Resultats de la cerca

Li fou permès de romandre com a senyor de la cora o zona dita després de Tudmir , amb capital a Oriola, mitjançant promesa de vassallatge i el lliurament d’un tribut anual Sembla que Teodomir fou succeït pel seu probable fill, Atanagild, vers el 743

Es casà amb Maria d’Arkel, hereva del ducat de Geldern i del comtat de Zutphen, en els quals la succeí llur fill gran, Arnold I El fill segon continuà el llinatge i la casa comtal d’Egmont Guillem IV d’Egmont mort el 1483, segon comte d’Egmont, senyor de Buren 1472 i baró de Baer per la seva muller Waldburga de Moers Llur fill Joan III d’Egmont mort el 1516, tercer comte d’Egmont, fou stathouder d’Holanda, de Zelanda i de Frísia i fou avi de Lamoral I d'Egmont El fill d’aquest, Lamoral II d’Egmont , vuitè comte…

Aquesta participació del batlle havia de pagar-la elsenyor directe, però si aquest feia gràcia o dispensació total o parcial del pagament a l’emfiteuta, aleshores era a càrrec del pagès el pagament dels parells al batlle Alguns batlles jurisdiccionals també participaven amb parells de quantitats recaptades, àdhuc en els casos que el pagament hagués estat per raó de composició

A l’època medieval s’imposà, en un procés ja clos al segle VIII, la preponderància del combatent a cavall Els prínceps exigien el servei militar a cavall de tots els homes lliures que disposaven de cavall i armament El genet, però, necessitava una prolongada preparació per a adquirir el domini en el maneig del cavall i de les armes escut i, sobretot, la llarga i pesada llança adoptada vers el segle X, i aviat es palesà la conveniència de disposar de combatents professionals, units alhora per un contracte de fidelitat Sota l’…

El vincle feudal es podia trencar a voluntat de les parts, i la possessió del feu revertia al senyor També hi revertia quan el vassall l’abandonava, quan es negava a combatre, o a donar potestat del feu al senyor, o en el cas que el vassall ofengués elsenyor o el desafiés aïradament, trencant, així, el vincle de vassallatge Aquest vincle igualment podia ésser trencat pel senyor si desafiava el vassall Aquest desafiament era conegut amb…

El capbreu conté, després de l’exposició de la causa, la relació dels béns afectats, de llur situació, llur superfície i llurs afrontacions, i dels drets dominicals prestacions en moneda o en espècie, pagament de lluïsmes, reconeixement de deutes, règim d’amortització, etc Sovint els capbreus es feien generals dels diversos emfiteutes d’un mateix senyor directe Se solen conservar entre les sèries de protocols notarials per tal com l’escrivà acostumava a ésser un notari públic els capbreus decretats a favor del reial patrimoni eren enregistrats per la batllia general…

No podia posar sotscastlà sense el consentiment del seu senyor Des del s XIV els castlans començaren a ésser substituïts pels batlles, alcaids i capitans de castell

Ric home navarrès, senyor d’Estella, primogènit de Rodrigo Pérez de Azagra Passà al servei d’Alfons VIII de Castella Segurament havia prestat auxili al rei ibn Mardaniš de Múrcia i de València, el qual li concedí ~1167 la senyoria d'Albarrasí , que pertanyia a la zona de conquesta catalanoaragonesa i es declarà “vassall de santa Maria” i no reconegué altre senyor Prengué part destacada en el setge de Conca 1177 al costat d’Alfons VIII de Castella i d’Alfons I d’Aragó ambdós reis es posaren d’acord diverses vegades, tanmateix sense resultat,…

Era fill del vescomte de Castellnou Guillem V El 1265 cedí a l’infant Jaume, hereu de Mallorca, els seus drets sobre Juegues Senyor en part de Salses i senyor de Sureda, signà com a garant el pacte d’unió conclòs el 1279 entre Jaume II de Mallorca i Pere III de Catalunya-Aragó Posteriorment prengué partit a favor del rei Pere, fet que li valgué la confiscació dels béns pel rei de Mallorca De la seva muller Estella, filla de Pere Paüc, de Perpinyà —la qual participà en la resistència contra el rei de Mallorca,…

El text es completa amb el gloriapatri Des del principi del segle VI forma la part més important de l’ofici de vespres En les seves primeres versions musicals monòdiques s’acostumava a cantar de forma antifonal En la polifonia renaixentista el magníficat esdevingué un text musicat amb molta freqüència En aquell període es conservava normalment el caràcter antifonal deixant els versos imparells en forma d’entonació monòdica i component en escriptura polifònica només els parells A mesura que el magníficat anà prenent el…