Fins no fa gaire, hom incloïa en aquesta família els líquens amb tal·lus crustaci o esquamulós, apotecis lecanorins i algues clorococals. L’aplicació dels nous criteris taxonòmics n’ha separat famílies tan importants com les bacidiàcies, les esquamarinàcies, les himeneliàcies, etc. Segons el concepte actual, comprèn líquens de tal·lus crustaci, lobulat o no, rarament peltat (fixat per un punt central), amb apotecis lecanorins o lecideïns, i amb un aparell apical del tipus Lecanora, (amb un tolus fortament I+, un cos axial més pàl·lid i cambra ocular). Les espores són incolores, simples o amb un o més septes transversals.
Sobre roques silícies, una de les lecanores més freqüents a les nostres muntanyes és Lecanora rupicola, que aci veiem amb força augment, amb el seu tal·lus de color gris blanquinós, i els seus apotecis pruïnosos, que es confonen amb el tal·lus.
Volkmar Wirth.
Una de les lecanores més freqüents al nostre país, sobre escorça de tota mena de vegetals lignificats, és Lecanora sienae, que prefereix els llocs secs i assolellats. Noteu el disc dels apotecis, de color bru fosc, i el marge tal·lí, propi dels apotecis lecanorins.
Albert Masó.
Carbonea vitellinaria, l’únic representant del gènere a la nostra flora, forma apotecis de color negre, amb excípul negre carbonaci i sense algues, ja que viu com a paràsit de Candelariella vitellina i d’altres espècies del mateix gènere.
El gènere Lecanora, un dels més rics en tàxons entre els líquens, té el tal·lus crustaci, sovint fissurato-areolat, i en un grup d’espècies és dotat de lòbuls marginals. Els apotecis són típicament lecanorins, amb el marge ben visible, del color del tal·lus. Les espores són simples, hialines i generalment de forma el·lipsoïdal.
Els tàxons amb el marge no lobulat constitueixen el subgènere Lecanora. Entre les espècies epifítiques, n’hi ha que tenen els apotecis recoberts d’una capa més o menys gruixuda de pruïna blanca. L. carpinea n’és l’espècie més abundant. Es caracteritza pels nombrosos apotecis, generalment confluents i deformats per pressió mútua, amb el disc pla o convex, C+ groc viu, i el marge tallí prim i poc visible. Viu per tot el territori, sobre una gran diversitat de foròfits (és a dir, arbres i arbustos susceptibles de portar epífits), sobre l’escorça de troncs i branques joves. Una espècie semblant, L. leptyrodes, se’n diferencia per presentar els apotecis amb el disc pla i el marge tal·lí gruixut i persistent, P+ groc; viu als boscos, sobre arbres d’escorça llisa. L. nemoralis s’assembla a les anteriors i només se’n diferencia pel marge tal·lí dels apotecis P+ vermell. L’única espècie d’aquest grup en què el disc dels apotecis és P+ vermell rajola és L. pallida, que viu als boscos d’alzines i de roures (Quercus). L. intumescens és típica de l’escorça dels faigs (Fagus), excepcionalment d’algunes altres escorces llises. Amb el tal·lus gris clar i els apotecis relativament grans, té un marge tal·lí gruixut, P+ taronja. L. symmicta té el tal·lus granulós pulverulent, de color gris verdós clar, C+ taronja. Acostuma a formar extenses taques sobre les escorces dels pins (Pinus), degudes a la juxtaposició de molts tal·lus. Als estròbíls dels pins, a les terres baixes, veurem amb freqüència taques de color verd clar corresponents als tal·lus, granulosos i pulverulents, de L. strobilina, que habitualment presenta apotecis amb el disc de color verd groguenc clar.
Un grup d’espècies de Lecanora difícils de diferenciar entre elles és el format per les que tenen el tal·lus de color blanc, grisós o crem, K+ groc i els apotecis de disc bru (grup subfusca). Un dels representants més freqüents, L. chlarotera, té els apotecis de color bru mat, gairebé negre a la forma meridionalis, i amb el marge tal·lí gruixut i prominent, més o menys rugós, a la forma rugosella; té una àmplia distribució, arriba fins al litoral, i es desenvolupa sobre tota mena d’escorces. L. sienae, més freqüent en llocs assolellats i àrids, té el disc dels apotecis de color bru fosc, lluent, i el marge tal·lí prim; també presenta una àmplia distribució, però no arriba fins al litoral com l’espècie anterior. L. pulicaris s’assembla a L. chlarotera, però té el marge tal·lí P+ vermell (algunes poblacions no presenten aquesta reacció, i això fa necessari un estudi microscòpic per a la seva identificació); l’àrea de distribució és més gran que la de L. sienae, ja que pot arribar a l’alta muntanya. En aquest mateix grup, però amb distribució estrictament litoral, trobem L. lividocinerea (=L. balearica), que es reconeix pel seu tal·lus gris pàl·lid, delimitat per un hipotal·lus blanquinós i la reacció C+ carmí. L. rubicunda presenta una característica reacció amb K al disc de l’apoteci, que dona un color vermell sang, ben observable al microscopi òptic. L. sylvestris presenta el tal·lus i el marge tal·lí K+ groc i, molt poc després, vermell.
A l’alta muntanya, sobre escorces de coníferes, Lecanora circumborealis es reconeix fàcilment per presentar el disc dels apotecis de color negre que recorda el de Tephromela atra però més petit i de marge tal·lí prim i llis. Sobre la fusta descorticada de les coníferes, L. varia forma extenses taques de color verd groguenc, amb abundants apotecis de disc pla i groc verdós, progressivament negre en els més vells, amb marge tal·lí persistent; el tal·lus és P+ taronja. D’aspecte i ecologia semblants, però amb el tal·lus P—, són L. saligna i L. piniperda, que només es poden diferenciar amb un estudi detallat de les espores.
Passem ara a les espècies saxícoles. En tenim un primer grup de tal·lus petit, de color blanc, gris clar o poc visible, de manera que són únicament els apotecis els que formen les taques que recobreixen el substrat; en general, tenen afinitats nitròfiles. Lecanora agardhiana té el tal·lus endolític, de color variable entre el blanc i el verd, i apotecis immersos, amb el disc negre, pruïnós gairebé des del principi, sense marge tal·lí, però amb un marge propi persistent, del color del disc. La podem trobar des del nivell del mar fins a l’estatge montà, sobre substrats carbonatats. Amb els apotecis prominents, pruïnosos i de color més o menys inalterable en tot el desenvolupament, tenim un conjunt d’espècies pròximes, sovint difícils de diferenciar. L. albescens té el tal·lus ben desenvolupat, en bona part cobert pels apotecis, prominents, de color verd groguenc o bru clar, amb el marge tal·lí prim i irregularment crenulat. Està àmpliament distribuït per les roques calcàries, sobretot en edificis, baranes, etc.; més rarament, a la base dels troncs, amb aportació de terra. També pot envair els tal·lus d’altres líquens caldcoles. L. bandolensis se’n diferencia pels apotecis enfonsats, de color bru gris, progressivament més negres. L. crenulata és una espècie pròxima, de tal·lus endolític i apotecis amb un marge tal·lí gruixut, blanc i crenulat, i espores llargues i estretes. L. umbrina té els apotecis amb marge tal·lí prim, enter, de color blanc o glauc, amb el disc convex, de color bru fosc, no pruïnós. És una espècie citada a la muntanya silícia. L. dispersa acompanya sovint L. albescens, però el seu tal·lus no és visible i els apotecis, típicament petits i dispersos, tenen el disc de color bru clar, en general no pruïnós. Es tracta de l’espècie més nitròfila del grup, freqüent sobre roques calcàries, bases de troncs, morter i qualsevol substrat dur nitrificat. L. hagenii es caracteritza per presentar 12 espores per asc.
Lecanora sulphurea té el tal·lus de color verd groguenc, amb apotecis amb aspecte d’ésser lecideïns, amb el disc primer del color del tal·lus, progressivament més ennegrit. És una espècie silicícola, que viu des del mar fins a l’estatge montà. L. orosthea és una espècie pròxima, de tal·lus sorediat pulverulent, de color bru verdós, amb apotecis groguencs, que viu sobre superfícies en extraplom. L. polytropa és una altra espècie que té el tal·lus de color verdós, més o menys groguenc, d’aspecte variable, granulós, fissurato-areolat o fins i tot gairebé nul. El disc dels apotecis és de color clar, verdós o groguenc, amb marge tal·lí regular i persistent. És freqüent a les roques silícies de muntanya. La varietat alpigena té els apotecis molt grossos, que gairebé no deixen veure el tal·lus, amb el marge tal·lí sinuós i el disc groguenc. Viu també sobre roques silícies, en indrets elevats.
Amb el tal·lus blanc o gris clar, K+ groc o vermell viu, tenim un grup d’espècies freqüents. Lecanora campestris té el tal·lus granulós, amb molts apotecis, sobretot a la part central, de disc pla o lleugerament convex, de color bru mat i amb el marge tal·lí sencer i persistent; viu sobre roques silícies més o menys alterades, riques en nitrats, per tot el territori, excloent l’alta muntanya. L. gangaleoides té el disc dels apotecis de color negre i recorda una Tephromela atra de tal·lus i apotecis més petits; és freqüent a tot el territori sobre roques àcides. L. schistina es caracteritza pel seu tal·lus gruixut, llis, fissurato-areolat, K+ groc i poc després vermell, i viu sobre roques silícies no assolellades, principalment a la regió mediterrània. L. cenisia té el tal·lus d’un color des de blanc grisós fins a ocre groguenc, i el disc dels apotecis de color variable, i cobert d’una pruïna del color del tal·lus; viu sobre parets silícies. L. subcarnea es diferencia de l’anterior pel tal·lus i els apotecis P+ vermell, i viu en extraploms de roques silícies.
