Resultats de la cerca

D’origen borgonyó, acompanyà Bonifaci de Montferrat en la quarta croada En ésser proclamat aquest rei de Tessàlia, Ot rebé la senyoria d’Atenes i Beòcia amb el títol de megaskyr ‘gran senyor’ Mort Bonifaci 1207, reconegué com a senyors l’emperador de Constantinoble i, més tard, el príncep d’Acaia, el qual li donà en feu Nàuplia i Argos Tornà al seu país, on degué morir vers el 1234 Fou succeït pel seu nebot Guiu I d'Atenes

Fill del ric home castellà Manrique de Lara, senyor de Molina i Mesa, i d’Ermessenda I de Narbona Heretà el vescomtat de la seva tia Ermengarda I de Narbona malgrat una certa oposició del comte de Tolosa i gràcies a la protecció d’Alfons I de Catalunya-Aragó Es casà amb Sança, germana del rei Sanç VI de Narbona i vídua del vescomte Gastó V de Bearn En morir, la seva tia deixà el vescomtat al seu fill Eimeric III Fou germà d' Elvira de Lara , comtessa d’Urgell

L’explotació directa d’aquests o llur arrendament a tercers reportaven al senyor una part considerable dels seus ingressos, atès que els habitants del domini senyorial havien de servir-se necessàriament dels establiments o serveis objecte del monopoli Ja des de la segona meitat del s XI els diversos pobles i viles senyorials intentaren que aquests monopolis fossin abolits i reclamaren la possibilitat d’utilitzar lliurement altres establiments o de construir-los

Generalment, la condició d’home propi portava inherent la condició de soliu i no sotmetre's a altre vassallatge Els homes solius no podien ésser protegits per cap altre senyor, ni tan solament pel rei, davant el seu senyor directe, ni desemparar el mas o la borda sense redimir-se, i menys refugiar-se en viles, ciutats, castells ni altres llocs privilegiats Segons els autors dels segles XIV i XV, els homes solius es dividien en tres menes rústecs , o sia els homes de mas, borders , els que habitaven una borda i joves homes , els que depenien…

Hom suposa que es deia Isabel, Anna o Margarida Molt jove, es casà amb Juan Ximénez de Urrea, senyor d’Alcalatén, del qual tingué una filla però una malaltia mental d’ell i la intervenció de la sogra, María de Atrosillo, provocaren la separació del matrimoni Carrossa entrà al servei de Violant de Bar vers el 1380, i tingué una gran influència a la cort dels ducs de Girona La seva intervenció en afers d’estat i de govern causà malestar entre els nobles, que, a la cort de Montsó 1389, l’acusaren d’adulteri, potser calumniosament Joan I es mostrà intolerant amb ells, però una amenaçadora reunió…

El succeí el seu fill Martí de Franquesa i Gabriel, cavaller de l’orde de Sant Jaume i comanador de Castellanos al de Calatrava, que morí sense fills En succeir-lo el seu renebot Pere Josep Civerio i Pasqual de Bonança li fou canviada la denominació per la de comtat de Vilafranquesa

Vida i obra Era nebot de Ponç de Mataplana, tan denigrat per Guillem de Berguedà, la mort del qual cantà en un sincer plant Apareix documentat des del 1187, i des del 1197 consta com a casat amb una dama dita Sança Lluità a la batalla d’Úbeda 1212 i a la de Muret, on rebé ferides que li provocaren la mort Jaume I, en la seva Crònica , afirma que fou un dels cavallers que a Muret fugiren i abandonaren el seu pare Pere el Catòlic Fou un generós protector dels trobadors, i els acollí amb una gran afabilitat al luxós ambient del seu castell de Mataplana, com descriu Ramon Vidal de Besalú en dos…

El genearca conegut del llinatge és Arnau de Llupià , el fill del qual, Berenguer de Llupià , ja és esmentat del 1082 al 1091, i fou pare de Bernat de Llupià mort després del 1139, senyor de Llupià, que fou vescomte de Tatzó pel seu matrimoni amb Jordana de Tatzó, filla del vescomte Hug Foren pares d’Hug de Tatzó, senyor o vescomte de Tatzó mort després del 1140, i, molt probablement, dels germans Berenguer de Tatzó mort després del 1142, Ponç de Tatzó mort després del 1173, Bliger de Tatzó mort després del 1145, Patau de Tatzó mort després…

Inclou el judici final i la resurrecció Objecte central de l'esperança cristiana, pertany al querigma apostòlic Acompliment de la salvació, fou anticipada i garantida en la resurrecció del Crist Sense negar el seu caràcter temporal, és viscuda per la comunitat cristiana en la missió i, sacramentalment, en la litúrgia Invocada en el Maranata ‘Veniu, Senyor’ dels primers cristians, és tema de l'anamnesi eucarística