Resultats de la cerca

Fou fundador del front revolucionari Sandino i des del 1948 i fins el 1979 visqué a Mèxic Les seves novelles estan inspirades en la realitat política i social del seus país Hay una selva en mi voz 1950, Arquitectura inútil 1954, Los monos de San Telmo 1963, Premio Casa de las Américas de l'Havana, Trágame tierra 1968 i Trece veces nunca 1977

Significà la resposta a l’evolució vers el reformisme de Jeroni Pau i als seus intents de dur-hi la Unió Republicana Balear Reagrupà federals, com Francesc Villalonga i Benet Pomar, i republicans radicals, com el mateix Julià Assolí un cert abast illenc amb especial força a Llucmajor Francesc Noguera i Manacor Antoni Amer Comptà com a òrgan de premsa amb La Voz del Pueblo

A partir de 1976 el seu grup català prengué el nom d’Oposició d’Esquerres al Partit Socialista Unificat de Catalunya Com a alternativa al franquisme preconitzà un sistema democràtic basat en una aliança antioligàrquica i antimonopolista Reconegué el dret d’autodeterminació i defensà una estructura federal de l’Estat El 1977 esdevingué Partido Comunista de los Trabajadores Edità La Voz Comunista 1973-1977 i l’OPE al PSUC publicà Lluita Comunista

Visqué a les Filipines i a Libèria Havent-se traslladat a Mallorca vers el 1920, exercí la crítica d’art, avantguardista i antiacadèmica, a “El Día” i “La Nostra Terra” Collaborà a “La Voz de Sóller”, “La Libertad” i “La Vanguardia”, de la qual fou corresponsal a Suècia Republicà d’esquerres, s’exilià definitivament a la fi de la guerra civil de 1936-39 Traduí al suec nombroses obres de la literatura castellana

Fou un dels iniciadors de l’otorrinolaringologia a Catalunya i fundador dels Archivos internacionales de Laringología, Otología, Rinología y de las enfermedades de las primeras vías respiratorias y digestivas 1890 És autor de Higiene, desarrollo y conservación de la voz 1885 tercera edició, 1915 i de Tratado de otorrinolaringología 1902 Entre d’altres fou president de la Societat Catalana d’Otorrinolaringologia i de l’Associació Hispanoamericana d‘Otorrinolaringologia i soci fundador de la Société Française d’otorrinoalringologia

Generós i justícia criminal de València l’any 1526, participà en la campanya contra els moriscos revoltats de la serra d’Espadà Segons el cronista valencià Gaspar Escolano, escriví una Relación de lo sucedido en Valencia en el tiempo de la Germanía , que segurament no s’imprimí mai i que es troba perduda Alguns fragments d’aquell escrit foren extractats i traduïts per Francesc Diago Bibliografia Almarche Vázquez, F 1919 Historiografía valenciana La Voz de Valencia

Participà en les eleccions legislatives d’aquest any integrat a la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme Es definia marxista leninista i prosoviètic Concorregué a les eleccions legislatives de 1979 13243 vots En les autonòmiques de 1980 es presentà en la coalició Unidad Comunista amb el Partido Comunista de España VIII y IX Congresos i obtingué 8122 vots Més tard, les dues formacions es fusionaren en el Partido Comunista de España Unificado Dirigent José Gálvez Edità La Voz Comunista 1977-1980

Estudià a Madrid i posteriorment anà a Pàdua a perfeccionar el seu estil El 1919 cantà en la companyia del Teatre Victòria de Barcelona, i durant prop de trenta anys actuà en nombrosos teatres d’Europa i Amèrica En retirar-se dels escenaris es dedicà a la docència, primer a Barcelona i Sant Petersburg, i després a Buenos Aires i Tucumán, ciutat on fundà una acadèmia juntament amb Joan Goula Fou autor de l’obra Método para la impostación de la voz

Dirigit primer per Miguel Ángel Aguilar i després per Pedro J Ramírez, hi collaboraren Manuel Jiménez de Parga, Tomás de Salas, Lluís Carandell, Xavier Domingo, Carmen Rico-Godoy, Justino Sinova i d’altres polítics i escriptors Fou editat fins el 2001 Al novembre del 2001 i després de 25 anys de publicar-se sortí al carrer el darrer número de “Diario 16” El Grupo Voz, propietari del rotatiu des que el 1998 l’adquirí en subhasta pública, no aconseguí sanejar-lo ni trobar-ne un comprador

Començà collaborant a Las Noticias i La Dona Catalana La seva poesia és postsimbolista i amb ressons realistes Rutas 1938, La pasión desvelada 1946, Ardiente voz 1948, El viento 1951, La tristeza 1952, Esta mujer que soy 1957 Com a novellista publicà Cantos rodados 1942, Nido de vencejos 1944, Nina 1949, Algo muere cada día 1955, sobre la guerra civil de 1936-39 i la postguerra, Poemas 1966, Cosas que pasan 1983, etc Juntament amb el seu marit, Ricardo Fernández de la Reguera, escriví deu títols d’uns Nuevos episodios nacionales 1963-73