La fauna i el poblament animal dels deserts i subdeserts freds

La distribució i la diversitat de la fauna

La fauna de les zones de deserts freds i càlids posseeix, en general, molts trets en comú. La fauna dels deserts es va desenvolupar en relació directa amb la formació de la fauna dels continents on es troben aquests deserts; així, doncs, les peculiaritats diferenciadores de les faunes dels deserts són determinades, no sols per les característiques del clima, sinó també per l’aïllament dels territoris àrids provocats per les cadenes muntanyoses o per les regions humides. Els massissos muntanyosos asiàtics, que es disposen bàsicament en sentit latitudinal, tenen un paper fonamental en la distribució de la fauna dels deserts freds i càlids. Els deserts freds, que ocupen en aquest continent una àrea immensa, presenten una fauna molt característica.

L’origen dels deserts i el procés de poblament animal

Tant els deserts freds com els càlids d’Euràsia, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, es van formar de manera gairebé independent, i això dóna a les seves faunes uns nivells d’endemisme elevats. Tots els deserts de l’Amèrica del Nord pertanyen a la subregió sonorana de la regió zoogeogràfica holàrtica. Els deserts asiàtics pertanyen a la subregió sàharo-gobiana de la regió holàrtica. Els deserts de l’Amèrica del Sud són més peculiars pel que fa a la fauna, i pertanyen a la subregió xileno-patagònica de la regió zoogeogràfica neotropical. La riquesa de l’actual fauna desèrtica està directament lligada a les condicions històriques de formació dels deserts a cada continent, com també amb l’extensió dels territoris desèrtics. La formació dels deserts moderns, tant a l’Amèrica del Sud com a l’Amèrica del Nord i a Àsia, va començar aproximadament al mateix temps, durant el Miocè, però va tenir lloc de manera diferent. Els deserts de l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud mai no es van estendre tant com els asiàtics.

A l’era pre-glacial, al territori dels deserts moderns de clima temperat de l’Amèrica del Sud (la Patagònia), existia un únic espai desèrtic. La glaciació plistocènica reduí el territori de zones àrides i comportà la desaparició de moltes espècies de la fauna que ja s’havien habituat a les condicions desèrtiques, com els antics marsupials de la família dels argirolàgids. Al mateix temps, l’istme de Panamà, format ja durant el Pliocè, no permetia que les espècies d’animals desèrtics de l’Amèrica del Nord s’estenguessin cap al S, perquè els deserts de l’Amèrica del Sud quedaven isolats per una immensa massa de boscos tropicals. Els que arribaven del N eren, bàsicament, formes tropicals mesoamericanes, i sembla que no van tenir prou temps per a ocupar els deserts meridionals.

A l’Amèrica del Nord, en canvi, no existia un únic espai desèrtic. Al llarg dels successius períodes gla-cials i interglacials, la superfície i la forma dels deserts van canviar, algunes vegades radicalment, i els lligams entre ells s’interromperen a causa dels boscos que anaren ocupant les àrees de muntanyes intercalades. La petita extensió d’aquests deserts isolats i la relativa humitat del clima no els van donar la possibilitat de desenvolupar hàbitats desèrtics específics. La presència de molts deserts de poca superfície i isolats els uns dels altres facilitava la diferenciació de noves espècies. Però aquest procés no anà acompanyat d’adaptacions morfoecològiques profundes a la vida del desert com les que van tenir lloc a Àsia on, des del Miocè, van existir gairebé de manera ininterrompuda grans extensions de deserts d’argila, pedra i arena, que permeteren una àmplia evolució de formes típicament desèrtiques. Per exemple, dels 36 gèneres (97 espècies) de rosegadors que hi ha a la gran zona de deserts de l’Àsia, el 64% són habitants exclusius dels deserts. Dels 16 gèneres (70 espècies) de rosegadors dels deserts de l’Amèrica del Nord, únicament el 38% d’espècies viu exclusivament al desert. Als deserts meridionals de l’Amèrica del Sud, els rosegadors veritablement desertícoles només són representats per un gènere de ratolins, Eligmodontia, mentre que la resta estan lligats més o menys estretament a la pampa herbàcia, a les zones de matolls densos o als hàbitats muntanyencs més que pròpiament al desert.

Els centres d’irradiació faunística

A l’Àsia hi ha dos antics centres de formació de fauna desertícola, separats per les grans serralades del Tian, el Pamir i l’Altai. L’un coincideix amb els deserts d’arena, argila i pedruscall de les terres baixes del Tūran (Kizilkum, Karakum); l’altre es troba a la zona oriental, als deserts d’argila i pedruscall del Gobi i del Bei Shan, com també als deserts d’arena del Takla Makan i l’Ala Shan, a Mongòlia i a la Xina. Entre aquests dos centres de diferenciació de fauna va produir-se un intercanvi d’espècies, en el que va ser un llarg procés històric. El lligam més important, a l’hora de comunicar les dues zones, es troba als deserts i els subdeserts freds més joves del Kazakhstan, on va tenir lloc la dispersió d’espècies, tant de l’W cap a l’E com en sentit oposat. Naturalment, les barreres muntanyenques influeixen de manera diversa en les possibilitats de dispersió dels animals; així, per als ocells o els rats-penats, les barreres muntanyoses tenen menys importància que per als animals purament terrestres.

A diferència d’Àsia, a l’Amèrica del Nord les cadenes muntanyoses tenen una orientació longitudinal. Les regions amb una gran diversitat d’espècies d’animals propis del desert es troben a les zones de deserts càlids (els deserts de Chihuahua i de Sonora). Més cap al N, coincidint amb l’aridització i el refredament del clima, la fauna s’empobreix a gran velocitat. El desert de Mojave, a mig camí entre el desert càlid de Sonora i el fred de la Gran Conca, presenta moltes més similituds amb la fauna del desert de Sonora que amb la de la Gran Conca. Hi ha moltes espècies d’origen meridional que no poden superar la dura barrera climàtica que separa els deserts càlids dels freds. Al desert de la Gran Conca es troben només 6 famílies d’ocells de les 19 que habiten a Sonora, i només 8 espècies d’aquestes famílies s’hi troben habitualment. D’entre els rèptils, a Sonora són freqüents 13 espècies de llangardaixos, a Mojave 9 espècies, i només 5 al desert de la Gran Conca. La fauna de mamífers del desert també esdevé més pobra cap al N. Al desert de la Gran Conca, hi viuen rosegadors que pertanyen a les mateixes famílies que als deserts càlids de Chihuahua i Sonora, però cada família és representada únicament per una o dues espècies. Tot i que el nombre d’espècies de la fauna desertícola de l’Amèrica del Nord s’empobreix de S cap a N, en principi, és la mateixa. La raó és que no hi ha cap obstacle que impedeixi la migració de les espècies en sentit meridià.

La fauna dels deserts freds nord-americans no és tan variada com la dels deserts càlids veïns, ja que algunes espècies d’aquests no poden sobreviure als freds hivernals. En canvi, abunden els animals típics de les praderies i de les zones forestals de l’E i del N del desert. La fauna més variada és la de rosegadors, entre els quals cal esmentar l’esquirol de terra de Townsend (Spermophilus townsendii), el suslic americà o la llebre de Califòrnia (Ammospermophilus leucurus), el “chipmunk” occidental menut (Eutamias [=Tamias] minimus), les rates cangur (Dipodomys ordii, D. microps), els ratolins cangur o “tars” (Microdipodops megacephalus,M. pallidus), els ratolins de bosses sedosos (Perognathus parvus i P. longimembris) i el ratolí llagoster (Onychomys leucogaster), entre altres. Entre els lagomorfs abunden el conill pigmeu (Brachylagus [=Sylvilagus] idahoensis) i la llebre de cua negra (Lepus californicus). Els ungulats són representats per l’antílop americà o “pronghorn” (Antilocapra americana). Els carnívors tampoc no hi són gaire nombrosos; el més freqüent és el coiot (Canis latrans).

Els ocells més habituals són els que pertanyen a espècies que fan el niu a terra. Abunden diferents fringíl·lids, com el passerell golanegre ameri-cà (Amphispiza bilineata), els passerell de “sagebrush” (A. belli), i el “sage thrasher” (Oreoscoptes montanus). Entre els ocells rapinyaires, els més característics són el mussol de llodriguera (Speotyto cunicularia), que fa el niu als caus dels rosegadors, i el xoriguer americà (Falco sparverius).

Els deserts de la Gran Conca són molt rics en rèptils, com l’endèmic llangardaix banyut de Douglas (Phrynosoma douglassi); també hi abunda un altre representant d’aquests iguànids, el llangardaix banyut de musell curt (P. platyrhinos), i altres llangardaixos de la mateixa família, com per exemple la iguana de cua de zebra (Callisaurus draconoides) i la iguana de collar (Crotaphytus collaris). Les serps més freqüents d’aquests territoris són la serp negra americana o el “racer” (Coluber constrictor), la serp reina (Lampropeltis getulus) i una única espècie de cròtal, el cròtal occidental (Crotalus viridis).

La població d’insectes és dominada per espècies que s’alimenten de les fulles verdes del “sagebrush” i de les fulles seques caigudes. A aquest grup pertanyen diferents llagostes de la família dels acridoideus i coleòpters tenebriònids. Entre aquests darrers, els més habituals són Elodes hispilabes iE. obscura. És molt freqüent també la papallona Aroga websteri, l’eruga de la qual s’alimenta de fulles de “sagebrush”. Els aràcnids més nombrosos són els solífugs i els escorpins. Entre aquests darrers, el més abundant és Vaejovis boreus.

Els deserts freds de l’altiplà de la Patagònia, a l’Amèrica del Sud, estan aïllats dels deserts costaners càlids de Xile i Perú per l’elevada serralada dels Andes. A més de la funció de barrera de les muntanyes, és també fonamental la diferència climàtica dels deserts a banda i banda dels Andes. La fauna dels deserts freds és més rica i diversa que la dels deserts càlids i extremament àrids de la costa occidental, on hi ha certes zones sense cap tipus de plantes vasculars. El clima dels deserts freds d’Argentina és comparativament suau, i la vegetació hi creix força desenvolupada. La fauna té un gran nombre d’espècies d’origen muntanyenc i estepari, compartides amb la pampa.

Els animals que han tingut més èxit han estat els petits rosegadors, com per exemple els ratolins delsgèneres Akodon i Phyllotis, i els gerbils de la pampa Reithrodon. També són força corrents els saures, com per exemple Bothrops ammodytoides i Homonota darwini. Els macromamífers no semblen tan lligats a la vegetació com els animals més petits, tot i que no se sap quasi res sobre l’estat de les poblacions animals abans que s’introduís el bestiar domèstic.

El guanac (Lama guanicoe) és l’únic herbívor ungulat nadiu del desert patagònic. Les seves poblacions s’han reduït considerablement durant el segle actual, sobretot a causa de la competència per les terres de pastura que tenen amb els ramats domèstics d’ovelles i vaques. El huemul meridional (Hippocamelus bisulcus) ha patit un destí semblant. Aquest animal antigament estava molt estès per tota la regió, però actualment ha quedat confinat a les zones més altes de la cordillera. El mamífer més corrent és la mara o llebre de la Patagònia (Dolichotis patagonum).

Molts dels ocells de la Patagònia s’estimen més córrer que no pas volar, segurament a causa dels forts vents. Les espècies més típiques són el nyandú petiso (Rhea [=Pterocnemia] pennata) i la martineta comuna (Eudromia elegans) i la xiula patagona (Tinamotis ingoufi). Abans que el desert fos colonitzat, les poblacions d’aquestes espècies eren estables. Els indis que ocupaven aquesta zona les acostumaven a caçar; el tinamú de vegades se’l menjaven, però el nyandú el deixaven lliure altra vegada després d’haver-li arrencat les seves llargues plomes. Tota la península de Valdés, a la part oriental del desert, s’ha declarat reserva natural d’aquests ocells, que actualment s’han convertit en espècies poc comunes. Els ocells de presa són més abundants, per exemple es pot trobar l’àguila mora (Geranoaetus melanoleucus), el caracarà (Polyborus plancus), el duc de Virgínia localment anomenat “ñacurutú” (Bubo viginianus) i el “chimango” (Milvago chimango). El còndor dels Andes (Vultur gryphus) és un visitant ocasional.

Les causes de la diversitat de la fauna

La combinació de factors i la importància relativa de cada un en la determinació del nombre d’espècies són diferents d’un grup d’animals a un altre. Les baixes temperatures hivernals del gran Gobi mongol són determinants perquè sigui baix el nombre d’espècies de llangardaixos i serps que hi viuen en comparació amb el dels deserts més meridionals i càlids, de la Xina o els més occidentals de l’Àsia mitjana (Kizilkum, Karakum). Al gran Gobi mongol només hi ha 9 espècies de llangardaixos i 5 de serps, enfront de les 29 de llangardaixos i 12 de serps que habiten a Karakum i Kizilkum, a les mateixes latituds. El nombre d’espècies de rèptils disminueix també de S a N, del desert cap a l’estepa, lligat al descens de les temperatures hivernals. Una densa vegetació herbàcia resulta també negativa per a la difusió de moltes espècies de serps del desert.

La diversitat d’espècies d’ocells dels deserts freds depèn sobretot del desenvolupament de la vegetació llenyosa i de la producció de recursos alimentaris. Als extensos espais del desert de Gobi Transaltaic, que destaquen per una baixa productivitat de les comunitats vegetals, només hi viuen permanentment 5 espècies de passeriformes nidificants, una quantitat ben poc significativa. Només als petits oasis, on hi ha arbres i matolls, el nombre d’espècies es duplica. Una relació semblant es dóna als deserts de l’Àsia mitjana. A les productives bosquines de sacsaül negre (Haloxylon aphyllum) dels deserts de sorra del Karakum, el nombre d’espècies d’ocells nidificants arriba a 31, dels quals una vintena són sedentaris, és a dir, habitants permanents d’aquesta zona.

El nombre d’espècies de mamífers del desert que viuen en un mateix hàbitat depèn en primer lloc de la complexitat estructural d’aquest. La màxima diversitat s’observa sovint allà on la superfície nua del sòl s’uneix amb els arbustos aïllats. Aquesta estructura clapada de l’entorn crea unes condicions molt favorables que possibiliten la coexistència de rosegadors amb diferents estratègies d’obtenció d’aliments. Als hàbitats de vegetació molt densa i als llocs on la vegetació és escassa la quantitat d’espècies disminueix en picat.

Els factors d’abundància faunística

La distribució i l’abundància de la fauna en els deserts i els subdeserts freds del món són determinats pels mateixos factors ambientals limitadors: la insuficiència d’aigua, les condicions desfavorables de les temperatures, l’escassetat de recursos alimentaris i la seva irregular distribució en el temps i l’espai. La manca d’aliments als deserts freds, en especial a l’Àsia central, es veu accentuada, no sols per la sequera durant els períodes càlids, sinó també pels llargs períodes de baixes temperatures de l’hivern, quan la renovació de la coberta vegetal, igual que a l’època eixuta, s’atura. Els recursos vegetals (la producció primària) són als deserts freds molt més limitats que en altres zones, principalment per la manca d’humitat. Com a norma, és l’abundància d’aliment la que determina aquí l’abundància de consumidors. La mortalitat per falta d’aliment (o per insuficiència de greix acumulat per poder sobreviure durant les èpoques més desfavorables) és el principal motiu de disminució de la població animal als deserts freds.

A mesura que hom passa dels boscos de les zones temperades, a les estepes i finalment als deserts freds, es pot observar que la participació dels invertebrats en el consum de la producció vegetal decreix gradualment i augmenta, per tant, la participació dels vertebrats. Als boscos de la zona temperada d’Europa i Àsia la fitomassa assoleix valors molt elevats, fins a 500 t/ha, mentre que la biomassa total de la població animal, incloent-hi tant vertebrats com invertebrats, és de 500 kg/ha. D’aquesta quantitat, els vertebrats només en constitueixen l’1,1%, és a dir, 5,5 kg/ha. A l’estepa seca, amb una biomassa vegetal d’unes 18 t/ha, la biomassa total d’animals és d’uns 100 kg/ha, i els vertebrats en representen el 3%, uns 6,6 kg/ha. Als deserts freds de l’Àsia la biomassa vegetal és d’11 a 14 t/ha, i la biomassa animal total, de 9 a 12 kg/ha, dels quals els vertebrats en constitueixen el 50%. Aquest augment en la proporció dels consumidors vertebrats es deu al fet que, en general, aquests suporten molt millor les desfavorables condicions climàtiques dels deserts freds que no els invertebrats que poblen el sòl.

Dels diferents grups de vertebrats salvatges, els més característics dels deserts i els subdeserts freds, tant per quantitat com per biomassa, són els rosegadors i els llangardaixos. La biomassa dels rosegadors a diferents zones dels subdeserts asiàtics pot assolir uns valors extraordinaris, fins a 45 kg/ha al subdesert del Ciscaspi septentrional, mentre que als deserts pròpiament dits de l’Àsia mitjana, arriba a 7 kg/ha. La densitat de població de rosegadors en anys de fort creixement pot arribar a ser de dotzenes d’exemplars per hectàrea. Als deserts freds d’Àsia, els rosegadors habiten fins i tot les zones menys productives, com els marges dels takirs on, amb una biomassa total de 0,1 t/ha, la biomassa de rosegadors arriba a 0,7 kg/ha. Els llangardaixos són el segon grup, en termes de biomassa, dels vertebrats dels deserts freds, i sovint el primer, en termes de nombre d’individus. En diferents biòtops dels hàbitats desèrtics de l’Àsia mitjana es poden arribar a comptar de 120 a 150 exemplars de 5 a 7 espècies de llangardaixos per hectàrea, i la seva biomassa total pot assolir els 0,7 kg/ha.

En conjunt, la participació de diferents grups de vertebrats en la biomassa total als deserts freds de l’Àsia, es pot representar de la següent manera: 96,3% de rosegadors, 1,3% d’altres mamífers, 1,6% de llangardaixos i serps, i 0,8% d’ocells. Naturalment, aquesta estimació és només una apro-ximació grollera d’un valor mitjà. Les estimacions concretes referides a diferents regions i períodes se’n separen significativament, segons les condicions climàtiques, de productivitat de la comunitat vegetal i del grau de pressió antròpica a que està sotmesa la regió. És molt possible que, en temps passats, la funció dels grans mamífers, principalment dels ungulats, fos considerablement superior. Actualment han estat substituïts en gran mesura pels animals domèstics.

La convergència en les formes de vida

Per la climatologia tan extrema que tenen, sovint s’associa els deserts freds a les regions polars. Els climes extrems, però, no tenen per què afectar els altres animals igual que als humans. No es pot oblidar que el paisatge desèrtic és un dels més antics del nostre planeta i que durant el llarg procés històric de l’evolució, els animals que han viscut als deserts freds s’han adaptat perfectament a l’entorn, procés en el qual s’ha originat una gran varietat de formes de vida. Aquesta diversitat, però, ha estat limitada per la influència d’una sèrie de factors externs, que han determinat les principals tendències evolutives i, per altra banda, els llargs períodes d’isolament d’extenses regions desèrtiques distribuïdes pels diferents continents, les comunes influències degudes a la similitud dels factors del medi extern i la simplicitat de l’estructura de la seva organització, van portar a tipus molt similars de selecció natural, amb sorprenents exemples de convergència, és a dir, de semblança entre els animals de les diferents regions de deserts freds del món que no està lligada a cap factor genètic.

El cas dels petits mamífers

Molts trets morfològics dels animals del desert reflecteixen principalment els hàbits d’aquests relacionats amb els mecanismes d’obtenció de l’aliment i d’evitació dels depredadors. El desert es caracteritza per un tipus de paisatge obert, on espais pobres en aliment i mancats d’amagatalls segurs s’alternen amb claps de vegetació relativament densa. Aquestes condicions van fer que unes línies evolutives independents hagin conduït els deserts dels diferents continents a la diferenciació de determinats tipus morfològics coincidents. Seria el cas, entre els mamífers, d’aquells, principalment rosegadors, que es mouen fent salts amb les potes posteriors. Aquests mamífers estan amplament representats tant als deserts càlids com als freds.

