Resultats de la cerca

Nomenats en nombre de tres, foren encarregats d’exercir, a Girona, Lleida i Tarragona, les funcions de caràcter executiu fins aleshores pròpies de les desaparegudes comissions provincials, i representaren el govern de la Generalitat en totes llurs relacions amb les altres autoritats Els primers foren Josep Irla i Bosch per Girona, Epifani Bellí i Castiel per Lleida, i Ramon Nogués i Biset per Tarragona Ja en la guerra civil, ho foren Lluís Mestres i Capdevila per Tarragona, i Domènec Carrové i Viola per Lleida

Fill quart de Nicolau de Pròixida i Carròs Comanador d’Atzeneta i Perputxent Comtat Elegit mestre per la comunitat 1409 i havent pres possessió del càrrec, se li oposà Ramon Alemany de Cervelló, nomenat per Benet XIII, el qual s’havia reservat l’elecció Nicolau acudí a l’antipapa Alexandre V i fou confirmat per aquest Per tal d’evitar la lluita, el rei nomenà àrbitre el cartoixà Bonifaci Ferrer i aquest declarà vacant el càrrec en litigi Recuperà la comanda i en fou després claver 1412

Era de la família Peralta de Lleida i consta com a canonge el 1244 Seguint l’exemple del bisbe Guillem de Barberà i els consells de sant Ramon de Penyafort es féu dominicà Es remarcà per la seva virtut i fou elegit bisbe a la mort del seu antecessor 1255, però es resistí a acceptar Consta la seva actuació episcopal pel maig del 1256, i morí quatre mesos després Hom el venera com a sant, sense, però, haver estat mai reconegut oficialment el seu culte

Doctor en teologia per València i en dret canònic per Toledo El 1886 fou nomenat bisbe d’Oriola Destacat lullista, considerà que cal extreure coneixements de les obres de Llull per a enriquir la neoscolàstica Tingué una gran influència en la “Revista Luliana” 1901-05 De les seves obres cal destacar Estudios sobre la filosofía del beato Ramón Llull naturaleza del alma , publicada a “Museo Balear” el 1884, Estudio sobre la filosofía y teología de RLulio 1904 i El optimismo del beato Raimundo Lulio 1904

Bisbe d’Urgell 1572-76 i de Barcelona 1576-98 A Barcelona continuà l’obra reformadora posttridentina protegí les fundacions d’ordes religiosos carmelitans descalços, mínims, caputxins, introduí el missal i el breviari romans, i fundà el seminari diocesà 1593 Promogué la canonització d’Oleguer i Ramon de Penyafort És autor d’un tractat sobre la confessió, el Memorial de manaments i advertències per als sacerdots Barcelona 1598 Sembla que encarregà a M A Camós la reforma de les comèdies a la diòcesi barcelonina

Era fill del comte Ramon I de Tolosa Pare i fill es trobaren lligats estretament a les lluites polítiques dels darrers anys de Carles II el Calb El 871 atorgà, per delegació de l’emperador, un precepte de concessió de béns fiscals a favor d’Alaó Pel febrer del 872 rebé de Carles el Calb el comtat de Carcassona-Rasès En caure en desgràcia davant l’emperador, fou atacat per Bernat Plantapilosa, comte d’Alvèrnia, que volia apoderar-se de Tolosa, i morí en la lluita

Filla única del comte Ramon Berenguer III de Barcelona i de la seva primera muller Maria Roderic de Vivar Fou casada el 1107 amb el comte Bernat III de Besalú a qui aportà en dot el comtat d’Osona Mort el marit el 1111, es casà després 1118 amb el futur comte Roger III de Foix Fins fa poc hom ha cregut, equivocadament —per una mala lectura dels texts—, que la muller de Bernat III de Besalú era una germana de Ximena, de nom Maria

Utilitzada a partir de l’impressionisme, fou introduïda als Països Catalans a la fi del s XIX, amb l’anada dels pintors catalans a París i la volguda adaptació de les formes impressionistes per part d’ells n'és exemple l’oli Plein air de Ramon Casas pintat entre el 1890 i el 1891 i conservat al Museu d’Art Modern de Barcelona, que és, amb el Ball al Moulin de la Galette Cau Ferrat, Sitges, l’obra més representativa de l’etapa parisenca de l’autor

Fundada a Barcelona per Josep Ribas Sanpons, fou una de les primeres tribunes de l’anomenada cultura underground a l’Estat espanyol Entre la nòmina de collaboradors de la primera època s’hi troben Toni Puig, Ferran Mir, Lluís Racionero, Quim Monzó, Santiago Soler i Amigó i Ramon Barnils La revista conjuminà un discurs polític avançat amb la divulgació d’estils de vida alternatius Es publicà en dues èpoques, entre 1974-80 i 1987-99, amb el colofó d’un número especial l’any 2004

Atribuït a Jaume I i més versemblantment a Jaume II, hom pot datar-ne la redacció cap a la darreria del segle XIII És una adaptació del compendi Secretum secretorum i, com Poridad de poridades i Apothegmata philosophorum , d’Ibn Ishaq, el seu contingut és una combinació d’elements polítics i filosòfics procedents de l’empirisme i de la filosofia antiga Comprèn lletres, proverbis, prediccions i oracions, entre altres components Bibliografia Bonner, A i Badia, L 1991 Ramon Llull Vida, pensament i obra literària Barcelona, Empúries