L’òliba (Tyto alba) és un rapinyaire nocturn mitjà (entre 32 i 34 cm) d’aspecte inconfusible, a causa dels tons claríssims o daurats de tot el seu cos (beix i marró clar al dors i les ales, blanc o crem al pit i l’abdomen), altrament tot clapat de motes negres o molt fosques, i també a causa de les grans ulleres que li emmarquen la cara. És un devorador de petits vertebrats els ossos i pèls dels quals regurgita polidament (egagròpiles), de crit llòbrec i esfereïdor, hoste habitual de torres i campanars.
Tony Tilford/Index.
L’òliba és una espècie sedentària, hivernant i nidificadora als Països Catalans. Com a nidificadora la trobem pràcticament arreu, tant a Catalunya com al País Valencià i a les Balears, on és més comuna a Mallorca i Menorca que a Eivissa i Formentera. A Andorra es considera com a rara i molt localitzada. Manca, en general, de totes les comarques pirinenques, ja que normalment no puja per damunt dels 1000 m d’altitud.
La seva fenologia de posta és molt variable, perquè sembla que, segons assenyalen alguns autors, pot reproduir-se en qualsevol època de l’any, sempre que hi hagi una gran abundància de preses disponibles. Malgrat tot, als Països Catalans es considera que realitza una o dues postes l’any, que tenen lloc des de l’abril fins al juliol; només s’ha comprovat un cas de 3 cries seguides d’una mateixa parella al Vallès. El nombre d’ous per posta observat a diferents comarques catalanes, és de 2 a 7; la producció de polls oscil·la entre 1 i 4, però generalment volta cap els 3. L’hàbitat de l’òliba consisteix, en general, en espais oberts de tot tipus, on cerca els rosegadors de què s’alimenta. Així, la podem observar a tota mena de cultius, tant de secà com de regadiu, ametllers, oliveres, tarongerars (al País Valencià), fruiterars en general (a Lleida i Girona), etc.; també és freqüent veure-la a les vores de boscs i de poblacions.
Àrea de nidificació de l’òliba (Tyto alba) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
L’òliba instal·la els nius als talussos sorrencs d’origen fluvial i als cingles (ambdós llocs constitueixen el seu hàbitat original), però, a més i principalment, ho fa a les construccions humanes com campanars, cases enrunades, golfes de masies, bordes, etc. Malgrat tot, a Formentera i a Menorca s’ha comprovat que nidifica més habitualment als penya-segats marins que no a les construccions humanes. Als Països Catalans, es reprodueix, doncs, pràcticament arreu on troba el seu hàbitat idoni i un lloc on instal·lar el niu. Viu des del nivell de la mar fins a les muntanyes, i evita, però, les grans serres; la màxima altitud en què se l’ha observat és a 1200 m. Hom desconeix actualment el nombre de parelles reproductores als Països Catalans, però tanmateix hi és força habitual. Encara que sembla estable, en molts indrets pot patir, segons indiquen alguns autors, notables variacions provocades per les oscil·lacions de les poblacions de rosegadors.
Durant els mesos d’hivern s’ha observat en certs indrets un increment de la densitat d’òlibes; això és degut a l’arribada d’exemplars provinents del centre i el N d’Europa que venen aquí a hivernar. D’altra banda, es produeixen també moviments locals de parelles que es reprodueixen a les serres i que, durant l’hivern, baixen cap a les planes.