A l’Àsia i a l’Àfrica septentrional són representats pels jerbus, de la família dels dipodòmids; a l’Amèrica del Nord per ratolins i rates cangur, de la família dels heteròmids, als deserts d’Austràlia pel ratolí jerbu (Notomys de la família múrids) i el “kultarr” (Antechinomys de la família dels dasiúrids); als deserts de l’Àfrica meridional pel Pedetes, de la família dels pedètids. Al desert de la Patagònia, a l’Amèrica del Sud, hi havien viscut bípedes marsupials de la família dels argirolàgids semblants als rosegadors, que es van extingir sense deixar descendència durant el Plistocè. Una locomoció basada en les potes del darrere és molt còmoda per a realitzar llargues curses a la recerca del menjar dispers per un extens territori; alhora, però, quan algun d’aquests animals sent que s’apropa un depredador (per a la qual cosa se serveix de l’especial sensibilitat de l’oïda per als sons de baixa freqüència), el rosegador bípede es llança ràpidament a una gran velocitat que li permet escapolir-se de l’atac. Molts rosegadors del desert que corren amb les potes del darrere, incloses les formes més primitives, s’alimenten de llavors i d’insectes, és a dir, un aliment que en la naturalesa sol ser força limitat. Aparentment, fou justament la necessitat de cercar aliments per les amples extensions la que va promoure l’evolució d’aquest peculiar tipus de locomoció.

En els deserts i els subdeserts freds hi ha una altra forma de vida molt estesa entre els rosegadors: la vida subterrània. Els rosegadors de vida subterrània tenen el cos cilíndric, unes extremitats molt curtes i un gran crani amb fortes incisives que sobresurten en forma de mitja lluna. Tenen els ulls molt petits i feblement desenvolupats; les orelles externes curtes, amb un mecanisme especial per tancar el pavelló, i el pelatge molt atapeït. Als deserts freds de l’Amèrica del Sud viuen rosegadors subterranis com el “tuco-tuco” (Ctenomys, de la famímlia dels ctenòmids); als deserts de l’Amèrica del Nord hi ha els gófers o rates talperes americanes (família dels geòmids); als deserts i els subdeserts freds asiàtics hi ha talpons-lemmings (Ellobius, de la família dels cricètids*), com també l’espàlax (Spalax giganteus) de la família dels espalàcids*. Els rosegadors subterranis s’alimenten de plantes, tot i que no sols se’n mengen la part subterrània, els cricètids, per exemple, sovint excaven al peu dels arbustos i arrossega cap al seu cau, a través d’un petit forat, les fulles i tiges fresques.

Una altra forma de vida dels rosegadors, similar a la dels esquirols però no arborícola sinó terrícola, és també característica dels mamífers dels deserts freds. A l’Àsia és representada pels suslics (Spermophilus i Spermophilopsis); a l’Amèrica del Nord pels esquirols de terra (Spermophilus, Ammospermophilus), tots ells de la família dels esciúrids; a l’Amèrica del Sud pels conills porquins i gèneres afins (Cavia, Galea, Microcavia), de la família dels càvids. Aquests rosegadors són terrícoles i s’alimenten de vegetals o bé tenen una dieta mixta basada en vegetals, fruits i invertebrats; habiten zones reduïdes i pasturen intensament durant el dia. Els esquirols de terra es caracteritzen pel cos allargat, les extremitats curtes però ben desenvolupades i per igual les anteriors i les posteriors, i una cua curta. La posició dels seus grans ulls en el cap els permet gaudir d’un ample camp de visió. Moltes espècies s’aixequen sobre les potes del darrere per observar el territori que els envolta, i emeten sons molt peculiars per anunciar als seus companys la presència d’un enemic. En cas de perill s’amaguen als caus que els serveixen de refugi.

Finalment, encara hi ha una altra forma de vida dels mamífers del desert. Es tracta dels rosegadors nocturns granívors, rates i ratolins de camp, que es mouen saltironejant amb les quatre potes i viuen estretament lligats als arbustos, al voltant dels quals busquen l’aliment. Com els ratolins o les rates pròpiament dits, tenen les extremitats fortes i una cua llarga però sovint coberta de pèl. Als deserts freds asiàtics aquest tipus de rosegadors és representat pels jirds (Meriones), de la família dels gerbíl·lids*; a l’Amèrica del Nord, pels ratolins de bosses (Chaetodipus, Perognathus) de la família dels heteròmids i a l’Amèrica del Sud pels ratolins orelluts del gènere Eligmodontia, de la família dels cricètids*. Si aquests ratolins de camp nocturns tendeixen a buscar el menjar preferentment sota el cobert dels arbustos, els jerbus, de marxa bípeda, també nocturns, prefereixen mantenir-se als espais oberts. Anàlogues preferències s’observen en les rates cangur de l’Amèrica del Nord (Dipodomys), mentre els ratolins de bosses dels gèneres Chaetodipus o Perognathus comparteixen les preferències dels seus corresponents asiàtics.

Gairebé tots els rosegadors del desert utilitzen caus com a refugi, i hi passen la major part de la seva vida. Hi ha moltes espècies que malgrat no estar emparentades entre elles tenen sistemes i mecanismes per excavar molt semblants. La forma dels incisius i de les ungles s’adapten sovint al substrat on els rosegadors construeixen el seu refugi. El paral·lelisme dels sistemes d’excavar els caus queda palès si es comparen grups d’animals tan llunyans com els rosegadors i els insectes. Els jerbus i els escarabats utilitzen mecanismes d’una semblança sorprenent per a excavar el cau en la dura superfície del takir, tot i que morfològicament tinguin ben poc en comú.

El cas dels ocells

Les tendències dels ocells per adaptar-se a la vida del desert són més difícils de classificar, ja que els mecanismes dels ocells per aconseguir menjar i defugir dels perills no depenen tant de l’estructura de l’hàbitat com els dels vertebrats terrestres. No obstant això, alguns trets ecològics queden reflectits també en les peculiaritats morfològiques dels ocells que habiten a tots els deserts, inclosos els freds.

Molts busquen l’aliment i construeixen el niu a terra. Alguns petits passeriformes de molts deserts construeixen els nius als caus dels rosegadors. Als deserts freds d’Àsia són representats pels còlits (Oenanthe), de la família dels túrdids, i als deserts de l’Amèrica del Sud pels anomenats “horneros” (família furnàrids). Tant als deserts freds de l’Amèrica del Sud com de l’Amèrica del Nord, es troben petits mussols excavadors (Speotyto) que viuen en caus. Molts ocells del desert s’alimenten de llavors. Una forma típicament desèrtica i característica dels deserts freds és la dels ocells granívors, d’una mida semblant a la dels coloms, amb les potes curtes, llargues ales i un vol molt ràpid. A l’Amèrica del Sud són representats per les “agachonas” o becadells granívors (família dels tinocòrids); a l’Àsia per les gangues i les xurres (família dels pteròclids). A l’Amèrica del Nord, ocupen una posició anàloga algunes espècies de tórtores de la família dels colúmbids.

Una altra forma de vida característica dels ocells del desert és representada als deserts i els subdeserts freds d’Àsia pes torlits (família dels burínids) i pels piocs i sisons (família dels otídids). Es tracta d’ocells poc voladors, grossos i allargats, que s’alimenten a terra de petits animals i vegetals. El nyandú (Pterocnemia pennata) de la Patagònia es pot considerar també com a representant d’aquesta forma de vida. I no es poden deixar d’esmentar els gaigs de terra (Podoces hendersoni i P. panderi), de la família dels còrvids, uns ocells molt peculiars d’Àsia que, tot i que poden volar molt bé, no mostren mai gran entusiasme per envolar-se i s’estimen més córrer ajudant-se de les ales. S’alimenten de grans insectes i, de vegades, també de llangardaixos. És remarcable que als deserts de l’Amèrica del Nord, un nínxol ecològic equivalent sigui ocupat pel correcamins (Geococcyx californianus), un cuculiforme emparentat amb els cucuts.

El cas dels llangardaixos

Als deserts i els subdeserts, entre els llangardaixos, com entre els micromamífers, es distingeixen formes de vida peculiars, dues de les quals, apareixen a tots els deserts, sense cap excepció, independentment del parentiu entre els grups. La primera d’aquestes formes de vida correspon a espècies que despleguen molta activitat a l’hora de buscar aliment. Tenen el cos i la cua llargs i flexibles, i les extremitats relativament curtes. Els seus moviments són semblants als de les serps, i la musculatura participa activament en la locomoció. A l’Àsia, pertanyen a aquest grup els representants de la família dels lacèrtids, mentre que a l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud, hi pertanyen els de la família dels tèids. La segona forma de vida dels llangardaixos del desert correspon a les espècies que cacen a l’aguait. Són llangardaixos que poden romandre molta estona immòbils, però que també són capaços de fer salts llargs i sobtats sobre la presa quan la tenen al seu camp de visió. Tenen el cos i la cua curts i poc flexibles, mentre que les seves extremitats són relativament llargues. Quan corren, mantenen el cos força aixecat sobre la superfície de la terra. A l’Àsia, aquesta forma de vida és representada pels llangardaixos de la família dels agàmids; a l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud, per diferents membres de la família dels iguànids.

El cas dels invertebrats

Entre els invertebrats del desert és molt corrent de trobar casos de convergència. Entre grups d’insectes i les seves larves, apareixen estructures morfològiques semblants com a adaptació al tipus de sòl que habiten (principalment argila o arena), a la vida sota l’escorça de les plantes del desert, als caus dels rosegadors, etc. Així, formigues de diferents subfamílies que habiten els deserts d’arena tenen òrgans específics, anomenats psamòfors, que consisteixen en conjunts de llargues cerres, destinats a transportar petits grans de sorra. Les formigues que construeixen els seus nius laberíntics als compactes sòls argilosos poden transportar partícules més grans amb ajuda d’unes mandíbules molt desenvolupades. Mecanismes similars, tant funcionals com morfològics, es troben en els representants de grups molt diversos: insectes, rèptils, mamífers, etc. Per exemple, els habitants dels deserts d’arena posseeixen estructures morfològiques semblants per moure’s per les arenes movedisses. En els insectes es tracta de cerres a les potes (macroquetes); els llangardaixos posseeixen escates allargades a l’extrem dels dits; els rosegadors tenen uns pinzells de pèl a la superfície inferior de la planta dels peus o per les vores dels dits. La llista de mecanismes morfològics per furgar, desplaçar-se o transportar el menjar entre els habitants del desert podria allargar-se, però excediria de l’espai disponible.

La resistència al fred, a la secada i a la fam

Els animals dels deserts freds estan ben adaptats per a sobreviure a les èpoques de l’any que són desfavorables per les condicions físiques i l’escassetat de l’aliment. Aquesta adequació es manifesta en solucions diverses que afecten tant els mecanismes fisiològics, com les pautes etològiques.

Les adaptacions fisiològiques

Moltes adaptacions dels animals desertícoles estan lligades als mecanismes fisiològics d’economia de l’aigua i de resistència a l’escalfament excessiu. Tant amb fred com amb calor, la temperatura normal del cos humà és de 36,6°C. Precisament per mantenir constant la temperatura del cos, quan un ésser humà es troba al desert, ha de beure aigua contínuament, ja que suar és l’única forma d’evitar un augment de temperatura. Això no obstant, en el cas dels camells privats d’aigua, la temperatura del cos, a les hores de més calor diürna, pot augmentar 6°C! Aquesta capacitat per a suportar l’excés de calor els permet economitzar l’aigua que s’evaporaria si s’haguessin de refredar més. Durant la nit, quan la temperatura del desert baixa bruscament, el camell dispersa la calor que li resta sense perdre pràcticament gens de la valuosa aigua. El camell domèstic és capaç de córrer veloçment i durant molta estona, però mai no treu escuma, com fan els cavalls suats. El camell es caracteritza per ser una de les poques espècies de mamífers del desert amb glàndules sudorífiques desenvolupades, de les quals la suor s’evapora directament des de la superfície de la pell. El pèl, així, resta sec, i isola perfectament l’animal de la calor externa. L’augment de la temperatura del cos durant les hores caloroses també es dóna en altres animals homeoterms del desert, com alguns mamífers i ocells d’activitat diürna.

Molts animals dels deserts freds no beuen mai aigua. Els insectes i els aràcnids absorbeixen l’aigua de l’aire de la llodriguera a través del tegument i del sistema respiratori o bé restant a la superfície del sòl a primera hora del matí. Alguns escarabats negres de la família dels tenebriònids, que en cas de perill adopten una postura de defensa especial que consisteix a aixecar l’abdomen sobre les potes del darrere i deixar anar una secreció fètida, adopten la mateixa postura a la matinada, orientant el cos de manera que la boira matinal es concentri millor als teguments de l’abdomen. Altres espècies d’escarabats negres construeixen rases especials que els permeten també condensar millor l’aigua de la boira. Els insectes exposats a la influència de les altes temperatures, amb un cos de petit volum però de superfície relativament gran, requereixen teguments impermeables. Moltes espècies de tenebriònids han desenvolupat una cuirassa compacta amb una cavitat d’aire a sota que té una funció termoaïlladora. La sòlida cuirassa, per la seva banda, gairebé impedeix del tot el refredament evaporador i l’absorció d’aigua a través dels teguments. Aquesta és la raó per la qual la majoria d’espècies de tenebriònids només són actius a la nit o al vespre. Les larves d’aquests escarabats absorbeixen el vapor d’aigua de l’aire no saturat, tot i que aquest procés comporta una gran despesa d’energia. Als animals més grans, l’absorció d’aquestes insignificants quantitats d’humitat a través dels teguments no els pot proporcionar l’aigua necessària per a l’organisme, però algunes espècies de llangardaixos del desert l’apliquen de manera anàloga amb els insectes.

