Resultats de la cerca

Inicià els estudis musicals a la seva ciutat natal i els continuà a Munic i a París, ciutat on entre el 1910 i el 1915 fou deixeble de G Charpentier i M Ravel De nou a Tessalònica, fou nomenat professor del conservatori de la ciutat Premi Nacional el 1923, Riadis destaca per una extensa obra de gran lirisme, amb ecos de la música popular del seu país natal i també de la música oriental De tot el seu catàleg destaquen les cançons

Format inicialment amb Ramiro de Urrecha, el 1904 ingressà al seminari dels Claretians de Valmaseda Biscaia, on continuà els estudis musicals amb Martín Rodríguez Es formà en el coneixement de la tradició gregoriana i de la polifonia renaixentista, tradicions que conflueixen en la seva obra, juntament amb la música basca A partir del 1916 fou organista del Santuario del Corazón de María del Buen Pastor de Madrid La major part del seu catàleg és format per obres de gènere religiós

Fou deixeble de Dominique Prete El 1963 ingressà al Conservatori de París, on continuà els estudis amb André Navarra i els finalitzà amb un primer premi el 1967 Es perfeccionà amb Mstislav Rostropovič i Paul Tortelier Des del 1976 imparteix classes al conservatori parisenc, centre on el 1979 succeí a Navarra en la càtedra de violoncel Ha dedicat una particular atenció a la música contemporània És membre de l’Ensemble InterContemporain Interpreta sovint música de cambra amb Jean-Jacques Kantorow i Jacques Rouvier

Inicià els estudis de violoncel a sis anys i després els prosseguí al Conservatori de París, on obtingué diversos premis Del 1949 al 1957 formà un duo amb Claude Helffer, i combinà la seva tasca com a músic de cambra amb els concerts amb orquestres, com la de l’Òpera de París o la Societat de Concerts del Conservatori Alternà l’activitat de solista amb la de director d’orquestra i de cors, a més de realitzar una important tasca com a compositor

Estudià musicologia a la Universitat de Viena, on es graduà el 1938, i piano i direcció d’orquestra a la Staatsakademie de la mateixa ciutat En acabar els estudis dirigí l’Òpera de Graz 1938-45 i l’orquestra del Mozarteum de Salzburg 1945-51 Exercí també de director general de música a Münster 1951-61 i a Innsbruck 1960-66 Del 1965 al 1970 fou president del Mozarteum de Salzburg Actuà com a director convidat al capdavant de les principals orquestres del món

Fou alumne de Bernat Calvó Puig i feu estudis de violí amb Joan Baptista Dalmau La documentació hemerogràfica conservada l’assenyala com un important pedagog de piano a la Barcelona del seu temps Impartí classes de forma privada i també feu classes de música a les Escoles Pies de Barcelona Entre els seus alumnes hi hagué Joan Baptista Pujol Com feren altres instrumentistes destacats del segle XIX, Gaietà Sala tocà el piano de manera regular al cafè del barceloní Teatre Novetats

Traslladat d’infant a Alacant, fou deixeble de Llorenç Casanova, de qui fou alumne preferit Obtingué el primer premi al certamen d’Alacant del 1894 Amplià estudis a l’escola de San Fernando de Madrid i viatjà per Holanda, per Bèlgica i per França, on féu una notable sèrie de paisatges postimpressionistes Tanmateix s’especialitzà en flors i natures mortes, sense, però, oblidar la figura i el retrat Exhibí obres a mostres de Puerto Rico, Buenos Aires, Nova York, Mallorca i Barcelona

Director del Museu Arqueològic Camil Visedo d’Alcoi 1958 Ha realitzat nombroses prospeccions i excavacions a l’Alcoià i a les comarques veïnes, de primer amb Camil Visedo, després sol, i finalment en collaboració amb el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València Ha publicat diversos estudis com ara El poblado ibérico de El Puig 1952, El ídolo oculado de la cueva Bolumini, Alfafara 1957, Las pinturas rupestres de la Sarga 1974, molts dels quals en collaboració amb ABeltran

Format a l’Escuela Superior de Arquitectura Fou arquitecte provincial de Balears i diocesà de Mallorca, on fou autor de la capçalera neogòtica de Sineu, de la reconstrucció de la parròquia d’Alcúdia 1882, de la façana de la Diputació Provincial començada el 1882, que s’inspira en el gòtic de la Llotja Dins l’estil palladià féu la Casa de la Misericòrdia Es dedicà també a estudis arqueològics Posteriorment fou diputat provincial de Guipúscoa 1896-1905, on tingué diversos càrrecs

Ha sofert algunes interrupcions temporals —la més llarga, del 1934 al 1943—, raó per la qual ha tingut èpoques, la darrera iniciada el 1961 Des del 1906 és òrgan de l’Ateneu de Maó Cal destacar la direcció de Francesc Hernández i Sanz 1898-1934 És d’obligada consulta per a qualsevol mena d’estudis sobre l’illa de Menorca El 1963 Miquel Barber i Barceló publicà un Índice de la Revista de Menorca que abasta les sis primeres èpoques