Resultats de la cerca

La seva collecció de ferros vells catalans i castellans dels segles XIII-XX, dipositada al taller barceloní d’ Enric Clarasó  vers el 1890, fou traslladada 1894 pel mateix Rusiñol a Sitges, a dues cases de pescadors, damunt unes roques arran de mar, ampliades i convertides en museu per l’arquitecte Francesc Rogent El mateix any hi aportà dues obres d’El Greco, Les llàgrimes de la Magdalena i Sant Pere penitent , adquirides a París i traslladades processionalment Al tombant dels segles XIX-XX Rusiñol hi incorporà l’obra pròpia i obres de la majoria dels seus companys de generació pintures i…

Començà a dibuixar i treballar amb metalls a l’obrador patern, on valorà Gargallo, i a l’Escola Massana a la Central School of Arts and Crafts de Londres conegué l’obra de Henry Moore en aquest període conreà també la pintura Prengué part en la Biennal Hispanoamericana del 1955 Exposà 1959 individualment a Lausana Suïssa, on visqué un període clau de la seva formació treballant a la foneria Medicci Es presentà a diverses collectives europees i als salons de Maig barcelonins, on obtingué els premis Manolo Hugué 1960 i Ramon Rogent 1961 Exposà a Munic 1963, on rebé la medalla d’or…

Vida Malgrat ésser propietari d’una empresa de transport que havia fundat el seu avi, de ben jove entrà en els cercles cinèfils de la ciutat A partir del 1928 començà a rodar cintes familiars i documentals com Reportaje de la Exposición Internacional de Barcelona 1929, L’any 1932 a la pantalla 1933 i Olimpíada Popular 1935 El 1931 cofundà, amb Josep Torrella i altres, la Secció de Cinema Aficionat del Centre Excursionista del Vallès i més endavant formà part de la primera junta directiva d’Amics del Cinema 1936, que després de la guerra civil continuà amb el nom d’Amigos del Cinema D’altra…

Fills d’una família de militars d’ascendència flamenca Residiren a Madrid i a Mondoñedo Galícia abans de tornar a Barcelona on, encara infants, formaren part del cor del teatre del Liceu Miquel s’inicià com a aprenent al taller d’escultura industrial de Josep Bofill, i passà, al cap de poc, a la foneria Masriera i Campins, on aviat ingressà Llucià Allà tractaren els principals escultors de l’època i el jove Manolo Hugué, que també hi treballava Parallelament, foren deixebles de Josep Montserrat Freqüentaren el grup d’El Rovell de l’Ou Animats per Josep Llimona, es presentaren a l’Exposició de…

Llicenciat 1970 i doctorat 1987 en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en el coneixement de l’art català del període que va del Modernisme  al Noucentisme  i, a través dels seus estudis, ha definit el concepte de postmodernisme Ha publicat nombrosos estudis dedicats, entre d’altres, a Marià Pidelaserra, Antoni Vila i Arrufat, Joaquim Torres i García, Ramon Casas, Joan Miró, Pablo Ruiz Picasso, Josep Roca-Sastre, Josep Amat, Antoni Gaudí, Manolo Hugué, Carles Mani, Francesc Torras i Armengol i també a la crítica d’art Entre els seus llibres…

Nebot del pintor Joaquim de Miró Cap a quinze anys s’installà, amb la seva família, a Barcelona Anà a les classes de Llotja, on fou condeixeble de Mir, Nonell, Torres-Garcia i Gosé el curs 1894-95, època en la qual pintà dins l’estil de la Colla del Safrà sense que consti que en formés part Dibuixà escenes populars —força fluixes— a La Vanguardia el 1896, any que participà en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona, i s’installà poc més tard a París Allà sembla que féu amistat amb Forain i Willette i illustrà Les soliloques du pauvre de Jehan Rictus 1897, 5 heures Rue du Croissant d’…

Els orígens poden ésser situats en la influència de Cézanne i en l’aprofitament de certes solucions procedents d’arts primitius, com el dels negres i el dels polinesis Sembla que la denominació tingué origen en el comentari que féu Matisse davant el quadre de Braque exposat al saló de tardor de París el 1908, en definir com a cubs algunes de les formes utilitzades El crític Louis Vauxcelles adoptà el nom revista Gil-Blas , del 14 de novembre de 1908 en escriure sobre l’exposició de Braque a la galeria Kahnweiler, ús que després es generalitzà Malgrat tot, sembla evident que les bases del…

El Modernisme català –arquitectònic, plàstic, musical o literari– fou un esclat creatiu extraordinari que responia al gran dinamisme de la societat catalana del segle XIX, com també a la seva inserció en la primera globalització El pas del temps n’ha augmentat l’atractiu, que, a partir dels anys setanta, s’ha disparat fins a arribar al “gran públic” de molts països del món Confluència de fonts i tendències El Modernisme català fou, alhora, un moviment d’una gran densitat que reinterpretava o, segons Ignasi Solà Morales, desestabilitzava tendències estètiques molt diverses, unes tendències d’…

Després del Modernisme i del Noucentisme, tot i que foren dos moviments artístics ben oposats desestabilitzador, desconstructor i orgànic, el primer ordenat, constructor i funcional, el segon, el sector més lúcid de la plàstica catalana va fer un nou salt Simplificant, d’aquest salt se n’ha dit avantguarda Es tracta d’un moviment que inclou elements molt diversos ruptura amb l’academicisme i l’historicisme, com fa el Modernisme, proposta de noves formes d’entendre el món i de viure, com fan el Modernisme i el Noucentisme, adaptació / refús a/de la societat de masses Alguns noms –lligats…

Pau Gargallo 1881-1934 Autoretrat abans del 1907 Localització desconeguda Reproduït al catàleg de la Exposición de Auto-retratos de Artistas Españoles, del Círculo Artístico de Barcelona FF El pas entre una tipologia escultòrica dominant a Catalunya entre la fi del segle XIX i l’inici del XX que coneixem com a modernista, ben definida en paraules d’Eugeni d’Ors com a més pròxima a l’anècdota que a la categoria i mes aparent que essencial, cap a una nova formulació, és un moment únic, intens i precís, de dubtes però de circumstància vàlida i necessària, clarament intermediari i relacional amb…