La majoria de vertebrats obtenen amb l’aliment l’aigua necessària per a mantenir el balanç hídric de l’organisme. Els petits rosegadors herbívors obtenen de les plantes tota l’aigua que els cal, però l’elevat contingut de sals dels sucs cel·lulars d’aquelles els obliga a excretar una orina molt concentrada. L’esquirol de terra antílop o suslic americà (Ammospermophilus leucurus), per exemple, pot viure perfectament amb una aigua corporal que té una concentració de sals 1,4 vegades més gran que l’aigua marina. A diferència dels ocells i els rèptils, els mamífers excreten urea soluble, però no àcid úric, i per això necessiten més aigua, per a expulsar els productes originats pel metabolisme de les proteïnes. A la medul·la dels ronyons de tots els mamífers té lloc una intensa absorció d’aigua de l’orina primària, filtrada pels glomèruls, però aquesta capacitat de concentrar l’orina es troba especialment desenvolupada entre els mamífers del desert. L’orina de les rates cangur del gènere Dipodomys, per exemple, pot contenir fins al 24% d’urea, amb una concentració de sals dues vegades més gran que la de l’aigua marina. La reabsorció de l’aigua continguda en el tracte digestiu té lloc a la part rectal de l’intestí, per això els excrements dels mamífers del desert apareixen sempre totalment secs.

Únicament els animals petits, però, poden sobreviure amb una dieta seca. Les rates cangur (Dipodomys), els ratolins cangur o “tar” (Microdipodops), els ratolins de bosses (Perognathus, Chaetodipus), alguns jerbus (Cardiocranius, Salpingotus), jirds (Meriones), gerbils (Gerbillus) i altres micromamífers són capaços de viure sense perdre pes menjant llavors assecades per l’aire, amb una humitat atmosfèrica d’un 20 a un 30%. Satisfan les seves necessitats d’aigua amb la que, en quantitats mínimes, es troba a les llavors, i amb la que resulta del metabolisme de les proteïnes, els lípids i els hidrats de carboni. Només les femelles, durant el període en què han d’alimentar les cries, necessiten alguna quantitat d’aigua complementària que obtenen de les parts tendres de les plantes.

La hibernació i l’estivació

Un tret característic de moltes espècies animals que habiten als deserts freds, tant ectoterms (com per exemple tortugues, llangardaixos i serps) com endoterms (com rats-penats, eriçons, suslics i jerbus) és la capacitat d’hibernar. S’aplica el qualificatiu d’ectoterms als animals de ‘sang freda’, és a dir, aquells en els quals la temperatura del cos és dependent d’una font d’energia exterior (generalment la radiació solar en condicionar la temperatura ambient); els animals endoterms, ocells i mamífers, que regulen la temperatura per mecanismes fisiològics, independent de la temperatura ambiental. Això no obstant, durant el període d’hibernació, tant els animals endoterms com els ectoterms experimenten una sobtada baixada de la temperatura corporal fins que aquesta tot just supera en 1 o 2°C la temperatura ambiental. En aquestes condicions, el nivell de metabolisme només és d’un 2 a un 5% del que els animals tenen quan estan actius. En els artròpodes, és característic un llarg període d’inactivitat conseqüència del fred (diapausa), acompanyat d’una interrupció temporal del creixement i el desenvolupament.

Per hibernar, moltes espècies construeixen llodrigueres profundes especials, diferents a les que utilitzen durant els mesos d’estiu. La profunditat dels caus dels suslics asiàtics oscil·la entre 1,5 m i 2 m, i la dels jerbus arriba a fer de 2 m a 2,5 m. Els caus d’hivern dels jerbus estan proveïts d’una sèrie de departaments distribuïts a diferent profunditat al llarg del passatge principal. L’animal en estat de letargia hivernal no perd en absolut la capacitat de moure’s; de tant en tant, segons les condicions que envolten el cau, s’arrossega de departament a departament, escollint, així, la temperatura i la humitat òptimes. El sentit ecològic bàsic de la hibernació consisteix a economitzar les reserves d’energia. Els animals comencen a preparar-se per a la hibernació un temps abans. L’acumulació de reserves de greix s’inicia tot just acabat el període de reproducció, i pot ocupar la major part de l’estiu, segons la quantitat d’aliments disponible.

A més del període d’hibernació, hi ha molts llangardaixos, tortugues, suslics i esquirols de terra que durant la secada de l’estiu cauen també en un estat de letargia o estivació. Durant el període d’estivació, que pot tenir lloc a partir de temperatures d’uns 25°C, alguns mamífers endotèrmics gairebé es pot dir que es converteixen en ectotèrmics, ja que la temperatura del seu cos s’acosta a la temperatura ambiental del cau on estiven. A més de l’important estalvi d’energia que els comporta l’estivació, aquest període durant el qual no s’alimenten, permet a aquests animals reduir també considerablement la pèrdua d’aigua. Igual que en el cas de la hibernació, per a l’estivació és necessària una bona reserva de teixits greixosos. En el cas dels suslics, els esquirols de terra, les tortugues i alguns llangardaixos, l’estivació pot donar pas, sense solució de continuïtat, a la hibernació.

El moment de començar els períodes de somnolència és diferent en els mamífers adults que en els joves. Aquests darrers, normalment, encara mostren activitat quan els més vells ja han començat a dormir. En el cas dels agàmids del gènere Phrynocephalus, els anomenats llangardaixos de cap de gripau, fins i tot l’eclosió dels ous es produeix quan la major part dels animals més vells ja han començat a endormiscar-se. D’aquesta manera, els joves tenen la possibilitat d’aprofitar amb efectivitat les reserves d’aliments, perquè no han de competir amb els adults. La durada dels períodes de letargia dels animals als deserts freds ocupa sovint la major part de l’any. Per exemple, en el cas del suslic petit (Spermophilus pygmaeus) la letargia es pot allargar de sis a set mesos, i alguns mascles la poden prolongar fins a deu mesos. La letargia de la tortuga de terra mediasiàtica (Testudo [=Agrionemys] horsfieldi) pot durar fins a nou mesos i mig als deserts freds de l’Àsia mitjana.

L’acumulació de greix durant l’estació activa, tant en els animals que hibernen com en els que no ho fan, no es distribueix de manera regular per tot el cos, sinó que es concentra en unes parts determinades. Els camells, per exemple, acumulen el greix principalment a les gepes; determinades varietats d’ovelles ho fan en un coixí de greix, el kurdiuc, que tenen a l’arrel de la cua. Els jerbus, els ratolins cangur i alguns llangardaixos (gecònids) fan servir la cua per a acumular el greix. El jerbu pigmeu (Cardiocranius paradoxus), que pesa uns 15 g, pot portar a la cua fins a 3 g de teixit adipós. La distribució desigual de les reserves de greix es pot explicar, probablement, per la necessitat de poder irradiar lliurement la calor de la major part de la superfície del cos.

