Resultats de la cerca

El nom gr Τέντψρα copte Tentōre , deriva, segons que sembla, dels dos darrers mots del nom de lloc egipci ’ Iwn-t-ntrt ‘On de la deessa’ Malgrat la seva antiguitat, documentada per les fonts escrites Llibre de les Piràmides , entre d’altres i l’arqueologia capella de Mentuhotep II, blocs d’Ammenemes I, els temples que s’hi conserven daten de la darrera dinastia egípcia sobretot el temple d’Hathor, deessa patrona de la ciutat, i el d’Isis i d’època ptolemaica i romana Prop d’aquest conjunt hi ha la necròpoli dels nomarques de la dinastia VI

Prop seu hi ha un jaciment d’ous de dinosaure, excavat des de l’any 2005 per un equip de l’ Institut Català de Paleontologia amb la collaboració de l’entitat Amics dels Dinosaures de l’Alt Urgell L’existència de fòssils ja havia estat documentada anteriorment a la zona Posteriors excavacions i anàlisis confirmaren, el 2010, que es tracta d’un dels jaciments més importants d’Europa per l’abundància d’ous de dinosaure La troballa donà lloc, el 2005, a l’obertura de la sala Límit K-T, museu dedicat als dinosaures al mateix nucli de Coll de Nargó

L’any 1514 s’establí a Tenerife, on fou regidor el 1520 Fou soci, amb el seu germà Miquel Jover, d’una companyia comercial formada a Sevilla per Domingo Garcia de Pallarès i Jeroni Major El 1525 marxà a Puerto Rico, si bé hi residí poc temps Tornà a les Canàries, on tornà a exercir com a regidor i tinent del governador de Tenerife Marxà un altre vegada a Amèrica, integrant-se en l’expedició destinada a la conquesta del port de Santa Marta, a Colòmbia Està documentada la seva presència el 1537 a Santo Domingo, on encara hi vivia l’any 1544

Si bé la seva existència és documentada des de molt antic, no és fins al Regne Nou quan apareix associat a Ptah i s’inicia el costum d’enterrar-lo esplèndidament El seu culte anà en augment durant el Tercer Període Intermedi i, sobretot, a partir de la Baixa Època, moment en el qual la seva fusió amb Osiris és total d’ella sorgí, en època ptolemaica, una nova divinitat, Serapis , o sigui Osiris-Apis A la seva mort era enterrat en unes esplèndides catacumbes, la més famosa de les quals és el serapèum de Sakkara

Situada dins l’antic terme del castell de la Guàrdia de Ripoll Des dels seus inicis degué ser parròquia, categoria que conserva encara actualment L’església és documentada l’any 1074, quan el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a la parròquia de Santa Maria d’Alpens de Pintos L’edifici, molt reformat des del segle XVI, fou pràcticament renovat del tot el segle XVIII, a partir de l’any 1708, durant la Primera Guerra Carlina 1833-1840 L’església fou cremada i posteriorment restaurada El temple actual no sembla conservar res de l’edificació antiga

Situada dins l’antic terme del castell de Lluçà, fou una capella rural vinculada a la parròquia de Sant Vicenç de Prats Les primeres notícies es troben l’any 1276 en el testament de Bernat de Bassil, que feu deixa a la major part d’esglésies del Lluçanès, i una d’elles era la de Sant Marçal Més endavant surt novament documentada els segles XIV i XV per tenir béns prop d’ella la canònica de Lluçà Es troba propera al mas Marçal i la capella actual, feta aprofitant alguns carreus antics, la va erigir, l’any 1746, l’hereu Climent Marçal

A tocar del castell de Vilassar, fora però dels seus murs, es conserva una capella refeta als segles XVI-XVII dedicada a la Santíssima Trinitat, que surt àmpliament documentada entre els anys 1592 i 1726 amb els titulars de la Santíssima Trinitat, sant Miquel i santa Anna Sembla que deu ser una reconstrucció d’una primitiva capella dedicada inicialment a sant Miquel que el 1532 consta com existent al castell de Vilassar i que deu tenir l’origen als segles XII o XIII, ja que era costum de tenir una capella dedicada a sant Miquel a la majoria dels castells

Aquesta torre, descrita per Francesc Carreras i Candi, que la troba documentada el 1128, diu que era situada dins el terme de Burriac, a l’extrem d’un turonet que acaba sobre l’actual carretera de Mataró a Argentona, on hi ha el sobreeixidor de les aigües de la mina de Dosrius De la “ turri vocata Cogoll qui est prope dictum locum de Argentona ” el 1203 en quedava en peu una meitat que va dibuixar i estudiar l’esmentat autor Ara no en queda res perquè es va destruir a causa d’una explotació de pedra i de materials de construcció

Durant l’alta edat mitjana, dalt del turonet de l’actual poble de Guardiola, a la zona on hi ha les ruïnes de Can Pujol, hi devia haver una petita fortalesa o torre, com dóna a entendre el topònim i la documentació de l’època Guardiola apareix documentada per primera vegada en un document del 966 Poca cosa més es coneix d’aquesta fortalesa Una altra referència es troba en una donació a la canònica de Santa Maria de Solsona de l’any 1096, en la qual s’esmenta el castell de Guardiola en les afrontacions d’un alou

Aquesta ermita és documentada per primera vegada el 1496 Probablement fou bastida pels cartoixans d’Escaladei, en el lloc conegut com el “Desert de sant Onofre” Hom diu que en aquest lloc hi havia hagut una ermita anterior, de la qual, documentalment, no hi ha cap notícia coneguda Ara bé, tot i la manca de notícies directes, la dedicació a sant Joan, l’esment al “desert” i la situació de l’ermita fan més que probable la presència eremítica en aquest indret des de temps molt anteriors a la primera data coneguda L’ermita es va refer cap a l’any 1780