En el grup de les espècies que tenen els apotecis coberts de pruïna i reaccionen amb C donant color groc, tenim Lecanora rupicola, una espècie blanca, molt freqüent sobre roques silícies més o menys nitrificades, preferentment de muntanya. Té un tal·lus ben desenvolupat, amb apotecis enfonsats o poc prominents, amb marge tal·lí poc persistent. En la varietat típica, el tal·lus és C— i només donen la reacció els apotecis. En canvi, la varietat subplanata té el tal·lus C+ taronja. A la regió mediterrània apareix sovint la varietat sulphurata, de tal·lus groc verdós, amb la mateixa reacció que l’anterior.
Passem ara als de tal·lus lobulat, que s’agrupen en el subgènere Placodium. Hom parla de la possibilitat que alguns hagin actuat de precursors dels diversos gèneres en què es divideixen les antigues Parmelia. L’única espècie d’aquest grup de la nostra flora que té el tal·lus sorediat és Lecanora lisbonensis, que viu sobre substrat calcari, en ambients humanitzats (ruïnes, tanques, parets, etc.), propers al litoral. No ha estat trobada mai fèrtil i té un tal·lus blanc, gruixut, amb soredis granulosos, de color gris blanc blavós. L. congesta forma petits tal·lus (fins a 1 cm) convexos, de color blanc. Els apotecis tenen el disc de color gris brunenc clar, amb el marge tal·lí gruixut i persistent. El tal·lus és C+ vermell carmí. Viu a les illes Medes i al cap de Salou, a la zona del fonoll marí (Crithmum maritimum) i salsona (ínula crithmoides). Semblant, però més clarament lobulada i més gran, és L. pruinosa, trobada a Mallorca, Menorca i Formentera, que se’n diferencia per la reacció C+ taronja del tal·lus.
Entre les lecanores de tal·lus lobulat (placodioides) destaca Lecanora muralis, que viu sobre roques poc inclinades, en general ben adobades, com les codines que afloren sobre el sòl.
Kurt i Helga Rasbach.
A l’alta muntanya silícia, Lecanora concolor forma tal·lus conspicus, de color groc verd, amb el centre fissuratoareolat. Els apotecis, abundants, són difícils de veure perquè tenen el mateix color de tal·lus. És freqüent a les carenes de Núria i Andorra. L. muralis es diferencia morfològicament per tenir el disc dels apotecis de color bru més o menys fosc. Presenta una gran diversitat, tant morfològica com ecològica, que es reflecteix en un cert nombre de tàxons infraspecífïcs. Amb el tal·lus gairebé foliaci, tenim la subespècie dubyi, de les roques silícies d’alta muntanya del Montseny i Andorra. La subespècie bolcana, trobada a la Massana (l’Albera), es caracteritza perquè presenta les arèoles rodejades d’un marge gruixut de color negre. Dins la subespècie tipus, hom distingeix dues varietats, segons l’ecologia i el color del tal·lus. La varietat muralis té el tal·lus de color groc verdós, sense pruïna, i viu a les roques silícies poc inclinades (Montseny, Baix Llobregat, cap de Creus, Prades). La varietat versicolor viu sobre roques calcàries, i té el tal·lus verd blanquinós, pruïnós, rodejat per una línia blanca. Ha estat registrada a Sanaüja, l’Albera i Andorra.
Separades pels seus caràcters microscòpics de les antigues Lecidea, les Lecidella, amb apotecis lecideïns, tenen afinitat amb les lecanores. Una de les més freqüents sobre roques enriquides amb nitrat és L. carpathica, de compartiments tal·lins convexos i de color gris blanquinós.
Javier Etayo.