La percaça d’ombres i de caus

El sistema més senzill de sobreviure al desert és canviar el comportament, de manera que sigui possible defugir els efectes letals del clima extremat. Moltes espècies de vertebrats i invertebrats del desert porten una vida nocturna o seminocturna. A ple dia del xafogós estiu, només es mostren actives algunes espècies de petits llangardaixos que, refugiats a l’ombra o enfilats a les branques, aviat es refreden amb l’ajuda del vent. Fins i tot la majoria d’animals típicament diürns despleguen l’activitat únicament al matí i al vespre. Les espècies nocturnes mostren el màxim d’activitat a la primera meitat de la nit, mentre la temperatura encara no ha baixat del tot. La segona hora punta de sortida, provocada per la fam, té lloc a la matinada, i és característica dels animals nocturns homeoterms (els rosegadors o els ocells carnívors nocturns), tot i que per regla general és menys habitual. En circumstàncies d’escassetat d’aliment i esgotament de l’organisme, les espècies nocturnes es veuen obligades a prolongar el període d’activitat a les primeres hores del matí o del vespre. Durant la primavera al desert del Kazakhstan i a l’estiu a Mongòlia, és freqüent observar jerbus recollint aliment sense parar, fins que surt el sol.

Regulant subtilment el seu comportament, els llangardaixos i les serps, animals de sang freda, són capaços de mantenir el cos a una temperatura pràcticament invariable. Algunes espècies d’agàmids del gènere Phrynocephalus dels deserts freds de l’Àsia, surten a la superfície i es mostren actius a una temperatura al voltant dels 7°C. Amb els primers raigs de sol, la temperatura del seu cos s’eleva a 30 o 35°C en una hora. Unes postures específiques i el canvi del color de la pell segons la temperatura de l’ambient, permeten que els animals s’escalfin abans que l’aire i la superfície del sòl. El bany dels primers raigs de sol també els va bé a alguns ocells del desert, que pateixen un refredament intens durant les hores nocturnes (gaigs de terra dels deserts freds asiàtics i correcamins de l’Amèrica del Nord).

La presència d’un gran nombre de microhàbitats característics de les peculiars condicions de temperatura i humitat dels deserts freds ofereix a innombrables espècies d’invertebrats la possibilitat de viure-hi. Com que viuen a terra entre les arrels dels arbustos, sota l’escorça d’aquests o a les llodrigueres dels rosegadors, molts d’aquests animals no són xeròfils en el sentit estricte del terme. En qualsevol cas, els diferents tipus de refugi tenen un important paper per a tots els habitants del desert sense excepció. L’interval de variació de la temperatura als caus pot ser de 10 a 12 vegades inferior al de la superfície. Els rosegadors excavadors (jerbus i rates cangur) i molts insectes tapen l’entrada de les seves llodrigueres amb grapats de terra. Això fa que la llodriguera conservi una alta humitat constant, i permet gastar el mínim d’aigua amb la respiració. Algunes espècies de jerbus (Cardiocranius, Salpingotus), quan surten del cau tapen l’entrada amb l’ajuda de la cua; altres espècies ho fan amb el morro. Després de sortir, en el cas que hi hagi cries dins del niu, tanquen també totes les obertures. Els grans animals diürns, com el camell bactrià (Camelus bactrianus), l’ase salvatge (Equus hemionus) i la gasela persa o “djeiran” (Gazella subgutturosa), traslladen el període de pastura activa a les primeres hores del matí i les del vespre i romanen immòbils durant les hores més caloroses del dia. Mentre jeuen a la pols sota els calents raigs de sol, els camells sovint apliquen un procediment ben peculiar per refrescar-se: orinen directament sota del propi cos sense bellugar-se. La coneguda reputació de bruts dels camells, encara que plenament justificada, té, en realitat, un clar sentit adaptatiu.

El recapte per a les maltempsades

Alguns animals dels deserts freds destaquen encara per una altra peculiaritat: l’habilitat de proveir-se d’aliments durant l’estació favorable per a poder-ne disposar durant el mal temps. Les formigues i els petits mamífers que no hibernen acumulen provisions cada un a la seva manera. Les formigues del gènere Cataglyphis i Crematogaster, per exemple, preparen dipòsits d’insectes secs, mentre que els representants de la subfamília de les formicines acumulen aliment líquid al pap. Aquesta capacitat l’han desenvolupat tant les anomenades formigues meleres (Myrmecocystus) de l’Amèrica del Nord, que tenen fins i tot una casta especial de guarda-mels. Els guarda-mels són incapaços de moure’s lliurement, i acumulen mel en els seus grossos abdòmens botits, esdevinguts recipients per guardar la reserva de mel per a l’estació desfavorable. Condició prèvia a l’evolució d’aquesta casta de formigues ha estat la capacitat de les formigues d’aquest gènere per a intercanviar-se aliment líquid. Primer les formigues obreres alimenten (en excés) els guardamels, per després rebre’n elles l’aliment quan fora del niu les condicions són adverses.

Moltes formigues dels deserts freds s’alimenten de llavors. Les grans formigues segadores de la subfamília de les mirmicines són les més sorprenents dels deserts freds asiàtics. L’especialització per recollir llavors de manera molt eficient que posseeixen moltes espècies es remunta tan enrere, que lacasta de les obreres ha esdevingut polimorfa: n’existeixen exemplars molt petits, que s’encarreguen solament de collir i transportar les llavors més petites, i exemplars grans, que carreguen els objectes més pesants. Les reserves de llavors als habitatges de les formigues, dins de l’entorn relativament pobre en menjar que caracteritza el desert, són realment impressionants. Una sola colònia de formigues Messor intermedius del desert del Turkmenistan pot acumular a les cambres del niu, durant el període d’activitat, de 970 a 1 400 g de llavors. La densitat de nius pot arribar a ser de 9 per hectàrea. Durant el període de més gran activitat, al final de la primavera, les formigues obreres d’una colònia, realitzen en 24 hores fins a 60 000 camins en cerca d’aliment.

Entre els mamífers, la majoria d’espècies que acumulen reserves de menjar són rosegadors. Els hàms-ters nans asiàtics del gènere Phodopus recullen l’aliment en grans extensions de terreny, als límits del qual construeixen petits magatzems de llavors de plantes del desert. Aquests dipòsits no són pas sempre aprofitats pels mateixos animals que els han construït, sinó que serveixen per a qualsevol membre de la població. Les rates cangur (Dipodomys) dels deserts de l’Amèrica del Nord acumulen grans reserves de fruits i llavors en els amples magatzems de les seves poc profundes llodrigueres. Els representants més grans d’aquest gènere, com per exemple la rata cangur saltadora (D. spectabilis), aconsegueixen fer un recapte particularment voluminós. Les diferents cambres de la llodriguera contenen diversos tipus de provisions; a l’aliment acumulat, sovint s’hi desenvolupen fongs, que proveeixen l’amo de la llodriguera d’un aliment complementari. L’aptitud per acumular aliment la posseeixen, en diferents graus, tots els representants de la família dels heteròmids, a la qual pertanyen les rates cangur.

