Resultats de la cerca
Es mostren 544 resultats
condrocrani
Anatomia animal
Crani de tipus cartilaginós que es dóna en tots els vertebrats en estat embrionari i que en els àgnats i condrictis persisteix en l’estat adult.
peroné
Anatomia animal
Os dels vertebrats terrestres situat a la part externa del segon segment de les extremitats posteriors, al costat de la tíbia, que ocupa la part interna.
És un os prim que representa sobretot una zona d’inserció muscular, puix que la funció d’aguantar l’extremitat correspon a la tíbia
encefalina
Bioquímica
Pentapèptid opiaci natural, isolat d’extrets del cervell dels vertebrats, amb funció de neurotransmissor cerebral i amb propietats analgèsiques més potents que les de la morfina.
Hom en coneix dues variants la metionina-encefalina i la leucina-encefalina, i els atribueix una certa inhibició dels missatges nerviosos del dolor Actuen sobre els mateixos receptors que la morfina, als quals s’associen més fortament, i la seva acció és de curta durada perquè són ràpidament metabolitzades i no creen així addicció al mateix organisme Hom en troba en petites quantitats a la hipòfisi i dins les neurones, d’on són alliberades en circumstàncies molt determinades La seqüència d’aminoàcids de la metionina-encefalina es troba també formant part de la seqüència de la β-endorfina, que…
amni
Biologia
Membrana fina, transparent i resistent que constitueix la capa interna del sac embrionari en què es desenvolupen els embrions dels vertebrats amniotes (rèptils, ocells i mamífers).
És format per epiteli extraembrionari i per mesoderm, i a vegades creix fins a embolcallar tot l’embrió
illots de Langerhans
Biologia
Anatomia
Grups de cèl·lules ovals o esfèriques, que es troben escampades en el pàncrees dels vertebrats, la funció més important dels quals és la producció d’insulina.
Foren descrits histològicament pel metge patòleg alemany Paul Langerhans 1847-88
digestió
Alimentació
Biologia
Procés complex, mecànic i enzimàtic, que té com a finalitat primordial de sotmetre els aliments a unes determinades transformacions perquè puguin ésser absorbits per la mucosa intestinal i incorporats a la matèria viva.
Segons la classe d’aliment o les condicions nutritives nutrició s’incorporen a la matèria viva per a ésser utilitzats amb funció plàstica reposició de matèria o energètica D’una manera general, hom pot dir que els enzims utilitzats pels animals són proteases, específiques per a les proteïnes, lipases, que degraden els greixos, i carbohidrases, que hidrolitzen els sucres Aquests enzims degraden les proteïnes a aminoàcids, els lípids a àcids grassos i alcohol, i els sucres de cadena llarga a disacàrids o monosacàrids En els animals celomats la digestió abraça tres sectors clarament definits…
Juràssic
Geologia
Segon sistema (i període) de l’era secundària o Mesozoic, situat damunt el Triàsic i sota el Cretaci.
El terme Juràssic fou començat a emprar per Avon Humboldt el 1795, bé que fou Lvon Buch que li donà el contingut actual És situat entre -213 i -144 milions d’anys Aquest període, eminentment transgressiu, en el qual la mar envaí en tres ocasions els continents, es caracteritza per la calma tectònica Durant el Juràssic l’Amèrica del Nord estigué unida a Euràsia, l’Amèrica del Sud completament aïllada, Austràlia restà unida a l’Antàrtida, i l’Àfrica i l’Índia també estigueren aïllades L’oceà Atlàntic era en plena expansió i la mar de Tetis formava un enorme geosinclinal, el qual s’emplenava…
Sistema nerviós central
Anatomia humana
El sistema nerviós central , constituït per l’encèfal i la medulla espinal, és la part del sistema nerviós que en controla l’activitat general Regula el funcionament dels diversos òrgans i aparells del cos, i s’hi localitzen les funcions psíquiques superiors pròpies de l’ésser humà El sistema nerviós mostra una complexitat gradual des dels éssers més primitius fins als més evolucionats, amb relació al seu nivell de vida cada vegada més independent En els éssers unicellulars, com és ara l’ ameba , l’única cèllula existent exerceix les funcions d’apropar-se a l’aliment o allunyar-se de les…
Òliba
L’òliba Tyto alba és un rapinyaire nocturn mitjà entre 32 i 34 cm d’aspecte inconfusible, a causa dels tons claríssims o daurats de tot el seu cos beix i marró clar al dors i les ales, blanc o crem al pit i l’abdomen, altrament tot clapat de motes negres o molt fosques, i també a causa de les grans ulleres que li emmarquen la cara És un devorador de petits vertebrats els ossos i pèls dels quals regurgita polidament egagròpiles, de crit llòbrec i esfereïdor, hoste habitual de torres i campanars Tony Tilford/Index L’òliba és una espècie sedentària, hivernant i nidificadora als…
La fauna i el poblament animal dels deserts i subdeserts freds
La distribució i la diversitat de la fauna La fauna de les zones de deserts freds i càlids posseeix, en general, molts trets en comú La fauna dels deserts es va desenvolupar en relació directa amb la formació de la fauna dels continents on es troben aquests deserts així, doncs, les peculiaritats diferenciadores de les faunes dels deserts són determinades, no sols per les característiques del clima, sinó també per l’aïllament dels territoris àrids provocats per les cadenes muntanyoses o per les regions humides Els massissos muntanyosos asiàtics, que es disposen bàsicament en sentit latitudinal…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- 32
- 33
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina