Resultats de la cerca

Un dels líquens silicícoles més freqüents al nostre país és Tephromela atra En la fotografia en veiem els tallus, gairebé blancs, amb la superfície granulosa i els típics apotecis lecanorins amb el marge del color del tallus i prominents Néstor L Hladun El gènere Tephromela , recentment segregat del gran gènere Lecanora , és principalment representat per T atra , un liquen crustaci gairebé blanc, verrucoso-areolat, amb apotecis 0,3-3 mm més o menys prominents, de disc negre, amb un marge tallí blanc ben visible L’himeni i l’hipoteci presenten un característic color porpra, i els ascs, amb un…

Les lepràries formen crostes sorediades totalment pulverulentes, principalment en superfícies que no reben la pluja directa Com que han perdut la capacitat per a formar fructificacions, hom les estudia entre els líquens estèrils En la fotografia, destaquen els tallus grocs de Leproplaca xantholitha , una espècie relacionada amb les Caloplaca , que conté parietina, i els grisos, de Lepraria crassissima , una espècie calcícola, gairebé lobulada Javier Etayo Els líquens estèrils constitueixen un collectiu heterogeni de gèneres que presenten formes de multiplicació asexual soredis, fragmentació…

El nom prové dels afloraments geològics consistents en grans roques de tonalitats blavoses originats fa uns 30 milions d’anys en el moviment tectònic generador de la falla que posa en contacte els materials paleozoics i els cenozoics i separa la Serralada Prelitoral Catalana de la fossa tectònica del Vallès-Penedès L’aflorament és format per farina de falla de tonalitats blavoses originada per la deformació i trituració de la pissarra, que l’erosió eòlica i fluvial converteix en xaragalls Unes formacions similars pertanyents a la mateixa falla són les Roques Blaves d…

La capital és Portoferraio D’aspecte muntanyós, comprèn una àrea de roques sedimentàries a la part oriental, una de roques eruptives a la central i una cúpula granítica a l’occidental La principal riquesa de l’illa és el ferro, que hom troba a la costa d’orient És separada de la península Itàlica pel canal de Piombino Anomenada Aithalía en grec i Ilva en llatí, fou habitada pels etruscs, foceus, cartaginesos i romans A l’edat mitjana la posseïren els pisans i els genovesos Pertangué a Castella del 1596 al 1709, i després al regne de Nàpols adjudicada a França pel tractat d’Amiens…

President de l’Agrupació Excursionista Granollers 1986-2004 i del Grup d’Investigacions Espeleòlogiques de Granollers 1979-2000, descobrí amb companys d’aquesta entitat la cova del Serrat del Vent Osona l’any 1979 Amb el descobriment de la galeria Granollers 1984, el grup topografià uns 4273 m d’extensió, rècord mundial en recorregut de coves de roques gresoses També explorà l’avenc de la Bargadera Vall d’Aran on aconseguí el rècord de Catalunya de profunditat 580 m Morí a l’avenc de Santa Bàrbara Rosselló Publicà La nova galeria de la Cova del Serrat del Vent 1989 i, amb J M…

Té uns 800 km de llargada, amb una amplada entre 100 i 200 km A l’oest, és limitada per la depressió de Puguet i de Villamette, que la separa de les serralades de la Costa, i, a l’est, per l’altiplà del riu Colúmbia Culmina al con volcànic del Rainer 4392 m Al nord és formada per roques metamòrfiques i intrusions granítiques, i al sud, quasi exclusivament per roques ígnies extrusives amb nombrosos cons volcànics Important barrera climàtica, la façana occidental rep més de 2000 mm de pluja l’any és important l’explotació forestal coníferes, i té un gran potencial…

Pot presentar-se entre dues roques ígnies, on mostra diferències de textura i d’estructura, entre una roca ígnia i una de sedimentària, en el qual cas es pot produir metamorfisme de contacte a la roca sedimentària, i entre dues roques sedimentàries, on les capes seran concordants si són paralleles, i discordants si no ho són Hom diu que en un contacte hi ha continuïtat quan no hi ha hagut interrupció en la sedimentació, i discontinuïtat si n'hi ha hagut en els contactes entre dos estrats és on es veuen les marques de sedimentació També hi ha contactes d’origen…

El seu origen és molt variat Les bretxes sedimentàries solen tenir un ciment calcari o silícic Segons el caràcter dels cairells, hom distingeix bretxes calcàries, silíciques, poligenètiques formades per cairells de roques variades En el curs d’un procés de sedimentació, una alteració causada per un esllavissament submarí, un sisme, una variació del nivell marí, etc, poden remoure uns sediments encara no totalment consolidats, fragmentant-los en blocs i cairells, que posteriorment són cementats i coberts per nous materials sedimentaris es formen així les bretxes intraformacionals…

Fins no fa gaire, hom incloïa en aquesta família els líquens amb tallus crustaci o esquamulós, apotecis lecanorins i algues clorococals L’aplicació dels nous criteris taxonòmics n’ha separat famílies tan importants com les bacidiàcies, les esquamarinàcies, les himeneliàcies, etc Segons el concepte actual, comprèn líquens de tallus crustaci, lobulat o no, rarament peltat fixat per un punt central, amb apotecis lecanorins o lecideïns, i amb un aparell apical del tipus Lecanora , amb un tolus fortament I +, un cos axial més pàllid i cambra ocular Les espores són incolores, simples o amb un o més…

Mineral que cristallitza en el sistema ròmbic i pertany al grup dels piroxens Els cristalls ben formats són rars normalment es presenta en grans de forma irregular o en masses exfoliables Té una duresa de 6 i una densitat de 3,2-3,9, és de color blanc o verd clar, i el seu esclat és com el del vidre L’enstatita, juntament amb la hiperstena, forma una sèrie contínua, de la qual aquests dos minerals són els termes extrems Escalfant l’enstatita per damunt dels 1 050°C es transforma en protoenstatita Es presenta en les roques bàsiques i ultrabàsiques amb poca quantitat de calci Com a…