El veritable líder dels rosegadors que emmagatzemen menjar als deserts freds asiàtics, però, és el gerbil gran (Rhombomys opimus). En els magatzems de les seves complicades llodrigueres, una família d’aquest rosegador acumula fins a 40 kg d’aliment vegetal sec. La família, normalment, és formada per un mascle adult, una o dues femelles reproductores i dues o tres cries. Sovint es pot tenir la sort d’observar la peculiar distribució del treball i l’ajuda recíproca dels animals a l’hora de recollir i emmagatzemar el menjar. Mentre un dels pares es manté en posició de guàrdia en l’elevació d’una de les sortides, un altre adult s’enfila als sacsaüls i es posa a tallar els brots verds. Les branques cauen a terra, on els petits de la família les pleguen per portar-les a la llodriguera. Si hi ha algun moment de perill, el guardià emet uns xiulets curts i ràpidsi tots els membres del grup abandonen el treball i corren cap al cau. La colònia llodriguera del ger-bil gran (R. opimus) presenta una disposició força complicada. Els passatges i els departaments del cau estan distribuïts en diverses capes d’uns 3 m de profunditat, i la llargada total dels passatges pot assolir els 400 m. Aquestes llodrigueres es conserven durant molt temps, tota una vida de deu generacions.

Les llodrigueres dels gerbils grans acullen molts exemplars d’altres espècies d’animals. Als departaments dels vells magatzems i als nius de palla, hi viuen dotzenes d’espècies d’invertebrats, sobretot puces i paparres. Aquests paràsits són portadors d’algunes infeccions força perilloses per als humans, i que de tant en tant també pateixen els seus hostes rosegadors, com per exemple la pesta. Als passatges de les llodrigueres d’aquests animals, hi viuen llangardaixos de la família dels gecònids. Sovint, s’instal·la també pels voltants el varà gris o varà del desert (Varanus griseus), que fa 1,5 m de llargada. Les espècies nocturnes de jirds (Meriones meridianus i M. libycus) i de jerbus de cua gruixuda (Stylodipus telum) construeixen les pròpies llodrigueres a les parts no utilitzades dels passatges. A les velles colònies en desús, s’hi fan el cau les guineus comunes (Vulpes vulpes) i les guineus corsac (V. corsac). Les llodrigueres colònia dels grans gerbils constitueixen un element característic del paisatge dels deserts septentrionals d’Àsia. Per tal de fer-se lloc entre els passatges i les cambres, els rosegadors treuen a la superfície grans quantitats de material del subsòl, restes de vells recaptes i excrements. D’aquesta manera, l’activitat dels rosegadors influeix en els processos de formació del sòl de les àrees properes a la llodriguera que, alhora, es manifesta en la composició de la vegetació. És interessant constatar que, amb la recollida de brots dels sacsaüls (Haloxylon) i la tala constant dels arbres que creixen pels voltants, els grans gerbils afavoreixen el creixement continuat de nous brots. Els sacsaüls que es troben prop de les colònies es veuen verds i frescos. La mort de les plantes que creixen sobre les llodrigueres és provocada normalment per lesions als sistemes radicals i la modificació del règim hídric.

Els desplaçaments i les migracions

Quan l’aliment vegetal és suficient, el “djeiran” (Gazella subgutturosa), la gasela dels deserts de l’Àsia central i mitjana, en té prou amb la humitat continguda a l’arrel. Això no obstant, en els períodes de secada es veuen obligades a fer llargues caminades diàries per trobar aigua. Aquestes caminades, de 15 a 20 km, les han de fer també els ases salvatges (Equus hemionus) i els camells bactrians (Camelus bactrianus). Les secades ocasionals i la manca d’aliment que se’n deriva és una de les raons principals de la migració d’algunes espècies d’ocells, entre ells molts rapinyaires, i d’ungulats. Un dels exemples més clars és el de la ganga estepària (Syrrhaptes paradoxus) asiàtica. En els anys en què les llavors abunden, aquests ocells s’apleguen en estols d’alguns milers d’exemplars, i poden realitzar vols de centenars i fins i tot milers de quilòmetres; en un any arriben a allunyar-se totalment de la regió. La ganga estepària sol fer el niu lluny de les fonts d’aigua, però cada matí s’hi atansa per beure. Als ocells els agrada molt banyar-se, i s’emporten cap al niu gotes d’aigua que conserven al seu espès plomatge. Aquesta és l’aigua que beuran les cries, allargant el bec cap al ventre i el pit dels pares.

Els habitants dels deserts i els subdeserts freds es caracteritzen per migracions estacionals totalment regulars. Els ungulats canvien de residència a l’hivern i a l’estiu. A l’hivern abandonen els deserts freds moltes espècies d’ocells i alguns rats-penats. Pràcticament tots els ocells del Gobi transaltaic, per exemple, deixen la zona a l’hivern. Als deserts i els subdeserts del Kazakhstan, durant l’hivern es poden trobar molts ocells que a l’estiu fan el niu lluny, a la tundra àrtica; per exemple el sit blanc (Plectrophenax nivalis), la terrerola sahariana (Ammomanes deserti) i fins i tot el duc blanc o mussol de les neus (Nyctea scandiaca).

La regulació del cicle reproductiu

La periodicitat climàtica de les estacions als deserts freds condiciona els canvis cíclics de l’activitat vital dels animals. L’època de reproducció sempre coincideix amb els períodes més temperats i productius de l’any. Això no obstant, durant aquest període és igualment important preparar-se per a passar l’hivern. Els anys en què l’aliment escasseja, els recursos no arriben per a tothom. En els llargs processos de la seva evolució, moltes espècies de vertebrats superiors han desenvolupat un particular mecanisme que els permet regular la reproducció per tal d’estabilitzar la població quan l’aliment no és suficient. Aquest mecanisme consisteix en una reestructuració automàtica de la fisiologia de l’organisme un temps abans que la catastròfica situació de fam es produeixi. L’animal sembla trobar-se davant d’un dilema: gastar els recursos en la procreació i l’alimentació de les cries o bé mantenir-se amb forces per poder tenir fills l’any vinent. Si l’animal decideix no criar, té la possibilitat de passar més temps preparant-se per a la temporada de fam quan les reserves de menjar encara no estan esgotades. Al desert de Gobi, els anys de secades severes es poden trobar jerbus força ben alimentats. Són animals que no han criat; han canviat la pell molt aviat i ja el mes d’agost inicien la hibernació. Entre les espècies de rosegadors que no hibernen (hàmsters i gerbils), en situacions anàlogues, també s’observa un notable descens en les taxes de reproducció; s’esforcen tant com poden per reservar-se l’aliment.

Malgrat l’existència d’aquest mecanisme per regular els naixements que posseeixen els vertebrats superiors, segons la quantitat de menjar de què disposen, la mortalitat al desert a causa de la secada, a l’hivern, és un dels factors principals del descens periòdic del nombre de població. Les depressions de la població animal als deserts freds són encara més significatives com a resultat dels imprevisibles i catastròfics canvis de clima i dels recursos bàsics. Al costat d’altres zones naturals on viuen animals, els deserts freds són els menys estables i previsibles. Una secada que es repeteixi alguns anys seguits pot portar a la desaparició d’algunes espècies, sobretot de mamífers, que en un passat recent eren força abundants.

Notes

* Les famílies dels cricètids i els espalàcids són considerades per alguns autors com subfamílies dels múrids.