Resultats de la cerca

El 1973 es doctorà en meteorologia a la Universitat d’Estocolm Des del 1980 fou membre del Max-Planck-Institut für Chemie El 1970 demostrà que els òxids de nitrogen reaccionaven amb l’ozó atmosfèric fent que disminuís la quantitat d’aquest El 1995 rebé el premi Nobel de química, juntament amb Mario Molina i F Sherwood Rowland , pel seu treball en química atmosfèrica, particularment pel que fa a la formació i descomposició de l’ozó Publicà, entre d’altres, Atmospheric Change An Earth System Perspective 1993

Es doctorà 1949 a la Universitat Tècnica de Budapest, i després d’ocupar diversos càrrecs universitaris 1949-54 fou director del centre per a la recerca química de l’Acadèmia de Ciències hongaresa 1954-56 El 1956 emigrà al Canadà, on treballà en diversos laboratoris i universitats 1957-65 Posteriorment 1965 anà als Estats Units, on fou professor a la University of Southern California 1977 Des del 1991 ocupà el càrrec de director de l’Hydrocarbon Research Institute El 1994 li fou concedit el premi Nobel de química per haver demostrat l’existència dels carbocations

Era apotecari a Barcelona i síndic personer de l’ajuntament Fou un dels membres fundadors de la Conferència Fisicomatemàtica de Barcelona 1764, esdevinguda després Acadèmia de Ciències i Arts Hi dirigí habitualment la secció de química i hi impartí classes d’aquesta matèria El 1780 presentà una comunicació titulada Memoria sobre el salitre El seu fill, Josep Ignasi Mollar Barcelona s XVIII — s XIX, ingressà a l’Acadèmia el 1786 El 1791 substituí el seu pare en la direcció de la secció de química Presentà diverses comunicacions, com Origen, esencia y formación del salitre 1789

És el més simple que existeix, i consisteix en tres àtoms d’hidrogen units que han perdut un electró, o tres protons aïllats units per dos electrons S'obtingué al laboratori el 1980 i es detectà a l’espai interestellar l’any 1997 L’existència d’aquest ió donà suport a la teoria d’una xarxa de reaccions ió-molècula que dirigeixen la química dels núvols moleculars interestellars El paper de l’ió és fonamental en la química del cosmos i en la formació dels diferents components dels estels

Fou ajudant de Baeyer a Munic 1875 i professor de química a Erlangen 1882, a Würzburg 1885 i a Berlín 1891 en aquest període ideà la convenció que té el seu nom El 1875 descobrí la fenilhidrazina Estudià sistemàticament els sucres, algunes substàncies colorants artificials derivats del trifenilmetà i els aminoàcids, dels quals obtingué els polipèptids per condensació El 1902 fou distingit amb el premi Nobel de química Les seves obres més importants són Untersuchungen über Aminosäuren, Polypeptide und Proteïne 1906, Untersuchungen in der Puringruppe 1907 i Untersuchungen über Kohlenhydrate und…

Doctorat per la Universitat de Madrid 1944, des del 1947 exercí la docència i fou investigador a la Universitat de València El 1952 anà becat a la Universitat de Basilea, on estudià amb Tadeusz Reichstein El 1964 obtingué la càtedra de bioquímica i química agrícola de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de València, de la qual des del 1987 fou professor emèrit Fou fundador 1957 i director de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments de València IATA, president de l’Instituto Nacional de Ciencia y Tecnología de los Alimentos 1970-74 i president del Consell Superior d’…

Fill d’un ferrer, aprengué l’ofici d’enquadernador, alhora que es dedicava a lectures científiques i filosòfiques Assistent a les conferències de Humphry Davy 1812, aquest el nomenà 1813 auxiliar seu en el Royal Institute, del qual arribà a ésser superintendent 1821 i director 1825 Fou un membre de la Royal Society 1824 i de l’Académie Française des Sciences, professor de química 1833 i un gran experimentalista en el camp de la física i de la química El 1821 començà, amb molt d’èxit, l’estudi de l’electricitat i del magnetisme descobrí la interdependència dels camps magnètics i els circuits…

Conreà primerament l’escultura, però l’abandonà i es llicencià en ciències 1898 i en química 1910 Fou un dels fundadors de la Institució Catalana d’Història Natural 1899, i en fou president 1903 Professor de la Universitat de Barcelona i de l’Escola Superior d’Agricultura 1900-12, fou també membre dels Estudis Universitaris Catalans El 1907 fundà una fàbrica de productes químics, i des del 1909 fou director de la revista La Industria Química El seu germà, Antoni Novellas i Roig Barcelona 1879 — , collaborà amb ell i publicà obres, com Farmacodinamia 1930 i Farmacografía de tinturas, gotas y…

El gres ordinari és constituït per argila plàstica refractària, amb un cert contingut de ferro i, a vegades, per sílice i feldspat El producte que hom obté és impermeable i resistent als agents químics i hom l’empra en la indústria química per a la construcció de recipients i conduccions, en revestiments, etc El gres fi és obtingut a base de caolí, quars, feldspat, etc, i és emprat en la fabricació de material sanitari, en les indústries química i elèctrica i en la ceràmica artística D’origen xinès, el gres ha esdevingut un tipus habitual a l’Occident des del s XV

Estudià a Madrid, a Toledo i a Barcelona i es doctorà en medicina i en filosofia a la Universitat de Bolonya Fou el primer catedràtic de botànica del Real Jardín Botánico de Madrid Completà l’edició de la Flora Española de Josep Quer i hi incorporà un Elogio histórico del botànic català 1784 Traduí al castellà les obres de Duhamel du Monceau S'interessà també per la química, principalment per l’anàlisi de les aigües minerals, i féu conèixer a Espanya les operacions de la química pneumàtica, la teoria dels gasos i les elaboracions de l’èter sulfúric i de l’àlcali volàtil