Resultats de la cerca
Es mostren 817 resultats
Francesc Xavier Fluvià
Historiografia catalana
Escriptor jesuïta.
Ensenyà filosofia i teologia a Barcelona, i posteriorment fou rector del Collegi de Sant Bernat de Cervera i president de la Congregació de Seculars a Barcelona Se li coneixen dues obres, totes dues sobre el seu orde Apostólicos afanes de la Compañía de Jesús 1754 i Vida de S Ignacio de Loyola, fundador de la Compañía de Jesús 1753, 2 vol En comptes de seguir la història més clàssica de Pedro de Ribadeneyra sobre sant Ignasi, Fluvià preferí la de l’autor siscentista Francisco García La seva intenció, segons reconeix en el pròleg, és imitar el que havia fet el jesuïta italià Antonio Francesco…
Farinelli
Música
Castrat italià de nom Carlo Broschi.
Adoptà el nom de Farinelli del seu primer mestre, Farinelo, de Nàpols Rebé la primera formació musical del seu pare, compositor, i després anà a Nàpols, on fou alumne de Farinelo, Caffarelli i de Nicola Porpora El 1720 feu la seva primera aparició pública, interpretant la serenata Angelica e Medoro amb música de Porpora i text de P Metastasio El 1723 debutà a Roma amb Adelaide , també de Porpora, interpretant les àries de més gran virtuosisme i extensió vocal Posseïdor d’una veu de soprano prodigiosa, amb una amplitud de més de tres octaves i un sentit musical i expressiu únic, Farinelli…
Carme Vilà
Música
Pianista catalana.
Començà a tocar el piano a quatre anys, i el 1949 ingressà al Conservatori Superior del Liceu de Barcelona, on finalitzà els estudis amb les medalles d’Or i de Plata El 1954 quedà finalista en el Concurs Internacional de Piano de Ginebra i inicià la carrera de concertista Posteriorment aprofundí els estudis musicals amb B Siki i R Hauser El 1960 es traslladà a Siena per assistir als cursos de G Agosti i A Cortot i dos anys més tard guanyà el Concurs Internacional de Piano de Viena, i rebé el Reife Prüfung de la Musik Akademie de Viena amb la màxima qualificació El 1966 obtingué la Medalla…
Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico
Dret
Llei orgànica aprovada per les Corts Generals espanyoles el 30 de juny de 1982 i declarada en part inconstitucional.
El seu objectiu era la igualació del sostre competencial entre les comunitats autònomes i establir la primacia de les lleis i normes dictades pel govern espanyol sobre les de les comunitats autònomes En l’article 2 “se entenderá que corresponde a las Cortes Generales o, en su caso, al Gobierno la determinación de los principios y reglas esenciales de la regulación de la materia de que se trate” afirmava la capacitat de l’Estat d’interferir en la normativa autonòmica, i en l’ article 4, establia explícitament que "Las normas que el Estado dicte en el ejercicio de las competencias que le…
llegenda
Història
Literatura
Narració, oral o escrita, d’aparença més o menys històrica, però en realitat amb una major o menor proporció d’elements imaginatius.
És generalment relacionada amb una persona o un grup humà, o amb un monument, un lloc o un territori Acostumen a agrupar-se en cicles entorn d’un centre d’interès protagonista, esdeveniment, etc Poden ésser religioses, profanes o mixtes, segons el tema que desenvolupen També poden ésser populars de formació més o menys espontània o inconscient, erudites o fruit d’una combinació d’elements de tots dos orígens Poden haver estat inicialment erudites i haver aconseguit després una àmplia popularitat Contenen quasi sempre un nucli merament històric, al voltant del qual s’ha format una excrescència…
Lluís Calvo i Guardiola
Literatura catalana
Escriptor.
Llicenciat en geografia, sobresurt per la seva producció poètica, que inclou els reculls Veïnatge d’hores 1987, premi Amadeu Oller, A contrallum 1989, premi Miquel Martí i Pol, Vida terrenal 1991, premi Miquel de Palol 1990, Jardí d’una ciutat deserta 1992, premi Salvador Espriu, de Calafell, 1991, La llunyania 1993, El món que respirava pels ulls 1996, premi JM López-Picó 1995, L’estret de Bering 1997, premi Ciutat de Palma 1996, Opus spicatum 2000, premi Maria Mercè Marçal, Omissió L’u de la u 2001, El buit i la medusa 2002, flor natural als Jocs Florals de Barcelona, La tirania del discurs…
,
Ignaz Jacob Holzbauer
Música
Compositor austríac.
Malgrat l’oposició del seu pare, es formà en cant, piano, violí i violoncel al cor de Sant Esteve de Viena Després d’una breu estada a Venècia, acceptà, probablement el 1730, la plaça de mestre de capella del comte Rottal de Holešov, a Moràvia El 1737 es casà amb la cantant Rosalie Andreides i poc temps després el matrimoni es traslladà a Viena, on fou director musical del teatre de la cort L’any 1744 anà a Itàlia, en un viatge que el dugué a Milà i a Venècia, i tornà a Viena el 1747 El 1751 succeí a GA Brescianello com a primer mestre de capella a la cort de Stuttgart Durant vint-i-cinc anys…
,
Aurèle Nicolet

Aurèle Nicolet
© Fototeca.cat
Música
Flautista suís.
Estudià a Zuric amb André Jaunet i Willy Burkhard, i posteriorment continuà els estudis al Conservatori de París, on fou deixeble de Marcel Moyse El 1947 es diplomà amb un primer premi en flauta i l’any següent fou guardonat amb el primer premi del Concurs Internacional de Ginebra Del 1948 al 1950 fou primer flautista de l’Orquestra de Winterthur, i del 1950 al 1959, de la Filharmònica de Berlín El 1958 debutà al Festival de Salzburg amb el Concert per a flauta en re M , KV 314, de WA Mozart El seu repertori abastà des de Bach fins a la música del segle XX, amb Mozart com un dels seus…
,
Felicity Lott
Música
Soprano anglesa.
Considerada una de les grans intèrprets del repertori operístic straussià i mozartià, inicià els seus estudis musicals a l’edat de cinc anys i a dotze començà a rebre lliçons de cant Estudià a la Royal Academy of Music de Londres i el 1973 debutà amb la Unicorn Opera El 1975 feu el seu debut operístic com a Pamina, de La flauta màgica de Mozart, a l’English National Opera El 1976 participà en l’estrena, al Covent Garden de Londres, de l’òpera We come to the River , de H W Henze i feu una gira amb la companyia del Festival de Glyndebourne com a Comtessa Madeleine Capriccio El 1990 debutà al…
,
presència eucarística
Cristianisme
Tipus de presència del Crist en l’eucaristia, dit també presència sacramental.
Les primeres controvèrsies sobre la natura d’aquesta presència daten de la primera edat mitjana, en què hom troba ja, sota una aparent coincidència, la divisió entre els precursors de la transsubstanciació i els qui accentuaven la permanència del pa i del vi eucarístics en el sagrament només posteriorment aparegué la doctrina del caràcter simplement simbòlic de la presència de Crist Al segle IX Pascasi Radbert fou el primer a posar en dubte la identitat entre el cos eucarístic de Crist i el seu cos ressuscitat, mentre que, al segle XI, Guitmund d’Anvers formulà la doctrina de la impanació, la…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina