Resultats de la cerca

El succeí el seu net Ralph Neville, mort el 1484 sense fills, i el comtat passà al seu nebot Ralph Neville mort el 1499, que ajudà Ricard III contra els rebels 1484 El rebesnet d’aquest i sisè comte, Charles Neville mort el 1601, fou un dels líders catòlics anglesos li foren confiscats tots els estats i títols, i es feu escàpol als Països Baixos hispànics El títol fou concedit de nou, el 1624, a sir Francis Fane mort el 1629, baró de Burghersh i lord Despenser, descendent per línia materna del primer comte El títol continua en aquesta família Fane

Marc Antoine Restout Caen 1616 — 1684 s’establí a Rouen, on realitzà quadres d’altar capella de Notre-Dame de la Délivrance, Douvres església d’Hermanville El seu net Jean Restout Rouen 1692 — París 1768 fou alumne de J Jouvenet es destacà en els temes religiosos Mort de santa Escolàstica , Musée des Beaux-Arts, Tours Baptisme de Jesús , Musée de Normandie, Caen El seu fill Jean Bernard Restout París 1732 — 1797 conreà preferentment el retrat i els temes d’història Retrat de Jean Restout , Musée de Versailles Adeu d’Hèctor a Andròmaca , Musée des Beaux-Arts, Orleans

Fill únic d’Agakan II, fou un dels fundadors i el primer president de la Lliga Musulmana 1906 Ajudà els aliats durant la Primera Guerra Mundial i defensà Turquia davant Europa El 1924 intentà d’aconseguir el califat Treballà per a la Societat de Nacions, i el 1937 en presidí l’assemblea S’esforçà per aconseguir la independència de l’Índia i ajudà el nacionalisme pakistanès Es feu famós per les cerimònies del seu aniversari, en què rebia una quantitat d’or, diamants o pedres precioses equivalent al seu pes Fou succeït pel seu net Agakan IV

Setè duc d’Arcos, de Maqueda, de Terranova, de Ciudad Real, d’Aveiro i de Torres Novas, marquès d’Elx i de Zahara, comte de Bailèn i baró de Patraix i de Planes Net del quart duc d’Arcos i de la vuitena duquessa de Maqueda Filipista, fou nomenat lloctinent de València per Felip V en el moment que el País Valencià s’havia adherit a la causa austriacista, motiu pel qual el seu càrrec fou nominal i es limità a dirigir l’exèrcit filipista del front valencià fins que fou rellevat en el càrrec 1706

Del llinatge dels Besora, posseïa els castells de Besora i els pròxims de Curull i Torelló, el de Montbui del Vallès, el de Port de Barcelona, el de Paladalmalla a Montornès, el d’Eramprunyà, el de Cubelles i molts altres béns al Vallès i a la Cerdanya Es casà amb Guisla i amb Aurícia, la qual li sobrevisqué Deixà tres filles Guisla, l’hereva, es casà ~1032 amb Mir Geribert d’Olèrdola Ermengarda, amb Albert i Ermessenda Una bona part dels seus béns passaren al seu gendre Mir Geribert i al seu net Gombau de Besora

Fill del duc Felip I i net de Felip V d’Espanya i d’Isabel de Parma Dèspota illustrat, emprengué millores materials amb els béns sostrets a la clerecia regular Enemic dels jesuïtes, en decretà l’expulsió dels seus estats Així mateix, suprimí la inquisició, practicà una política regalista i es negà a ésser feudatari de la Santa Seu Es dedicà de ple a les reformes i al mecenatge Condillac, Paciandi, Millot i Contini foren els seus protegits S’oposà a la ideologia revolucionària i a l’imperialisme de Napoleó, que el 1801 li arrabassà els estats

Fill de Maništusu 2306-2292 aC i net de Sargó I Arribà fins a la Mediterrània i sotmeté Alep i el Líban, alhora que exercí un cert control sobre l’Àsia Menor Obtingué la seva victòria més gran sobre els pobles de l’altiplà de l’Iran els gutis i els lulubis, tal com resta expressat en la famosa estela de Narām-Sin , conservada al Musée du Louvre de París A la fi de la dinastia, els gutis envaïren Mesopotàmia 2191 aC Narām-Sin s’atribuí el títol de “rei de les quatre nacions” i es feu divinitzar

Net de Mūsà ibn Fortun Banū Qasī , encapçalà una revolta 870 contra Còrdova, s’emparà de Saragossa 871 i de diverses places de la conca de l’Ebre i es declarà independent Aliat amb Alfons III d’Astúries i amb el seu germà Fortun ibn Mūsà, revoltat a Tudela, repellí repetits intents de sotmetre’l per part de l’emir Muḥammad I, l’autoritat del qual acceptà 880 després d’ésser derrotat i empresonat De nou senyor de Lleida 882, hi reconstruí la suda i les muralles, fet que li valgué l’atac del comte Guifré I, el qual ell derrotà 884

De la família dels barons d’Ayerbe, era fill d’Hugo Jordán de Urríes i net de Felipe Jordán de Urríes mort el 1453 Estigué més de cinquanta anys al servei de Joan II de Catalunya-Aragó, de qui fou conseller, coper i ambaixador a Anglaterra el 1466, i aconseguí una aliança amb Eduard IV d’Anglaterra contra el rei de França El 1474 hi tornà i anà també a Bretanya, Borgonya i Alemanya A Bruges traduí del francès al castellà el llibre de Valeri Màxim que fou imprès per P Hurus a Saragossa el 1495

Participà en la primera guerra russoturca 1768-74 fou el favorit de Caterina II 1774-76, sobre la qual tingué una gran influència política, i amb qui collaborà en les reformes interiors 1775 i 1785 Fundà noves ciutats amb gent immigrant Nikolajev, Jekaterinoslav, etc Impulsà l’annexió del kanat de Crimea a l’imperi rus 1783 i la fundació de Sebastopol 1784 Somià la restauració de l’imperi Bizantí en la persona de Constantí, net de la tsarina Organitzà la segona guerra russoturca 1789-91, però no hi tingué èxit i perdé la influència política sobre Caterina II