Resultats de la cerca

En el cas d’un polinomi de grau n amb una sola variable, a 0 x n + a 1 x n - 1 + + a n , el discriminant és l’expressió En particular, el discriminant d’una equació quadràtica ax 2 + bx + c = 0 té com a expressió Δ = b 2 — 4 ac si Δ > 0, l’equació té dues arrels reals diferents, si Δ=0, té dues arrels reals iguals, i si Δ < 0, no té arrels reals sinó complexes

De família jueva, cresqué a París, on estudià dret i posteriorment filosofia a la Sorbona El 1931 obtingué l’ agrégation plaça de professor per oposició de filosofia Després de dos anys de docència a l’ensenyament secundari, el 1935 anà al Brasil com a membre d’una missió universitària francesa, i fou professor a la Universitat de São Paulo 1935-1938 Durant aquesta estada, organitzà i participà en diverses expedicions etnogràfiques al Mato Grosso i l’Amazònia, en les quals entrà en contacte amb diverses ètnies ameríndies que tingueren una importància decisiva en la seva formació i les seves…

Si E és un espai vectorial de dimensió n sobre un cos algèbric K , hom defineix el tensor covariant d’ordre r com una aplicació T r definida en E x E x r x E = E r , i per a valors en K tal que és lineal en cada component, és a dir, que per a i = 1, 2, 3, , r es compleix a T r x 1 , , x i + y i , , x r =  T r x ₁ , , x i  ,, x r + T r x 1  , , y i , ,  x r b T r x ₁ , , λ x i , , x r = λ T r x ₁ , , x i , , x r Els tensors covariants d’ordre 1 formen l’espai E *, anomenat dual de E , és a dir, el conjunt d’aplicacions lineals de E en K E * és, alhora, un espai vectorial de dimensió…

Des de l’antigor, ha estat emprat el dia com a unitat bàsica de temps, i com a tal unitat hom n'ha anat redefinint més i més acuradament la durada Inicialment, cada poble assignava al dia una durada pròpia o bé les hores de llum diürna, com els babilonis, o bé les 24 hores, com els alexandrins Els romans el dividiren en dotze hores iguals, repartides en cicles de tres hores prima, tèrcia, sexta i nona Entre els jueus, el dia començava al capvespre, segons les normes bíbliques Al segle IV aC els grecs descobriren el mecanisme dels eclipsis, amb la qual cosa comprengueren la natura de l’…

En el cas general, la seva expressió és un quocient de polinomis de s En els casos particulars d’una resitència R , una inductància L i una capacitat C , és respectivament R , Ls i 1/Cs

L’origen històric de la teoria de la relativitat és l’article “Zur Elektrodynamik bewegter Körper” ‘Sobre l’electrodinàmica dels cossos en moviment’, 1905, d’ Albert Einstein en realitat, però, la modificació dels conceptes tradicionals començà amb la discrepància entre els postulats del moviment relatiu newtonià i l’ experiment de Michelson-Morley 1881, que determinà la invariància de la velocitat de la llum en el buit i la inexistència de l’èter A fi de donar una descripció formal a l’experiment de Michelson, l’holandès H Lorentz postulà el 1895 unes fórmules de transformació de…

Primera "foto" d’un forat negre Imatge del forat negre © EHT Collaboration El 10 d’abril de 2019 passarà a la història com el dia que vam veure  per primera vegada un forat negre, la notícia de l’any en física Concretament, s’ha aconseguit una imatge de l’horitzó dels esdeveniments del forat negre supermassiu al centre de la galàxia M87, anomenat M87* Tot i que aquest forat negre és tan gran ell sol té la mida de tot el nostre sistema solar i tan massiu 6500 milions de vegades la massa del nostre sol, per tal de veure’l s'ha necessitat una autèntica demostració d'enginy tecnològic per l’…

Fermions de Weyl Cristall fotònic que conté fermions de Weyl observats per un equip del MIT © MIT / Ling Lu, Qinghui Yan L'avenç més notable durant l'any 2015 en física va ser el descobriment, vuit dècades després que es formulés de manera teòrica, dels fermions de Weyl El 1929, el físic i matemàtic alemany Hermann Weyl va formular les solucions de l'equació de Dirac amb massa nulla, anomenats fermions de Weyl, que podrien representar partícules fonamentals llavors desconegudes Posteriorment, durant uns quants anys, es va especular si els neutrins podrien ser fermions de Weyl, fins que es va…

L’escultura d’època moderna és sens dubte la que, d’una manera més clara, ha esdevingut als ulls de la historiografia el veritable invariant en referència al conjunt arquitectonicoplàstic català Després de les importacions napolitanes i la presència d’autors foranis —Ordoñez i Forment—, l’escultura catalana s’abocà a un provincianisme que només la bona voluntat dels historiadors de l’art, marcats per un nacionalisme estèril o per una foscor analítica considerable han sobrevalorat Martín Díez de Liatzasolo, Geroni Xanxo, Pere Ostris i Andreu Ramírez, en l’excepció positiva de Cristóbal de…