Resultats de la cerca

Aliat de Dinamarca, derrotà Olaf I de Noruega a la batalla naval de Svolder 1000 i s’apoderà d’una part dels seus territoris Batejat el 1008, afavorí el catolicisme al seu país Constituí un fisc segons el model noruec i manà d’encunyar les primeres monedes sueques El seu llinatge Skötkonung s’extingí el 1060, substituït per la dinastia dels Stenkil

Es distingí en la guerra contra la França revolucionària 1793-94 Durant la campanya del 1806 combaté a Auerstädt, però hagué de capitular davant Napoleó I prop de Lübeck El 1813, com a cap de l’exèrcit de Silèsia, obtingué la victòria de Leipzig La seva arribada en socors de Wellington possibilità la definitiva derrota de Napoleó a Waterloo 1815

El 1806 passà al servei de Rússia amb el nom d’Ivan Ivanovič Dibič Gaudí de la confiança d’Alexandre I i de Nicolau II Durant la guerra russoturca 1828-29 s’emparà de Varna i Adrianòpolis, la qual cosa li valgué el títol de Zabalkański ‘el qui travessà els Balcans’ Derrotà els insurrectes polonesos 1830-31 a Grodków i a Ostrołęka

El 1808 féu costat a Josep Bonaparte i fou president de la Junta de Instrucción y Beneficencia, però arran de la derrota de les tropes napoleòniques emigrà a França Escriví Notice sur don Gonzalo O'Farril 1831, Gobierno del señor rey don Carlos III 1838 i, l’obra més important, Historia de Carlos IV, publicada en el Memorial histórico español 1893-94

Participà en la revolta alida d’al-Ḥusayn ibn ‘Alī ibn al-Ḥasan i, després de la seva derrota prop de la Meca 786, es refugià al Magrib Sotmeté diverses tribus no musulmanes i governà un territori que comprenia Tremissèn i la regió de Tànger El seu fill pòstum i successor, Idrīs II 791-828, traslladà la capital a Fes

Succeí el seu pare, el rei Carles III , sota la regència de la seva mare, Margarida de Durazzo , el 1400 derrotà Lluís II de Nàpols, el 1403 volgué, sense èxit, ocupar el tron d’Hongria Ocupà Roma 1408, però el 1410 en fou expulsat per l’antipapa Joan XXIII i Lluís II, i perdé Hongria Envaí Roma novament 1413, però morí sobtadament

Després d’intentar de resistir dins la vila de Castalla i havent tingut 3 634 baixes, les tropes d’O'Donnell es retiraren a Alacant, ciutat que els francesos no aconseguiren d’ocupar aleshores a causa de la intervenció anglosiciliana Com a conseqüència d’aquesta derrota, José O'Donell fou substituït per Francisco J Elío com a capità de València

Comte de Stadion Actuà com a ambaixador a Suècia 1787, Londres 1790-93, Berlín 1801 i Rússia 1803 i 1813 Ministre d’afers estrangers 1806-09, davant l’actitud espanyola enfront de Napoleó 1808 i en connivència amb l’arxiduc Carles declarà la guerra a França 1809 Després de la derrota de Wagram i de la pau de Schönbrunn fou substituït per Metternich

Intervingué activament en la guerra dels Cent Anys al servei d’Enric VI d’Anglaterra, que el nomenà comandant en cap de les tropes angleses, primer comte de Shrewsbury i mariscal de França Lluità després a Irlanda 1445-47, on ja havia estat anteriorment Tornà a França per defensar la Guiena la seva derrota i mort facilitaren la reconquesta francesa d’Aquitània

Aquests s’havien establert a la regió piemontesa-lígur Bonaparte, havent travessat els Alps, arribà a Milà sense haver trobat resistència D’entrada, els austríacs enfonsaren les línies franceses, però les càrregues de la cavalleria de Kellermann i l’arribada de Desaix que morí en el combat amb tropes fresques, invertiren la situació i els austríacs sofriren una derrota greu