Resultats de la cerca

Vida i obra Mestre, juntament amb Jaume Balmes, d’un cercle significatiu d’intellectuals i professionals que iniciaren la definició de l’anomenada escola conservadora catalana, gràcies a la seva tasca en el camp juridicofilosòfic, i que més tard concretaren en el camp de la política deixebles seus com Manuel Duran i Bas, Estanislau Reynals i Rabassa, Josep Coll i Vehí i Francesc Permanyer Figura clau en la definició d’una política burgesa liberal moderada però pròpia de Catalunya, marcà un primer apropament d’aquests intellectuals a la línia defensada fèrriament per la Junta de Comerç i, més…

Es formà al Conservatori de Barcelona amb el seu pare, el violinista Rafael Gálvez Rubio Fou concertino de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i de l’Orquestra Pau Casals, activitat que alternà amb la interpretació com a solista en concerts Al Conservatori del Liceu exercí com a professor de violoncel El 1928 fundà l’Escola Orquestral Gálvez, formació juvenil que tenia l’objectiu de facilitar l’accés de joves instrumentistes al món de l’orquestra El 1936 fundà el Quartet Clàssic Gálvez El seu germà Rafael fou pianista i viola És autor de tres sardanes Jugant , El pati blau i Pedralbes

Estudià durant molts anys amb el seu pare T Milanov, i posteriorment es perfeccionà amb D Ojstrakh a Moscou 1964-69 El 1967 rebé el segon premi del Concurs Reina Elisabet de Bèlgica, i el 1970, el primer premi del Concurs Flesch de Londres Aquell mateix any es presentà al City of London Festival Després d’haver participat en diverses gires de concerts per Europa, el 1976 debutà als EUA i al Canadà En 1985-86 feu una gira per l’Europa de l’Est Interpretà sovint música de cambra amb Radu Lupu Enregistrà els concerts de S Prokof’ev, el concert núm 1 de M Bruch i el concert núm 5 de Mozart i el…

Es formà musicalment al monestir de Montserrat Fou violinista al servei de la casa del duc d’Alba El 1776 feu oposicions i guanyà la plaça de viola de la capella reial També en aquesta capella aconseguí, més tard, la plaça de violí, a la qual s’havia presentat amb divuit concurrents més La seva tasca com a intèrpret de violí li procurà una notable fama i reconeixement

S’inicià en el cabaret, el music-hall i la comèdia musical Els seus discos de compositors contemporanis nord-americans foren grans èxits de vendes i li proporcionaren una popularitat que li obrí les portes del cinema Actuà en nombroses pellícules musicals i els seus dots artístics el convertiren en un estimable actor dramàtic En la seva filmografia destaquen Holiday Inn Mark Sandrich 1942, que incloïa el tema White Christmas , guanyador de l’Oscar a la millor cançó d’aquell any, i Going my way , de Leo McCarey, per la qual el 1944 obtingué l’Oscar a la millor interpretació

De ben jove es traslladà a Barcelona, on va estudiar amb el mestre Zamacois i debutà l’any 1919 al teatre El Dorado De seguida es feu molt popular per la seva sensibilitat i el seu refinament en la interpretació de cançons i cuplets en català, que contribuí a popularitzar, com Les Caramelles , Focs artificials , L’orfeonista , La Marieta de l’ull viu , La Porta Ferrissa , La Font del Gat o Els tres tombs , entre d’altres Realitzà nombroses actuacions als teatres barcelonins, fins a la seva prematura retirada l’any 1925

Doctorat en ciències socials per la Universitat de París, la seva trajectòria com a articulista estigué molt lligada al diari El País , on collaborà regularment des del 1982 i on fou cap de les seccions d’opinió i de cultura Autor d’una trentena de llibres, la major part d’assaig, obtingué els premis Anagrama d’assaig per El planeta americano 1997 i Espasa d’assaig per Señoras y señores Impresiones desde los cincuenta 1998 Altres obres seves són Si usted no hace regalos le asesinarán 1971, la seva primera obra publicada, Días sin fumar 1988, El estilo del mundo La vida en el capitalismo de…

Mesos després del seu naixement, el seu pare fou assassinat per un escamot anarquista Després de llicenciar-se en dret 1959, cursà estudis a l’Escuela Oficial de Cinematografía S’inicià amb diversos curtmetratges, dels quals sobresurt Lección de arte 1962, que el 1963 guanyà la Concha d’Or i el premi al millor curt del Festival de Sant Sebastià Aquest any estrenà el primer llargmetratge, Se necesita chico El 1970 començà a treballar per a la televisió, mitjà en el qual aconseguí una projecció més destacada de la seva carrera, especialment amb el curt La cabina 1972, metàfora del franquisme…

Conegut com Bubi Maier, es formà al Reial Club de Lawn-Tennis del Turó Fou tres vegades campió de Catalunya júnior i absolut 1929, 1930, 1931 cinc en dobles amb Eduard Flaquer 1928, amb Francesc Sindreu 1929-1931 i amb Joan Manuel Blanc 1935, i quatre en dobles mixtos amb Rosa Torras 1928-31 Guanyà set Campionats d’Espanya en individual 1929-35 sis en dobles amb Francesc Sindreu 1929, 1932, 1934, amb Eduard Flaquer 1930, amb Joan Manuel Blanc 1935 i amb Fernando de Olózaga 1944, i tres en dobles mixtos amb Rossa Torras 1929, 1931 i amb la seva germana Maria Isabel 1934 Guanyà diversos…

Formà part del RCD Espanyol, amb el qual, com a jugador, fou campió de Catalunya 1932 i, com a entrenador, aconseguí el Campionat d’Espanya 1941 Fou seleccionador espanyol 1947-50, president de la Federació Espanyola de Basquetbol 1966-71 i dirigí i supervisà la implantació del minibàsquet a partir del 1963 Fou vicepresident del COE 1967-84, del qual fou secretari i vicepresident El 1999 fou nomenat històric del basquetbol català