Resultats de la cerca

Passà la infantesa entre Sallent i l’antic districte cinquè “el Barri Xinès” de Barcelona Es guanyà la vida amb diferents oficis i el 1974 es llicencià en història Treballà posteriorment com a mestre i des del 1981 com a cap de publicacions de l’Escola de Mestres Rosa Sensat Els anys seixanta, en ocasió d’un concurs literari convocat per l’empresa on treballava, descobrí els seus dots d’escriptor, sobretot en el gènere infantil i juvenil El 1966 publicà El Zoo d’en Pitus , novella guardonada amb el premi Folch i Torres de literatura infantil i juvenil i que assolí un èxit extraordinari, amb…

D’origen alemany, estigué actiu a València en 1390-1410 Sobre ell i Pere Nicolau s’assenta tota l’estructura de l’estil internacional valencià de línia flamenca Cal advertir, d’una banda, que el seu origen alemany no té res a veure amb l’expressionisme germànic, que és posterior, i, d’altra banda, que la temàtica de les obres perdudes indica relació directa amb el món flamenc i coneixement de la plàstica toscana L’única obra documentada que en resta, la taula de Sant Tomàs apòstol Museu de la Seu de València, tot i que és insuficient per a jutjar tota l’obra d’un pintor i malgrat haver estat…

Fill d’un músic municipal i una cantant mediocre, es formà a Bolonya amb SMattei, amb el qual conegué l’obra de Haydn i Mozart, que l’influïren hom li retragué sovint un estil germanitzant Dedicat al teatre, debutà amb la farsa La cambiale di matrimonio 1810 ben acollida, escriví òperes bufes L’inganno felice , 1812 La scala di seta , 1812 que li donaren nom el mateix any estrenà ja al Teatro alla Scala de Milà La pietra del paragone i el 1813 consolidà la seva fama amb Tancredi , òpera seriosa, i les bufes Il signor Bruschino i L’Italiana in Algeri Hi emprà recursos còmics de l’escola…

De formació autodidàctica, es donà a conèixer amb narracions breus Fum d’ara 1959, La xera 1962, premi Víctor Català 1961 i El foc i la cua 1966 Com a novellista s’inicià amb Cel de tardor 1961 D’un realisme personal — L’altre demà 1964 i Els camins 1966—, evolucionà vers la narració autobiogràfica i de records de la Guerra Civil que orienten bona part de la seva obra literària, presidida per una descripció realista dels fets que narra La derrota 1966, premi Sant Jordi 1965 i Els ulls i la cendra 1966 A part altres novelles — Castelladral 1969, Estimada Teresa 1974, El mal que m’heu fet 1978…

Vida Nasqué circumstancialment a Mallorca, on els seus pares, que eren catalans, s’exiliaren durant la guerra del Francès Altra vegada a Barcelona 1822, inicià els estudis musicals amb Ramon Vilanova, llavors mestre de capella a la catedral Vers el 1830 es traslladà a Madrid per estudiar al conservatori, institució que li atorgà el primer premi de piano el 1832 Aquest any viatjà a París, on estudià amb PJ Guillaume Zimmermann i rebé grans elogis de HJ Bertini, F Liszt i AF Marmontel El 1836 s’establí a Lió, on es dedicà a la docència i a fer concerts De nou a Barcelona 1852,…

Estudià ciències biològiques a la Universitat de Barcelona i amplià estudis becat per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc Obtingué el doctorat amb una tesi sobre ecofisiologia vegetal Catedràtic d’ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona 1981-2005 i posteriorment catedràtic emèrit, fou el primer director 1987-98 del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals  CREAF, i feu posteriorment una estada a Stanford Des del CREAF ha impulsat els estudis sobre ecologia del bosc mediterrani, els incendis forestals, els ecosistemes urbans i els efectes ecològics del canvi global Fou l’…

Vida i obra D’una família de músics que s’establí el 1829 a Barcelona, feu magisteri i estudis musicals Es donà a conèixer com a autora teatral i llibretista Publicà  El príncipe de Bretaña , Amor y orgullo i  Lealtad a un juramento  1842 —estrenada amb gran èxit al teatre de la Santa Creu de Barcelona—, i el llibret de l’òpera  Il proscripto d'Altemburg 1843, composta pel seu germà Carles Grassi Abandonà la carrera teatral, es relacionà amb el cercle literari de Víctor Balaguer i collaborà al diari  La Corona de Aragón  dirigit per ell 1854-46 i revistes també dirigides per ell…

Es llicencià el 1951 Deixeble de Jaume Vicens i Vives, fou lector de castellà a Durham 1954-55, professor a la Universitat de Barcelona 1959, catedràtic d’història contemporània a València 1966 i, des del 1971, de la de Barcelona S’especialitzà en l’estudi de la població, història agrària i els moviments socials als Països Catalans D’entre els seus estudis cal destacar La colonia mercantil francesa en Barcelona a mediados del siglo XVII 1956-59 i, en collaboració amb Jordi Nadal, La population catalane de 1553 à 1717 1960, Barcelona en 1717-1718, un modelo de sociedad preindustrial 1963 i La…

Fill d’un candeler, estudià dibuix a la Universitat de Greifswald i completà estudis a l’acadèmia de Copenhaguen amb Jens Juel i N Abilgaard 1794-98 Establert a Dresden el 1798, intimà amb Philip Otto Rünge El 1805 Goethe, que després tingué diversos contactes amb ell, li concedí un premi dels “Amics de l’Art” de Weimar per dues obres presentades a l’exposició anyal d’aquella ciutat L’any següent començà a pintar regularment a l’oli, i el 1808 formà part del grup “Phöbus” juntament amb H Kleist Fou elegit acadèmic de Berlín el 1810 Durant l’ocupació francesa de Dresden 1813 es retirà a…

Es formà a les escoles de belles arts d’Olot 1943-45 i de Sant Jordi de Barcelona, on obtingué el títol de professor de dibuix el 1951 El 1953 un greu accident mentre pintava el mural del baptisteri de l’església de Betlem de Barcelona el deixà paraplègic, cosa que tanmateix no l’impedí la realització d’una obra diversa i abundant, desproveïda de tota mena d’academicisme tant en les primeres manifestacions escultòriques Crist jacent , a la catedral de Girona, 1958  Sant Benet , al monestir de Montserrat, 1962 com en les més posteriors que incorporaven elements més innovadors Blocs de ciment…