Resultats de la cerca

Després de treballar com a ajudant de realització per a directors de diferents països −entre els quals Sergio Leone, Mario Camus i Melvin Frank−, debutà el 1978 amb la pellícula d’intriga La parte del león Des d’aleshores ha dirigit pellícules com ara Tiempo de revancha 1981, Últimos días de la víctima 1982, The Stranger 1987, Un lugar en el mundo 1992, La ley de la frontera 1995, Martín Hache 1997, Lugares comunes 2002 i Roma 2004, sovint abordant la realitat del seu país També dirigí la sèrie de televisió Pepe Carvalho 1984, basada en el personatge creat per Manuel Vázquez…

Installat a París des del principi de la dècada de 1960, l’any 1977 obtingué la nacionalitat francesa Entre el 1963 i el 1975 escenificà moltes peces dramàtiques, clàssiques i contemporànies, i començà a collaborar estretament amb el dramaturg Copi el 1967 Dirigí moltes òperes, sobretot al Festival d’Ais de Provença, a la Scala, a París, etc És considerat un dels renovadors del teatre francès Presentà a Barcelona alguns dels seus muntatges, entre els quals Doña Rosita la soltera de Lorca, protagonitzada per N Espert, i La tempestat de Shakespeare i estrenà, al Teatre Poliorama, Una visita…

Començà la seva trajectòria professional amb collaboracions a revistes satíriques argentines El 1962 es traslladà a París, on collaborà al Nouvel Observateur a partir del 1968 De la seva obra dramàtica cal esmentar la Journée d’une Reveuse 1968, L’homosexuel ou la difficulté de s’exprimer 1974 i La nuit de Madame Lucienne 1985 Escriví també novelles i narracions on és constant la presència d’un humor absurd i corrosiu

Estudià art dramàtic amb Louis Jouvet i, des de Gribouille 1937, interpretà més de cent cinquanta films Entreé des artistes 1938, Hotel du Nord 1938, Le jour se lève 1938, Quai des orfèvres 1947, Dix mille dolars au soleil 1963, Les possédés 1988, etc El seu fill Bertrand el dirigí en tres ocasions i també desenvolupà una notable trajectòria al cinema italià a les ordres de M Monicelli — La grande guerre , 1959—, E Scola — Riusciranno i nostri eroi , 1968— o L Visconti a Lo straniero 1966

Aprofità elements extrets del redescobriment del pop i del kitsch per l’alta cultura, amb finalitat crítica En La traición de Rita Hayworth 1968 i a Boquitas pintadas 1969, novelles de fulletó deliberadament cursis, retrata la petita classe mitjana, burgesa, malalta de cinema i de tango En El beso de la mujer araña 1976, que reflecteix la problemàtica del marxisme i de l’homosexualisme dintre el clos d’un penitenciari, ateny una profunditat rarament aconseguida ha estat portada al cinema per HBabenco Altres obres seves són Pubis angelical 1979 i Maldición eterna a quien lea estas pàginas 1981…

Tractà del tema gautxesc en llengua culta Sota el títol comú de Poesías 1885 en edició augmentada, 1906 publicà diversos poemes, entre els quals Santos Vega , on narra la vida llegendària d’aquest payador

Format a la Universitat de Pisa, fou enginyer de la Mancomunitat de Catalunya i catedràtic de l’Escola Superior d’Agricultura Publicà diversos estudis i un diccionari d’agricultura, així com —en collaboració— un diccionari de zootècnia Fou director del Collegi d’Art Major de la Seda i, a la postguerra, treballà per la recuperació d’aquest sector tèxtil Fou secretari general de la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona 1929 i, després, delegat de l’INLE a Catalunya i les Balears Traduí al castellà i prologà el Diario de Galeazzo Ciano 1946, amb el pseudònim de Fabio Congost El seu llibre…

Format a París, el 1965 fundà la seva companyia Le Grand Magic Circus et ses Animaux Tristes, en la qual collaboraren assíduament Roland Topor, Alejandro Jodorowsky i Fernando Arrabal En els seus muntatges utilitzà elements de gran guinyol, tot cercant, a través del sarcasme i la burla, de crear uns espectacles de participació collectiva que podien resoldre's en una festa Cal esmentar, entre els seus muntatges, els musicals Zartan 1971, Mélodies du malheur 1979, Le bourgeois gentilhomme 1981, Cabaret 1988, La Révolution Française 1989, Metropolis 1989 i Zazou 1990 Dirigí també obres d'altres…

Fou jugador del River Plate 1945-49, amb el qual guanyà dues Lligues de l’Argentina 1945 i 1947, i del Millonarios de Bogotà 1949-53, amb el qual guanyà quatre Lligues colombianes, llevat de la del 1950 Jugà cedit un any a l’Huracán 1946 El 1953 Josep Samitier n’impulsà la contractació pel Futbol Club Barcelona després d’arribar a un acord amb el River Plate, club que tenia els drets legals sobre el jugador Parallelament, el Real Madrid negocià amb el Millonarios, l’equip en què jugava Di Stéfano en aquell moment Una estranya maniobra federativa amb aval franquista resolgué que Di Stéfano…

A 14 anys es traslladà a la ciutat andalusa de Granada, on es llicencià en filologia hispànica El 1999 es donà a conèixer amb la novella Bariloche , finalista del premi Herralde, seguida de La vida en las ventanas 2002, Una vez Argentina 2003, de nou finalista de l’Herralde i El viajero del siglo 2009, amb la qual aconseguí els premis Alfaguara, Tormenta i de la Crítica espanyola A més, és autor dels reculls de contes El que espera 2000, El último minuto 2001, Alumbramiento 2006 i Hacerse el muerto 2011, i dels poemaris Métodos de la noche 1998, El tobogán 2002, premi Hiperión, La canción del…