El gènere Lecidella es diferencia de la resta dels gèneres de la família pel fet de tenir apotecis lecideïns, i un cos axial tancat, als ascs. L. elaeochroma es caracteritza per presentar un tal·lus continu, llis, granulós o finament verrucós, d’un color des de blanc grisos fins a groc verdós, C+ taronja, amb apotecis negres i més o menys convexos. És una de les espècies més abundants entre els epífits, sobre tota mena d’escorces, a tot el territori, però presenta una gran variabilitat morfològica i química, que ha fet que hom hi reconegués diversos tàxons, als quals alguns autors concedeixen la categoria d’espècie: L. flavosorediata, que presenta petits soralis groguencs, L. achristotera, que només es diferencia de L. elaeochroma per tenir l’himeni inspers (amb gotetes refringents de lípids), L. euphorea, de tal·lus gris més o menys glauc, C–, d’ecologia semblant a la de L. elaeochroma però més rara al litoral. Entre les espècies saxícoles del gènere, L. scabra és l’única coneguda a la nostra regió que té soredis. L. carpathica és molt freqüent a les roques silícies més o menys nitrificades. Té el tal·lus verrucoso-areolat, de color blanc, K+ groc. L. subincongrua té el tal·lus gruixut, verrucoso-granulós, d’un color que varia des del blanc grisós, a la varietat subincongrua, fins al groc de sofre o groc verdós, C+ taronja, a la varietat elaeochromoides. Miriquidica és un gènere recentment separat de Lecidea, caracteritzat per la presència d’àcid miriquídic i per un aparell apical semblant al de Lecanora, però sense cos axial; el tal·lus és crustaci, de color gris o bru fosc, amb els apotecis més o menys enfonsats. Coneixem al nostre país M. garovaglii, amb la medul·la K+ groc, i M. griseoatra, amb la medul·la C+ carmí, registrades al Montseny, sobre roques silícies. M. denstata viu sobre roques àcides dures, a l’Acarosporetum hilaris).
Típicament de coloracions brunes, les espècies de Protoparmelia s’havien considerat abans dins el gènere Lecanora. L’espècie mediterrània més freqüent és Protoparmelia psarophana, que viu sobre roques silícies poc assolellades; sovint envaeix altres líquens, com passa en aquest tal·lus fotografiat al Port de la Selva.
Xavier Llimona.
Els tàxons del gènere Protoparmelia presenten un tal·lus bastant gruixut, bru fosc o olivad. P. badia és una espècie de la muntanya silícia, d’apotecis circulars, amb el disc més o menys pla, de color bru fosc i marge tal·lí persistent, amb espores fusiformes; quan la medul·la és KC+ vermell tenim la varietat cinereobadia. P. psarophana té el tal·lus de color bru clar o bru grisós, amb zones blanquinoses, per destrucció del còrtex. Les arèoles properes al marge es distribueixen radialment. Els apotecis tenen disc convex i marge tal·lí prim que, al final, desapareix. És coneguda a la costa i a la muntanya mediterrània silícia. Amb el tal·lus de color bru olivaci i lòbuls marginals més o menys diferenciats, tenim dues espècies, P. olivascens, de lòbuls fins i ben visibles, amb la medul·la K+ groc i després vermell, trobada al Rosselló i a l’Alt Empordà, i P. montagnei, de tal·lus més gruixut, lòbuls menys diferenciats i medul·la K—, que també viu sobre roques silícies de la regió mediterrània, en aquest cas properes a la mar.
La part alta dels blocs silicis on s’aturen els ocells, a muntanya, és sovint colonitzada per diverses espècies ornitocopròfiles del gènere Rhizoplaca, de tal·lus peltat, és a dir, esquamulós, però unit al substrat per un sol punt central. L’espècie més freqüent és la bella R. chrysoleuca, d’apotecis de color salmó.
Javier Etayo.
El gènere Rhizoplaca comprèn líquens de tal·lus esquamulós gairebé foliaci, fixat al substrat per un punt central, amb apotecis superficials, sèssils, de tipus lecanorí. R. chrysoleuca (=R. rubina) és l’espècie més vistosa del gènere, sobretot pels grans apotecis amb disc de color salmó o taronja clar, que arriben a recobrir tot el tal·lus, que forma petits pulvínuls a la part exposada de les roques silícies de les muntanyes, en llocs visitats pels ocells; és freqüent als Pirineus i apareix també als cims del Montseny. R. melanophthalma té el disc dels apotecis de color bru olivaci o negre pàl·lid, i un tal·lus i una ecologia semblants a l’espècie anterior; és força freqüent als Pirineus. R. peltata (Andorra i Montseny) es caracteritza pel color bru vermellós, rosat o groguenc del disc dels apotecis, que té un marge tal·lí gruixut i flexuós. Viu sobre parets verticals de roques àcides.
El gènere Pyrrhospora comprèn líquens amb apotecis d’un color des de vermell brunenc fins a bru negrós, sense marge tal·lí, amb un epiteci ric en grànuls que reaccionen amb K i donen un color vermell porpra. L’única espècie trobada al nostre país, P. quernea, és un liquen corticícola, de tal·lus groguenc, a vegades més o menys verdós, C+ taronja, granuloso-pulverulent, a vegades continu, amb apotecis de color vermell fosc. Es troba al cap de Creus, sobre escorces de càdec (Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa) i també de l’illa de Menorca, sobre branques d’alzina (Quercus ilex). P. cinnabarina, de tal·lus sorediat, blanquinós o gris verdós, rarament amb apotecis, viu sobre escorces àcides d’arbusts, en llocs mitjanament freds.