direcció En aquesta nova activitat retrobà G Verdi i la desconfiança que…
,
Vincenzo Righini
Música
Compositor italià.
Fou alumne de GB Martini i inicià la seva carrera musical com a cantant Se sap que el 1775 intervingué com a tenor en una representació operística a Parma, però sense èxit El 1776 compongué la seva primera òpera, Il convitato di pietra , estrenada a Praga i, al cap de poc temps, representada en diverses ciutats europees El 1780 es traslladà a Viena, on fou nomenat director de l’Òpera Italiana, càrrec que mantingué fins el 1787 Aquest darrer any acceptà el lloc de mestre de capella de la cort de Magúncia Entre el 1793 i el 1806 fou mestre de capella a la cort de Berlín i director…
Giovanni Carestini
Música
Cantant castrat italià.
Fou un dels cantants castrats més importants del segle XVIII Inicià els estudis de cant a dotze anys sota la protecció de la família Cusani, d’aquí el seu sobrenom Des del 1721, que debutà amb Griselda , d’A Scarlatti, la seva carrera anà en sentit ascendent, tot estrenant als principals teatres d’Itàlia les noves òperes dels compositors més famosos del moment, com ara JA Hasse, N Porpora, L Leo, L Vinci, N Jommelli o CW Gluck Aquesta vida itinerant no el privà d’acceptar diferents càrrecs oficials més o menys vinculants en algunes corts L’any 1723 fou contractat a la de Viena, i durant…
José Moñino y Redondo

José Moñino, comte de Floridablanca
© Fototeca.cat
Història
Estadista, conegut també per Floridablanca
.
Doctor en lleis per Salamanca, a instàncies d’Aranda, el 1766, fou nomenat fiscal d’afers criminals del Consell de Castella i tingué un paper rellevant en les gestions que portaren a l’expulsió dels jesuïtes 1767 Collaborà amb Aranda, Campomanes i Grimaldi aquest el nomenà ambaixador a Roma 1772, on influí sobre Climent XIV i obtingué l’extinció de la Companyia de Jesús 1773 rebé en recompensa el títol de comte de Floridablanca Fou nomenat secretari d’estat 1777 i imposà uns criteris de reformisme moderat, en collaboració amb Campomanes Des de la seva creació el 1787, dirigí la Junta d’Estat…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 17
- 18
- 19
- 20
- 21
- 22
- 23
- 24
- 25
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina